Hi ha indrets a Barcelona on el temps s’atura, quelcom sens dubte ajudat per la simplificació del seu relat. Un d’ells és el tram de Freser amagat just darrera la confluència amb passeig Maragall.
És una secció preciosa, pròpia d’una altra era per mantenir una amplada de carrer gairebé inalterable amb el transcórrer dels decennis, un museu a l’aire lliure de la ressaca del Modernisme, ben detectable als barris, on els debats socioculturals fruit de les gloses d’Eugeni d’Ors i les ambicions de la Lliga importaven poc o res perquè l’estil i el tarannà eren altres ben distints als oficials, com si encarà es notés la independència amb relació a la Ciutat Comtal i això es veies reflectit als edificis.
Per a qui no conegui aquest moment històric no està de més comentar com des de, més o menys, 1905 es respirà una voluntat de canvi, reforçada després de la Setmana Tràgica de 1909, quan les dues Barcelones hegemòniques toparen mentre la Pedrera, tomba de la tendència des del nom que ara simbolitza la marca, era en procés de construcció.
A Freser arribaven aquests ecos per la conflictivitat obrera, si bé l’enfocament no depenia d’aquests paràmetres amb ànsies de generar estructures d’Estat, com s’aconseguí amb encert durant la Mancomunitat a partir de 1914, i abandonar aquell Art Nouveau a la catalana entre l’historicisme i la seva etapa final amb confeccions barroques. Els anhels dels treballadors s’oposaven als dels senyors amb possibles econòmics, capficats, un clàssic d’aquestes terres, a elevar-se envers el cel amb totxos, quelcom d’altra banda comprensible si atenem a l’increment demogràfic de la capital catalana al llarg del primer terç del segle XX.
Freser, de la cruïlla de Maragall, al passatge d’Andreví, és un magnífic arquetip. Aquest trosset és part de la meva quotidianitat, i en aquests passeig sempre em crida molt l’atenció el seu número 174, on llueixen les inicials J.A. i la data de 1911. L’immoble manté l’alineació original del traçat, té doble façana amb Nació i és una de tantes joies patrimonials en perill per culpa de la voluntat d’arrasar amb tot sense considerar com els marges també son Història amb aquesta hac majúscula tan essencial.
Allò habitual a les meves caminades és contemplar-la un cop descendeixo per Nació des d’Indústria, en aquell limbe tan sols recuperat el 1979, doncs abans no pertanyia a la ciutadania. Per a solucionar-ho, l’Ajuntament el comprà per a recuperar la senda del carrer, ben enfocat cap a la Meridiana i avui en dia pletòric de verd.
A l’Arxiu vaig resoldre varis enigmes, vàlids per a encaixar les peces d’aquesta minúscula porció de Freser. J.A. remet a José Alá, qui el 1911 veié acabada aquesta propietat a mans de l’arquitecte Domènec Boada Piera, un d’aquells noms apartats del cànon malgrat tenir un reguitzell d’obra escampada per tota Barcelona.
La meva primera presa de contacte amb la mateixa fou a la Barceloneta, on vaig sospitar del seu talent per tenir dues finques gairebé idèntiques al carrer de Paredes i al de la Maquinista. Més tard, vaig comprovar com la seva estela arribava a altres zones, com l’Eixample o el Guinardó, on destaca el conjunt de les Cases Alay al carrer de la Renaixença o la Vila Rosario, al carrer de Vinyals.
José Alá, mort a mitjans de novembre de 1924, tenia de segon cognom Boada i requerí els serveis del seu suposat familiar a d’altres latituds, com a la seva vivenda habitual al 245 de Marina, gairebé junt al passatge Bofill, o al 25 d’Independència, inexistent a l’actualitat perquè aquesta via es fon amb Badajoz.
Boada, com succeïa amb molts arquitectes i mestres d’obra aprofità allò de plantar carxofes per la boda del rei i guanyà un contracte als alentorns durant les mateixes dates. Malgrat la proximitat, els senars del costat muntanya disten molt numèricament dels emplaçats cap al mar. Ho menciono per si algun lector vol visitar allò descrit. Ànim, pocs metres separen el 49 del 174. El primer també data de 1911, més modest a la seva façana, d’un verd radiant gastat pel sol, amb pàtina d’antigor més austera al darrer pis, discret, com si així ratifiqués ser conseqüència d’haver vist com el senyor Alà edificava amb anterioritat.
Això son meres suposicions de les cavil·lacions de l’arquitecte i Joan Avellà, de qui no he localitzat informacions individuals, tan sols com un familiar seu, potser un fill, anà al front durant la Guerra Civil, a més de ser membre de la UGT de Valls.
Qui sap si els ets i uts d’aquest número 49 apunten a la inversió de fortunes rurals per a lucrar-se amb els lloguers. No s’ha de descartat la possibilitat, sobretot al ser Freser un carrer amb perspectives de créixer, com totes questes barriades, sempre més connectades al centre barceloní pel tramvia, clau per a apuntalar l’agregació d’Horta a Barcelona.
Aquest fet és una altra demostració de com alguns detalls condicionen tot un entorn. El transport públic al nounat passeig de Maragall, successor de la carretera d’Horta envers l’homònim poble, conferiria valor als terrenys i faria més atractiva l’especulació. Bona prova d’això pot veure’s en com el 160 de Freser, la casa José Oliva, du la firma de l’extremeny José Pérez Terraza, un dels reis de les cantonades de rambla de Catalunya i rubricant de la casa Antoni Gibert, la dels ous dalinians, a passeig de Sant Joan amb Provença, veïna durant dècades de la primigènia Clínica Puigvert, a posteriori reemplaçada per un bloc de pisos més aviat esgarrifós.
Tot aquest conglomerat s’arrodoneix en el seu anònim esplendor a la cruïlla de Freser amb Nació mitjançant la casa Ramon Biosca, d’Antonio Facerias de Marimón, un altre hiperactiu no només a Barcelona, on el seu llegat hauria d’apreciar-se amb més divulgació pedagògica des de la Meridiana fins al Paral·lel, amb aportacions pel Camp de l’Arpa com la casa Carme Font del 85 de Xifré, sens oblidar al proper Clot les seves obres al carrer de la Democràcia.
La casa Ramon Biosca és una metàfora de com els museus a l’aire lliure de la perifèria pateixen per sistema el menyspreu dels municipis, ben encaminats a privilegiar allò visible pels turistes. La seva magnificent verticalitat, és una bellesa mirar cap amunt i gaudir el vertigen, col·lapsa per un indici de ruïna al seu lateral dret, en sintonia amb la deixadesa de la façana. Si algú es preocupés a restaurar-la, salutacions a Barcelona posa’t guapa, engrandiria el seu valor i el de la totalitat d’aquest Freser secret, pau i delícia per a les meves passes, felices al pressent, tristes de cara al futur perquè si tot continua així aquestes Barcelones són la crònica d’una inevitable i constant desaparició benvolguda per les autoritats, afavorida pel silenci ciutadà.
Catalunya Plural, 2024 
