A mitjans del segle passat, Barcelona tenia més d’un centenar de nuclis xabolistes formats per l’onada de migrants a la recerca de la Terra Promesa. Des d’Andalusia, Múrcia, Aragó o el País Valencià, milers de persones arriben a la Ciutat Comtal fugint del franquisme o buscant un futur que no tenien a la seva terra natal.
El fenomen de les barraques va començar a principis del segle XX, augmentant exponencialment en els anys de postguerra i de la nova Espanya de Franco. Van créixer els nuclis de barraques ja existents, com el Somorrostro, el Camp de la Bota, la Barceloneta o Montjuïc, i van aparèixer altres nous, com els del Carmel, La Perona o la Verneda, entre d’altres. Ràpidament es va estendre per barris com el Guinardó, Can Dragó, Camp de l’Arpa, Sant Martí, Sans, Gràcia, la Taxonera, Sant Gervasi o Collblanc.
Les condicions de vida eren infrahumanes. Construint barraques a la nit per ocupar-les al matí i no fossin derruïdes per les autoritats, garantien un sostre on resguardar-se amb grans carències bàsiques com aigua i llum. Era el suport mutu i sentiment de comunitat el que dignificava la vida en aquests assentaments.
L’estoc d’habitatges mai va ser suficient per a assimilar a tots els emigrants que arribaven. L’Ajuntament no s’adonava que enfront de la radiant Barcelona s’estava estenent una altra Barcelona ombrívola. Amb L’Obra Sindical de la Llar (1939) van començar a construir-se grans polígons d’habitatges a Bellvitge (Hospitalet), Sant Ildefons (Cornellà), a Badalona i en els barris de Sant Martí, Verdun, Sant Cosme, Baró de Viver o Bon Pastor. Sovint aquests nous habitatges no deixaven de ser barraquisme vertical a causa de les condicions en què es construïen.
En 1949, l’Ajuntament va crear el ServIcio Municipal para la Represión de Nuestras Barracas. Un grup d’inspectors secundats per la Guàrdia Urbana van censar les xaboles col·locant una placa en cada porta d’entrada i van controlar que no s’ampliessin ni construïssin més. Coneguts com ‘’Los Picos’’, es dedicaven a tirar les barraques de la gent que estava construint amb maons i fustes.
Per reduir el barraquisme es va començar a controlar les arribades de l’Estació de França i l’Estació del Nord demanant papers als nouvinguts. Si no en tenien eren internats a Montjuïc, en el Palau de les Missions i en l’Estadi fins a retornar-los als seus llocs d’origen.
Per a la celebració del Congrés Eucarístic de 1952, les barraques de la part alta de la Diagonal es van esborrar del mapa i es va urbanitzar el barri del Congrés, expulsant als barraquistes. Van ser traslladats a l’extraradi: a Ca Clos, el Polvorí, Verdum o els Habitatges del Governador a la Meridiana.
1957-1973, l’època de l’alcalde Porcioles. Especulació i organització veïnal
Aquesta va ser una època d’impuls econòmic. El Govern de Josep Maria de Porcioles, continuïtat pels alcaldes Enric Masó i Joaquim Viola, va fomentar la Barcelona de l’especulació immobiliària i les requalificacions urbanístiques. Un gran negoci més enllà de les grans promocions de l’Institut Municipal de l’Habitatge o l’Obra Sindical del Hogar, amb la construcció de barris sencers, com ara Ciutat Meridiana o el Turó de la Peira.
L’edificació de barris sencers tenia lloc sense atendre a les necessitats de les futures famílies que els habitarien. No s’instal·laven escoles, ni hospitals, ni serveis bàsics. Carrers sense asfaltar, manca de semàfors i falta de clavegueram, estaven a l’ordre del dia. Habitatges construïts amb materials de mala qualitat que, amb els anys, caldrà reformar o derrocar per problemes d’humitats, aluminosis. Al mateix temps, entorn de la Diagonal i les Corts es van edificar blocs de major qualitat, amb zones verdes per a famílies amb major poder adquisitiu.
En 1966 van desaparèixer les últimes barraques de la Barceloneta i del Somorrostro després d’enviar als seus habitants a barracons provisionals en el barri de Sant Roc per a després reubicar-los en altres zones. Es van construir nous barris com el de la Mina (1972) o el Polígon Canyelles (1974).
És aquest període on té lloc el naixement del moviment de les associacions de veïns, gràcies a la nova Llei d’Associacions franquista de 1964. Per no alarmar els sectors més ultres del règim es va aprovar el dijous 24 de desembre, vigília de Nadal. Se continuava així un costum segons el qual, per minimitzar les reaccions contràries, les lleis més intolerables per a l’extrema dreta franquista es feien públiques en dates que el país registrava una certa paralització.
En el seu article, Abans de la FAVB, Jaume Fabre escriu: “La motivació principal de la nova Llei d’Associacions de 1964 era l’adequació de la legalitat associativa al Concordat que havia signat el règim franquista amb el Vaticà l’agost de l’any 1953, donant un ampli marge a l’Església catòlica per a crear i desenvolupar el seu propi sistema associatiu i de formació de la joventut, que fins aleshores havia monopolitzat la Falange. Però, a la vegada, va permetre que fossin autoritzades la creació i els estatuts de noves associacions de caràcter laic. Tot i que l’última paraula la tenia sempre el governador civil, el fet que existís una regulació legal clara de com s’havien de constituir i funcionar les associacions, va obrir unes certes possibilitats que l’oposició clandestina va saber aprofitar.”
Abans de 1964, les anomenades associacions de cabezas de familia, estaven controlades per falangistes i membres d’altres grups d’ultradreta fins al punt que eren a la pràctica les seves delegacions suburbials. El seu caràcter no tenia res de reivindicatiu. Els cercles catòlics vinculats a les parròquies mantenien un bar obert on dominaven els socis jubilats i per descomptat no hi havia cap dona entre ells.
Amb la nova llei, es van crear associacions de comerciants, conegudes com a bombillaires, que bàsicament s’encarregaven de l’ornamentació dels carrers comercials durant les festes de Nadal i la festa major del barri. Durant els últims anys del franquisme, les coses van començar a canviar. Sobretot, es va anar perdent la por i actuar en la defensa de les reivindicacions veïnals era una manera de defensar les llibertats i el bé comú.Van ser la lluita d’aquestes noves associacions veïnals mig clandestines, la que va liderar les mobilitzacions que van aconseguir construir barris dignes amb tots els serveis que inicialment s’havien negat.
El passat 4 de juliol, es van complir 50 anys del naixement de la FAVB, Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona. Una fita històrica per una organització que va ser punta de llança en aquesta lluita ciutadana.
En Bangkok también hay ratas
Aquesta setmana i fins al diumenge 10 de juliol, el Teatre del Raval ofereix l’obra de teatre ”En Bangkok también hay ratas” a càrrec de la companyia La Voz Ahogada. Un projecte escènic guanyador de la Filadora 2021 i emmarcat dins del programa ‘Memòria de les lluites per l’habitatge a Barcelona’.
Iván Campillo, director i actor de l’obra la descriu així: ”En Bangkok también hay ratas”, és la resposta que va donar l’alcalde franquista Joaquín Viola a la comissió d’urbanisme de l’associació de veïns de la Verneda a Sant Martí, quan van anar a queixar-se de la brutícia i la insalubritat al barri, L’obra s’ha escrit gràcies als testimonis de dones protagonistes de les lluites veïnals dels anys 60 i 70 a Barcelona. Elles ens han donat les seves experiències i la seva veu, que hem condensat en dos personatges entranyables: la Rosi i la Mari. Amb elles arribarem a Barcelona amb el tren Sevillano, passarem pel barraquisme de la Perona, viurem el creixement de les associacions de veïns, raptarem l’autobús de la línia 12 per fer-lo arribar al nostre barri, ocuparem espais i farem protestes per aconseguir places públiques, escoles, semàfors i, en definitiva, canviarem amb elles la història dels seus barris i, per descomptat, la història de Barcelona.”
Des dels camps d’Andalusia a l’Ateneu de Nou Barris, Mireia Clemente, Laura Sancho i Iván Campillo, fan un sentit homenatge a les dones que van lluitar primer en clandestinitat, després a cara descoberta, enfrontant-se al franquisme i a una societat masclista per construir barris i vides dignes. ”Hemos liberado a las mujeres de las fábricas para devolverlas al hogar donde son las reinas”, inolvidable el passatge sobre la Guía de la buena esposa, editada en 1953 per Pilar Primo de Rivera i la Secció Femenina).
Combinant teatre amb projeccions de testimonis, l’obra ens fa recordar d’on venim, que som i obliga a reflexionar cap a on volem anar. ”Llevamos toda la vida en Cataluña, peleando por nuestros derechos, por la educación, por la lengua catalana, por nuestro barrio. ¿Cómo no vamos a ser catalanas? Yo soy una catalana nacida en León”. I és que totes som filles, netes o besnetes de les Lolis i les Maris que van obrir camí i van assentar les bases democràtiques per les actuals i futures lluites veïnals per continuar defensant-nos d’allò que ens oprimeix.
Catalunya Plural, 2024 
