La Barcelona d’avui poc o res té a veure amb la Barcelona d’ahir. Les antigues fàbriques del Poble Nou s’han convertit en llocs fetitxe per a exposicions d’art i disseny cool, i el litoral barceloní, en altres temps ocupat per milers de barraquistes, és avui el lloc de peregrinació del turisme low cost europeu. Si bé les olimpíades de 1992 van ser el punt d’inflexió que va aconseguir convertir la Barcelona grisa i contaminada a la Barcelona guai —també contaminada— d’avui dia, la mutació de la ciutat durant el segle vint obeeix a una constant que ha determinat part del caràcter de la ciutat: la vergonya en la mirada de l’ull aliè. Una mirada que revela, fins a un cert punt, el grau d’acomplexament d’una ciutat que s’ha constituït en les últimes dècades no tant sobre la base del “què volem que Barcelona sigui” sinó en el “què pensaran els altres del que som”.
De les barraques a la torxa olímpica
Segons les dades del Anuari estadístic de Barcelona, l’any 1914 hi havia un total de 1.218 barraques amb una població de 4.950 habitants; per a l’any 1922 la xifra s’havia triplicat. Apunta Oyón i Iglesias a Barraques. La Barcelona informal del segle XX (2010), la Cambra de la Propietat va alertar —utilitzant la paraula crisi—, que el mercat de l’habitatge s’estava saturant i que era necessari construir nous habitatges en els límits de l’Eixample i alguns suburbis populars, la qual cosa va impulsar a petits propietaris i promotors a construir nous habitatges. Aquestes, no obstant això, van quedar fora de l’abast econòmic de la població que habitava en les barraques.
La celebració de l’Exposició Internacional de 1929 a Barcelona va servir de pretext per a «netejar» els assentaments que s’havien anat aixecant en diferents zones de la perifèria de la ciutat. La Comissió Especial de l’Eixample remarcava «la necessitat irrecusable de fer de Barcelona una ciutat nova que sigui adequat escenari per a l’Exposició Internacional pròxima; una ciutat que sigui grata a la vista del visitant perquè es presenti davant els seus ulls amb l’abillo esplendorós que li atorga la plenitud d’una urbanització perfecta i ultimada». En conseqüència — resava l’informe de la Comissió —, «s’ha ordenat l’enderrocament d’innombrables barraques, visió repugnant de misèria i brutícia, que havien estat construïdes en diferents llocs de Barcelona» (Tatjer, 2010, p.43).
Aquest és un episodi que es repetirà successivament. Per exemple, a la visita del Papa Pius XII a Barcelona l’any 1952, en ocasió del XXXV Congrés Eucarístic, li va precedir una onada d’enderrocaments de les zones de barraques situades al voltant de Montjuïc i en la zona de Camp de la Bota. Fer de Barcelona una ciutat atractiva a l’ull aliè serà el discurs —concret per a la ciutat comtal— que s’utilitzarà com a marc general per a impulsar les pertinents remodelacions de l’espai urbà. Una obsessió, un discurs, que continuarà també a la Barcelona postfranquista.
El barraquisme era percebut com un fet vergonyós per part de les autoritats, però podia ser tolerat sempre que quedés ocult a la vista de l’altre. Com diu Tatjer (2010): «El barraquisme va crear una “ciutat informal”, part substancial de la “normalitat barcelonina”, que era un paisatge urbà típic que les autoritats del règim miraven d’ocultar» (p. 209). Els esdeveniments internacionals feien explícita aquella «normalitat», perquè revelaven a l’ull aliè la vergonya amagada del règim.
Si l’any 1965 s’estimava que a Barcelona quedaven unes 9.000 barraques, per a 1971 ja s’havien reduït fins a poc més de 3.000 (cf. Tatjer, 2010). La fi «oficial» del barraquisme a Barcelona arribaria amb l’eliminació de la barriada del Camp de la Bota el 10 de juny de 1989, tres anys abans dels JJOO de Barcelona. Des d’aquell moment, la possibilitat d’habitar a la ciutat comtal fora del pla urbanístic dissenyat pel legislador, va quedar reduïda a mínims. Els marges i els infrahabitatges continuaran existint, però ja no podrien ser considerats pel discurs hegemònic com una resta vergonyosa que ignorar. Naixia la Barcelona de l’èxit.
La Barcelona que va néixer després dels JJOO
En ocasió del trenta aniversari dels JJOO s’han publicat molts articles elogiant la gran transformació de la ciutat ideada per Maragall i implementada per Bohigas, tot recollint l’herència d’Idelfons Cerdà. El mateix ha ocorregut amb els articles profundament crítics amb el progressiu esdevenir de Barcelona, que en un segle ha passat de ser percebuda com una ciutat trista i grisa, a una sort de collage alegre i multicolor.
La ciutat — argumenten aquests últims —, s’ha convertit en una ciutat-aparador on el discurs de l’economia, disfressat d’ecologista i integrador, ha continuat dominant per sobre de les prioritats ciutadanes; concretament, per sobre de la majoria popular resident a la ciutat. Els barraquistas d’ahir són les famílies desnonades d’avui: incapaços de renovar el lloguer per l’eterna tendència creixent dels preus, han de deixar la ciutat en la qual han viscut durant generacions per anar-se’n a uns altres localitats. Aquest procés que es va segellar amb els JJOO de 1992, avui compleix trenta anys. Però no va començar, ni de bon tros, a la Barcelona olímpica post 1992.
Cal destacar, també, que una altra part important de les crítiques tenen sovint més part de component electoral que una altra de cosa. Són evidents els intents de l’alcaldessa Ada Colau de regular els preus dels lloguers per a frenar la sagnia gentrificadora, però aquesta competència, per exemple, es troba en mans de la política estatal. D’altra banda, les xifres de construcció d’habitatges públics han aconseguit el seu màxim històric durant l’últim mandat.
I, no obstant això, trenta anys després, la pregunta continua oberta: té Barcelona una visió de futur, més enllà d’acumular grans esdeveniments com els esmentats anteriorment, els JJOO 92′, el Mobile World Congress o el Primavera Sound? Com es pot revertir la pressió que exerceixen els grans propietaris des d’un consistori amb poques eines reals de confrontar-los?
Tot i que igual, la pregunta més important que cal preguntar-se avui és la que segueix: Ha deixat ja Barcelona de construir-se sobre la base de la mirada de l’ull aliè?
Catalunya Plural, 2024 
