A l’Antiga Roma, després d’una gran gesta militar, el general victoriós feia una desfilada pels carrers de la ciutat, una mena de rua fastuosa a major glòria del líder. Just darrere del general, com una mena de veu de la consciència encarnada, hi caminava un dels seus servents, que li anava repetint el mateix missatge durant tot el trajecte: “Memento mori. Hominem te esse memento” (Recorda que moriràs. Recorda que ets un home).
Els romans combatien així, recordant la fragilitat de l’ésser humà i la mort com a horitzó inevitable, la condició humana de l’ego i la supèrbia i les actituds deïfiques de militars que es creien omnipotents. Només ets un home, molts altres com tu han caigut abans i tu també cauràs.
Aquesta setmana, les famílies i la direcció de l’Escola d’educació especial Can Vila, a Mollet del Vallès, s’han alçat en peu de guerra contra la intenció del Departament d’Educació de deixar sense escola pràcticament la meitat de l’alumnat del centre, 70 nois i noies amb Transtorns de l’Espectre Autista (TEA) i amb discapacitat intel·lectual, provinents de 24 municipis de la Regió Metropolitana. Tot plegat per uns barracons que fa vint anys que algú va instal·lar a l’escola de manera provisional i van esdevenir provisionalment definitius, adornats de reiterades promeses d’ampliació i dignificació de les condicions del centre que mai s’han complert. Avui, aquests mòduls prefabricats són xavalla i no garanteixen les mínimes condicions de seguretat per als seus usuaris. Calia invertir, substituir-los, ampliar el centre, garantir les condicions elementals per a l’ensenyament. Però al Govern fa mesos que ningú agafa el telèfon.
El Conseller González-Cambray s’ha mostrat novament arrogant, inaccessible i inflexible a les demandes de la comunitat educativa. En aquest cas, a més, amb el demèrit afegit per l’especial vulnerabilitat de l’alumnat d’un centre d’educació especial. La solució de l’altiu Cambray passava per enviar alumnes de 16 a 23 anys a una escola ordinària d’educació primària de Mollet, contravenint frontalment qualsevol criteri psicopedagògic i formatiu, mostrant un absolut desconeixement de les necessitats de les persones amb TEA i de la funció comunitària de centres com Can Vila. Únicament per no admetre que el seu departament ha errat novament, en la seva obligació d’atenció a la ciutadania i de garant d’un servei públic de qualitat.
Cambray s’ha situat al bell mig del focus de moltes i sucoses polèmiques en els darrers mesos, sense cap bri de diàleg ni consens amb els diferents agents de la comunitat educativa. El calendari escolar, el canvi de currículum, el desastre amb la Formació Professional, les ràtios, les temperatures a les aules, el lleure educatiu, el decret de plantilles, els deutes amb el 0-3, la manca de suport a la diversitat, la manca de vetlladores, els centres públics que tanquen línies, els barracots que no es reverteixen mai. Una crisi sobre una altra i, mentre les carpetes s’acumulen sobre la taula del Conseller, a ell l’hem vist sempre amb la barbeta apuntant als núvols.
El general Cambray ha resistit, sense baixar del seu Olimp particular, fins a 6 jornades de vaga massiva de la comunitat educativa (i dues més que ja li han convocat per a setembre), essent el qui més protestes i mobilitzacions acumula des de l’inestimable José Ignacio Wert. I ho ha fet amb declaracions incendiàries contra el professorat, menystenint els representants sindicals i fent xantatge a les direccions dels centres. Tot un tractat de supèrbia política i crònica d’una mort anunciada.
Potser al Conseller li cal amb urgència un servent, o un President de la Generalitat, que li xiuxiuegi a l’orella: Memento mori, Cambray.
Catalunya Plural, 2024 
