El Congrés ha aprovat, quinze anys després, la nova llei de memòria democràtica, que avança en diversos aspectes respecte a l’aprovada en 2007 pel govern de Zapatero, però que torna a posar de manifest que les víctimes de la dictadura són de menor categoria que altres víctimes, per exemple, les d’ETA, com es deriva de les intervencions de la dreta del PP i la ultradreta de VOX.
Tots dos partits, al costat de Ciutadans i Junts, han rebutjat una norma que té com a base l’assumpció per part de l’Estat de les exhumacions –fins ara assumides per les famílies– i, entre altres novetats, declara il·legal «el règim sorgit de la contesa militar», la nul·litat de les sentències, crea un banc estatal d’ADN, un cens de víctimes i preveu, a més, la creació d’una Fiscalia per a investigar els crims del franquisme.
Això porta a la principal no novetat de la llei i pel que ERC finalment s’ha abstingut: la Llei d’Amnistia no es deroga. Entre les famílies de les víctimes, moltes de les quals han hagut d’acudir a la justícia argentina davant el desemparament de la justícia espanyola, es pregunten com és possible jutjar els crims sense la derogació d’aquesta norma de 1977, que és el que, en la pràctica, han al·legat els jutges per a no investigar els assassinats denunciats. «Es continuen tancant les portes dels tribunals de l’Estat a les exigències plantejades per les víctimes dels crims contra la humanitat comesos pel franquisme: assassinats, desaparicions, bebès robats, treball esclau, tortures, presó, exili, espoli patrimonial…», denúncia la coordinadora estatal de suport a la querella argentina Ceaqua.
És a dir, el text impulsat pel Govern (PSOE i Unides Podemos), i que ha comptat amb el suport d’EH Bildu i el PNB, fia aquest extrem a la interpretació: «Totes les lleis espanyoles, inclosa la d’Amnistia, s’interpretaran i aplicaran de conformitat amb el Dret Internacional, especialment el Dret Internacional Humanitari, segons el qual els crims de guerra, de lesa humanitat, genocidi i tortura tenen la consideració d’imprescriptibles i no amnistiables», diu la llei, que passarà ara al Senat en el seu següent i últim tràmit parlamentari.
El mateix president del Govern, Pedro Sánchez, va enaltir la Transició, la Constitució i la Llei d’Amnistia durant la seva primera intervenció en el Debat sobre l’Estat de la Nació.La llei, que incideix també en la repressió específica que van sofrir les dones, és similar a l’aprovada per la Junta d’Andalusia en 2017. Impulsada per IU i forjada durant el govern de coalició amb el PSOE, va tirar endavant, no obstant això, sense el rebuig del PP, que es va abstenir al costat de Ciutadans.
Molt més avançada que l’estatal de llavors, partia que els crims són imprescriptibles, i, en la pràctica, referents en el moviment memorialista com l’històric sindicalista de CGT Cecilio Gordillo, asseguren que ha servit per a poc. «La reparació, lluny de ser integral, es queda, com ja està ocorrent en molts casos, en una cosa purament mediàtica-administratiu, en el terreny ‘moral’ i no jurídic, que és com assenyala el dret internacional», afegeix Ceaqua.
El PP i Vox, que ja han anunciat que derogaran la nova norma quan arribin al Govern –com han amenaçat en les autonomies on tenen poder de decisió–, s’han agarrat aquesta vegada per a tirar per terra la llei i el relat de veritat, justícia i reparació que demanen les víctimes de la dictadura, a l’acord amb EH Bildu, que es va comprometre a secundar-la si s’ampliava fins a 1983 el reconeixement de les víctimes de violacions de drets humans, com així s’ha fet. Serà important conèixer si es dignifiquen a altres víctimes de segona, les dels crims que van quedar impunes durant la Transició, com el de Manuel José García Caparrós o els xavals del cas Almería.
Aquesta ampliació tampoc ha agradat en sectors socialistes, com a mostra el manifest emès per l’Associació per a la Defensa dels Valors de la Transició, subscrit per antics líders del PSOE com els expresidents del Senat, Javier Rojo i Juan José Laborda, i els exministres en els governs de l’expresident Felipe González: Julián García Valverde, Julián García Vargas i Javier Sáenz de Cosculluela, a més de diversos exdiputats i membres de l’Executiva socialista. El mateix Felipe González va dir: «Temo que les memòries es converteixin en desmemòries».
Article original publicat a LaMarea.
Catalunya Plural, 2024 
