El primer paràgraf de cada Barcelona em permet donar-li ritme i ajustar les idees. Avui penso a la curiosa relació entre passejar i escriure, sobretot quan efectues ambdues activitats amb professionalitat, amb un mètode consistent en navegar per una estructura sòlida per a omplir-la amb plena llibertat, conseqüència d’haver ben definit les seves parcel·les geogràfiques.
Això també passa, com és comprensible, amb les fronteres del Camp de l’Arpa i per això mateix reflexiono en aquesta clàssica introducció sobre com és bàsic comunicar bé la ciutat, més encara si parles dels seus marges, mal explicat, com ja dèiem ahir, fins i tot pels seus suposats custodis, massa aficionats a controlar el seu rovell de l’ou com per a transmetre la informació requerida amb solvència o soltesa.
Pel que fa mi he de confessar-vos la meva alegria per abandonar el carrer de Rogent, eix d’aquest relat durant les darreres setmanes. El seu tram superior té varis elements remarcables. A nivell popular el més celebrat és el Forn Elias, llegendari pels seus premis i perquè porta més d’un segle a mans de la mateixa família.
La seva ubicació, com veurem dintre de poc, és determinant en molts aspectes. L’altre punt destacat en aquest adéu a Rogent cap a la muntanya radica en els seus laterals de l’esquerra. Un d’ells és la claudicació de Rosselló, triomfal als anys setanta tot carregant-se el passatge previ i derrotat per complert en el seu imperialisme de l’Eixample al topar amb els immobles de Rogent, suprema màgica de resistència del Camp de l’Arpa.
L’altre és més modest, si bé parla el mateix, doncs el carrer de Finestrat enllaça la rambla sense nom del barri amb el carrer de Xifré, el primeríssim de manera oficial en trencar, ho hem glossat múltiples vegades, els designis de la quadrícula d’Ildefons Cerdà, fotent-la de ple malgrat la seva improcedent insistència més enllà d’aquests confins.
Rogent acaba a una cruïlla amb Freser. El terme no és poètic, senzillament la literalitat de la fusió entre l’antiga carretera d’Horta amb el pletòric descens del torrent de Bogatell envers altres latituds.
Això es transcendental i amb tota seguretat sorprendrà als neòfits d’aquests articles, on farà cosa de dos anys vam disseccionar la Història dels trams encara recognoscibles d’aquest tradicional camí per a unir Barcelona amb un poble més o menys llunyà, només agregat als seus dominis el 1904.
La carretera d’Horta i el torrent de Bogatell determinarem la morfologia urbana de l’entorn. Freser primer fou Carme, qui sap si per voluntat de la nostra estimada Micaela Borràs, ben entretinguda en pactar edificacions. Un document de 1853 menciona com Miquel Ferrer negocià amb ella la construcció de vivendes, quelcom normal si atenem a com aquest perímetre copsat pel curs fluvial i la senda hortenca podia ser pròsper tant a nivell agrícola com des d’una vessant comercial.
Més tard, a les acaballes del Vuit-cents, s’hi instal·laren fàbriques i tallers, intuint-se encara el seu rastre perquè tot el sector primigeni de Freser encara té certa puresa edilícia, amb moltes de les seves finques mereixedores d’integrar el catàleg patrimonial.
A un planisferi de 1891, la carretera d’Horta desapareixia del nomenclàtor a la seva cantonada amb Rogent per a enlairar Carme envers Sant Andreu. Aquest esborrat era cert? No pas del tot. Un xic més enllà d’aquesta cruïlla n’irrompia una altra, al present sintetitzada per concedir a Freser seguir després de superar Eterna Memòria i bifurcar-se amb el naixent passeig de Maragall, en realitat una falsa continuació de la carretera d’Horta, eixamplant-la tot dotant-la de tramvia, gran excusa per a annexionar aquest racó de bugaderes, verd, camps i fins i tot una colònia d’estiueig dels barcelonins al carrer de Campoamor.
Alguna vegada hauré comentat com la Ciutat Comtal, i qualsevol altra, és traçada per un imparable repertori de ferides invisibles, ratlles de les seves pluralitats. La de Freser amb Maragall és notòria per la corba, res significada als automatismes dels vianants, massa conformats i conformistes en acceptar l’asfalt com una autopista de consum, no pas de coneixement.
Si adoptessin això darrer potser tindrien present una fotografia dels anys seixanta, en concret de 1968. Sí, aquí poden veure-la. Uns blocs de ruïnes, com si sortís foc del seu enderroc. Al fons, la tomba del carrer de Còrsega a la seva confluència amb el de Conca, existent des dels anys trenta per a pujar fins a Indústria i Sant Antoni Maria Claret.
Les cases a punt de caramel per a la piqueta robaven massa espai als cotxes, motos i camions d’aquella Barcelona de Porcioles. D’altra banda, la seva narració no té gaire cos, si bé això podria esmicolar-se tan sols amb la seva numeració: A, B, C, D, 129 i 131.
A la Gaseta Municipal es publicà l’obertura del concurs per a cancel·lar-les de la superfície; un cop fora de circulació crearen un buit bestial, encara estrany si el transites amb certa freqüència, encaixant-se amb tots els seus alentorns, mina de preguntes si reparem en detalls d’aquest caos ordenat, doncs el més indecent és com les mesures preses des de la Segona República destrossaren una coherència fruit de la naturalitat del temps, sense burocràcia ni medalles a penjar-se, a les que ens haurem d’acostumar durant aquest any, centrat en les eleccions de 2023.
Una de les pèrdues properes a aquesta cruïlla és imperceptible. Es tractava d’un carreronet per a connectar aquest limbe del Camp de l’Arpa amb la masia de Can Miralletes com a preludi al Guinardó. Dedicat al pintor Baldomer Galofre, degué quedar engolida al llarg de l’interstici entre la Dictadura i la Democràcia. Conca complia la seva funció, era més ampla, propiciava més edificabilitat i no entorpia el regnat de Maragall, tanmateix magnífic des de l’especulació, com es verifica per alguna finca iconoclasta a les seves alineacions, com el número 8, obra de Josep Graner.
Tot aquest enrenou de cruïlles sense gaire interpretació textual, potser els meus conciutadans passegen poc i no miren gaire més enllà del telèfon, assoleix el seu veritable paroxisme a passeig de Maragall amb Sant Antoni Maria Claret. En aquest enclavament coincidien la travessera de Gràcia, capada a la seva trajectòria per l’Hospital de Sant Pau, la carretera d’Horta i l’ascens cap als cims del Guinardó, expressat a l’actualitat per la rambla de Volart.
La seva exuberància em sedueix des que tinc us de raó, però romandré a Maragall amb Freser, no com un Hèrcules ple de dubtes, sinó com un home amant de gastar les soles i avançar de nou pel Camp de l’Arpa des de l’impossible repte d’esgotar-lo.
Catalunya Plural, 2024 
