Ningú s’esperava que la reconfiguració de l’espai post convergent aniria tant per llarg. Ha passat tant de temps que, de fet, aquell espai polític hegemònic del centredreta català ja no existeix, i els elements que el componien s’han fet pedaços. Alguns d’aquests s’han integrat en altres formacions polítiques com ERC o el PSC; d’altres s’han esfumat per complet i ja no tornaran mai més. Formen part de la història de Catalunya.
El vaixell s’enfonsa, però els tripulants semblen no adonar-se’n. El “gen convergent” perdura només en el fet de sentir-se hereus del patrimoni i institucions del país. Mostres d’aquest record es poden veure, per exemple, en les formes inquisitorials de Francesc Dalmases escridassant a periodistes per fer la seva feina. Una manera d’actuar que exemplifica el sentiment d’impunitat que han heretat d’anys de control de les institucions catalanes. Però els temps han canviat. El país era seu, però cada vegada ho és menys.
1) Laura Borràs, una fugida endavant… i un precipici al final
Que vagi sempre per davant la presumpció d’innocència, dret fonamental i punt de partida de tot procediment judicial. Això és una cosa, i la instrumentalització política que se’n fa d’un cas concret és un altre de ben diferent. Junts per Catalunya ha decidit abraçar a Laura Borràs i apostar-ho tot a la seva carta en un gest de perilloses conseqüències.
Segons Laura Borràs — i Junts per Catalunya —, la causa oberta per malversació de fons i frau administratiu és un muntatge policial de les clavegueres de l’Estat. És cert que les clavegueres existeixen, i que de causes barroeres i no tan barroeres contra l’independentisme n’hi ha hagut per donar i per vendre en els darrers anys. El problema, però, és que tothom ha pogut llegir els correus electrònics entre Borràs i Isaías Herrero (aquest últim condemnat a cinc anys per un delicte de narcotràfic i frau). És difícil donar-li la volta.
Tant la CUP com ERC ja els hi ha fet saber a Junts que, en aquest cas, no comptin amb ells per a defensar-los. Molt clar han hagut de veure-ho per posar terra pel mig tan de pressa. Possiblement, si Laura Borràs hagués respost a les preguntes que li van formular al FAQS — i que van implicar la posterior (presumpta) ira de Dalmases —, hauria pogut aclarir algunes qüestions. No ho va fer. Ara, el moviment de Borràs s’envolta d’aroma trumpista. Declara — potser anticipant-se a una resolució desfavorable als seus interessos — que una cosa és la llei, i una de ben diferent és la seva paraula. Però Catalunya is not Spain, i encara menys és els Estats Units.
Una espasa de Dàmocles reposa sobre el clatell de Borràs. L’aposta de vincular el futur de Junts al seu, és una aposta més que arriscada que pot acabar perjudicant-los. A la seu d’ERC, al carrer Calàbria, ja preparen les crispetes.
2) Centreesquerra o Ayuso a la catalana
Durant els pocs anys d’existència de Junts per Catalunya, han sigut molts els esforços del partit per a definir-se com un partit de “centreesquerra” en un intent de situar-se allà on s’ubica la mitjana de l’electorat del país. Els noms i les etiquetes són sempre importants, perquè funcionen més enllà del seu contingut real; si Junts per Catalunya ha pogut dir-se de “centreesquerra” és perquè el debat sobre polítiques socials i econòmiques — allò que afecta les condicions materials de la ciutadania—, ha estat absent del debat públic en els darrers anys. No han necessitat provar que no ho eren.
La independència i la repressió judicial ho ha eclipsat tot. Però va venir la covid-19, i després va venir la guerra, i ara, pel que diuen els experts, ha de venir una nova crisi econòmica. La independència segueix allà, però el seu poder per determinar l’agenda s’ha reduït considerablement.
El Congrés de Junts era, doncs, un escenari per a presentar-se ideològicament davant del seu públic amb propostes concretes. Damià Calvet — actual president del Port de Barcelona — va ser l’encarregat de presentar la nova proposta econòmica estrella del partit que signaria Isabel Ayuso a ulls clucs: eliminar l’impost de successions. Per descomptat, una formació política està en el seu dret de fer propostes econòmiques regressives que beneficien a la minoria pudent per davant de la majoria ciutadana. L’impost de successions és un dels pocs tributs que la generalitat gestiona de manera íntegra i van suposar, en l’exercici anterior, 1.400 M€ d’ingressos per la hisenda catalana.
Quin és el problema? Que Junts vol apel·lar a les grans fortunes del país, i, de passada, tornar a guanyar-se el favor dels principals poders econòmics mentre mantenen l’aposta pel discurs hiperventilat respecte la independència. I si una cosa ha quedat demostrada per la fuga d’empreses post 2017, és que aquests dos discursos són incompatibles entre ells.
Junts, per fi, es comença a definir ideològicament de manera pública. En fer-ho a través d’aquestes propostes, però, ja no podran dir que se situen al centreesquerra de l’espectre polític.
3) La DUI que no es creu ningú
La tercera clau del discurs que Junts per Catalunya va segellar en el seu congrés va ser l’aposta per mantenir el discurs estrictament hiperventilat sobre la independència, és a dir: aquell discurs que afirma que la independència unilateral és possible en el curt termini, però sense explicar com es fa possible. Es tracta d’acumular expressions com “embat democràtic” o “independència o feixisme” que no signifiquen absolutament res, tot esperant que el desig d’independència revifi per art de màgia.
L’aposta per aquest discurs parteix d’un raonament electoral, que és el següent: com que ERC ha renunciat a fer-lo, hi ha un espai vacant dins del votant independentista esperant a ser explotat. La diferència, però, és de context: ja no estem en l’any 2015, ni 2017, ni 2019. Avui se sap amb claredat meridiana que la no – proposta de Junts per fer efectiva la República és inexistent. És per aquest motiu que les paraules que haurien de sonar envoltades d’èpica, sonen com un clàxon espatllat. El discurs hiperventilat només motiva als convençuts, que són cada vegada menys.
Catalunya Plural, 2024 
