És una llàstima que els joves considerin ”tieta” la Núria Feliu, bé sigui en clau de simpática adhesió –ella ha estat sempre una persona afable i encantadora— o bé com a forma de menyspreu foteta. Em sap greu utilitzar alló de “quan jo era jove sí què…” però cal dir la veritat: Núria Feliu ha estat, abans que una animadora popular de trobades o una artista molt afectiva amb la gent gran, una cantant de nivell internacional i qualitat superior comparable –i que santa Cecília em perdoni– a Dionne Warwick, Dinah Washington, Mary Wells o Bette Midler. Perquè sí, és possible ser alhora una figura d’aquesta mena i una cantant referent d’esdeveniments patriòtics com ho fou la británica Vera Lynn, la preferida de la reina Isabel II i símbol de la resistència i l’heroïsme popular del Regne Unit durant els atacs de la “blitz” (vegeu els seus vídeos a You Tube).
Havieu d’haver-la vist quan tenia 24 anys, al 1965. Un dia me la vaig trobar per casualitat a la llibreria Porter, al Portal de l’Àngel, i vaig còrrer a demanar-li un autògraf. Amb aquell vestit entallat, fet a mida, gris marengo, i un pentinat com els de Mina, no sé com vaig trobar a la bossa una postal promocional seva –ja és casualitat—i vaig sol·licitar-la una dedicatòria: servidor tenia 15 anys, per que us en feu càrrec. Molt amablement, em va signar la tarja i vam encetar una breu conversa: sí, jo també cantava i tocava diversos instruments; oh, el seu germà Albert també era escolta i tocava la guitarra, tot això. La postal amb la foto en blanc i negre de la Núria, tan artistassa ella, va romandre enganxada a la paret de la meva habitació fins que vaig deixar casa meva per casar-me. Un any i mig després d’aquella trobada, servidor es va incorporar al grup pioner del rock català Els Tres Tambors, que tot sovint actuàvem en la primera part dels concerts de la Núria. Fins i tot el seu germà Albert
Feliu i jo ens vam fer amics, fent diverses aparicions plegats als festivals tot interpretant un curiós repertori de hillibilly on jo l’acompanyava a la bateria. Més tard, quan em vaig dedicar al periodisme, he seguit la carrera de la Núria durant anys i panys, com a periodista i crític musical, tot comprovant que el seu desenvolupament ha estat més complex del que podía semblar.
Al 1965, Núria Feliu era una cantant de jazz i standards, una figura singular en un panorama de “jutges” i cantautors. Ep, menteixo: hi havia dos cantants femenines que buscaven el que la Núria va obtenir com a do, Magda i Mercè Madolell. La primera era una cantant melódica que v fer moltes primeres parts dels concerts dels Setze Jutges i va popularitzar “Si un dia sóc terra”, una composició de l’autor de “Se’n va anar”; la segona, una intèrpret especalitzada en cançó francesa, que es va donar a conèixer amb “Eren trenta innocents”, de Jacques Brel. Però no tothom pot encarar, tot d’una, la capacitat vocal i l’energia que demanen els espirituals negres o les peces dels musicals de Broadway. La Núria ho tenia, i més: ho van percebre grans músics com Antoni Ros-Marbà, Lleó Borrell o Antoni Parera Fons però també el crític musical Albert Mallofré, decisiu a l’hora d’ajudar-la a confegir el repertori que la duria a col·laborar amb Ella Fitzgerald o amb Tete Montoliu o Lou Bennet. Les seves interpretacions de “Misty” o “People” encara s’han de superar. En aquells temps fundacionals de la nova cançó, quan tothom mirava a França, l’energia d’espirituals negres com “Anirem tots cap al cel” ens embadalia als que demanàvem ritme i ànima. I Núria Feliu era la nostra Sarah Vaughan.
Crec que l’afabilitat i accessibilitat de la Núria han pogut contribuir a l’error d’interpretació “tietista”. Em sembla que ella va saber identificar el risc del hieratisme solemne i va anar a la recerca d’un tarannà popular en la cançó la manca del qual ens ha afectat: la mateixa intuició del Grup de Folk. Fer cantar el públic des de l’escenari, aproximació mútua (“Ja us he reconegut”), gust per la celebració de la festa popular, joc amb la frivolitat o recuperació del cuplet (necessitats percebudes també per Guillermina Motta). L’aproximació al country & western s’esdevé, per exemple, quan el line dance es fa lloc massivament a les festes de barri. O l’exploració de les possibilitats actuals de recuperar Apel·les Mestres, també intuïda per Xavier Ribalta. Hi ha una tradició catalana popular que passa per Mestres, l’entreteniment d’escenari al Paral·lel de la república (Josep Santpere, pare de la Mary Santpere) i Josep Anselm Clavé, víctima ell mateix del hieratisme solemne dels seus continuadors. Recordem que la Núria va començar com a actriu, a l’Agrupació Dramàtica Adrià Gual, i va col·laborar amb poetes populars com Josep Maria Andreu (“Se`n va anar”) i Jaume Picas, que també va contribuir a configurar l’estil de La Trinca.
Crec que amb explicar els orígens de la Núria hi ha prou per comprendre la magnitud del seu abast (ser ignorant no és no saber coses sinó no voler-les aprendre). Haurieu d’haver-la vist actuant al Palau de la Música Catalana: una actriu que ocupava l’escenari sencer modernista pensat per a impressionar tant al públic com als artistes, i era ella qui es menjava uns i altres. O integrar-se tan finament al grup d’en Tete Montoliu, una persona que per aquella época no era precisament fàcil de tracte, tant en el sentit artístic com en el personal, finesa que va convertir el clàssic “Misty” amb el nostre “Tot és gris”. O tractar amb senzillesa exquisida a acomodadors, tramoyistes, regidors i tots els professionals de l’escena, sent ella el que se’n deia “la gran dama de la cançó”: aquí l’enyorat Salvador Escamilla no exagerava gens.
Una de les mancances de la cultura catalana actual ha estat l’absència de musicòlegs orientats a la cançó moderna i actual. Els intel·lectuals han estat generalment invulnerables a l’atractiu d’aquest art i, tret de Manuel Vázquez Montalbán o Miquel Pujadó, ell mateix cantant i compositor, no han gosat tocar-lo ni amb pinces. Si no hagués estat així, potser entre tots hauriem pogut treure l’entrellat de perquè com més Catalunya recuperava la cançó el poble més s’entestava en restar mut. Núria Feliu havia detectat el mal, com ho van fer Clavé i Jaume Arnella i d’aquí la seva evolució. Ara és massa tard per al guariment perquè la “gran digitalització” és una revolució cultural que hi va en contra i perquè tampoc hi ha gent com Alan Lomax. Núria Feliu va ser dels pocs en tenir-ne la intuició.
Catalunya Plural, 2024 
