El setè art ens separa de l’escena a través de la quarta paret, aquest espectre invisible que ens ubica com a voyeurs i no com a participes del que està passant a la pel·lícula. Ja sigui des de la butaca del cinema o el sofà de casa, la mirada de la càmera es converteix en el filtre còmplice, el teló obert que ens mostra, però que ens fa impossible intervenir. Diversos films han trobat la manera d’apel·lar de manera directa a l’espectador: personatges que trenquen la paret i ens parlen, que busquen la complicitat del públic deixant anar mirades directes.
La música en viu és una cosa molt diferent. No hi ha quarta paret, hi ha els artistes i el públic. Els assistents a un concert participen de manera directa a l’experiència que s’està duent a terme, els músics es dirigeixen de manera directa a la gent, i la gent als músics. La catarsi és col·lectiva i sense barreres. Què passaria si algú cregui una quarta paret en un concert? Es podria acusar d’estar distanciant-se, ara bé, què passa si aquesta quarta paret servís per acostar-se més al públic?
El Motomami World Tour ha fet aquest cap de setmana la doble parada a Barcelona. L’artista de Sant Esteve Sesrovires jugava a casa, motiu pel qual les entrades es van esgotar encara més ràpid del que és normal i la va portar a omplir el Palau Sant Jordi el dissabte 23 i el diumenge 24 de juliol. Tot el que envolta Rosalia comporta soroll, polèmica, admiració o crítica. El concert del WiZink a Madrid, previ als de Barcelona, va tornar a posar en debat les posicions respecte de l’artista. Crítics musicals definien l’espectacle com a “vídeo per a TikTok” o “sarau poligoner”, quan altres es posicionaven fèrriament a favor del malbaratament de talent que deien haver vist a l’escenari.
S’apaguen els llums. Motors rugint anuncien l’arribada de la Motomami suprema. Un grup de ballarins amb cascos brillants s’escorren a l’escenari mentre s’encén una il·luminació parpellejant i el furor del públic genera un in crescendo que arriba al seu clímax: tots en posició, es treuen els cascos, aquí és ella. Des d’aquell moment fins gairebé dues hores després, l’energia del Sant Jordi no decau. “Chica, ¿qué dices?”, Saoko, igual que a l’ordre de l’àlbum, es converteix en el tema d’arrencada. Aviat es pot entreveure que alguna cosa és diferent, l’esquelet tècnic, la realització del concert queda a la vista del públic. Un steadicam —un d’aquells que porten la càmera a la mà amb estabilitzador— apareix a l’equació i continuarà apareixent fins al final. El que s’enregistra des d’aquesta lent privilegiada que no només persegueix l’artista, si no que hi interactua, forma part de l’entramat audiovisual sota el qual es conceptualitza el tour. No es tracta simplement de punxar imatges de la cantant perquè els que estan més lluny també en puguin gaudir. És un seguiment mil·limetrat sota la batuta de la direcció artística del concert. Tots saben el que han de fer a cada moment.
El que apareix a les pantalles del Sant Jordi és tan important com el que passa a l’ escenari. Quan es dirigeix al públic abans d’entonar temes més emotius com podrien ser Genís o Dolerme, el primer primer pla entra en joc. L’enregistrament s’enquadra als ulls, uns ulls que, gràcies a aquesta quarta paret omnipresent, arriben a tot el recinte. La Rosalia toca la càmera, la sacseja, li parla, mira i canta. No s’amaga res, igual que abans de cantar “De Plata”, tema de “Los Ángeles”, el seu primer àlbum, alguns ballarins s’hi acosten per pinçar una cua llarguíssima en la seva vestimenta, mentre el públic el pot veure.
“La noche de anoche”, tema en col·laboració amb Bad Bunny, fa que Rosalía prengui un petit dispositiu que l’acompanyarà a la seva ruta per la primera fila del públic. Les pantalles del Sant Jordi es converteixen a format telèfon, s’ajusten al que seria semblant a una relació d’aspecte 16:9. El que l’artista està gravant de manera selfie des del dispositiu, és el que tot el públic veu. No es preocupa gaire, com si estigués fent un directe a Instagram, la càmera es mou, se li veu un tros de la cara mentre fa coses, i baixa entre la gent. Canta amb alguns fans, els grava, s’enregistra. Una cosa semblant es pot veure quan canta “Chicken Teriyaki”, un single que va portar cua per la coreografia carn de TikTok que acompanyava al videoclip. Al concert, surten a patinets amb càmeres instal·lades, es veu els ballarins, i també la càmera instal·lada al patinet de Rosalía. Tot un format i un concepte de concert no només pensat a nivell de realització audiovisual, també a nivell de xarxes.
Fa uns mesos la cantant feia un directe on presentava la coreografia de “La Combi Versace”, performance que li va valer afalacs dels milers de persones que el van veure, entre elles, companyes de la indústria. Aquesta mateixa performance és la que ofereix als concerts, on acompanya la cançó del ball al costat de l’equip. D’igual manera amb el tema “Hentai”, que canta ella sola a piano amb un fons en pantalla semblant a la mítica muntanya verda de Windows 95, no va fer una presentació magistral com la de la Combi, però fent assajos, ha fet directes d’anar-hi per casa sense por que el públic vegi com emet un gall o s’equivoca amb les notes de l’instrument.
En aquest cas, tots els artefactes tecnològics de què disposa i dels quals Rosalía en fa ús, es converteixen no només en una eina, sinó en un segell d’identitat. Crea una quarta paret, on hi ha moments en què en lloc de cantar mirant cap al públic, canta cap a la steadicam, i alhora, aquesta quarta paret, és la que li permet que tot el Sant Jordi vegi els seus ulls mirant directament cap a ells. Si bé es podria pensar que és una cosa arriscada i que tenir un senyor gravant, càmeres en llocs inhòspits i un estil social media podrien donar sensació de fredor o llunyania, al públic sembla importar-li més aviat poc. Més enllà d’això, el públic sembla estar gaudint i connectat amb l’artista amb la qual probablement comparteixin cert imaginari, entenguin el que està fent i hi donin suport. El concert potser és un metaconcert, on passen moltes coses alhora i es veuen a diferents capes, on les pantalles no es limiten a deixar veure, sinó que busquen crear una pel·lícula, un videoclip permanent, un muntatge cuidat al detall. Les càmeres, els selfies, el TikTok, l’estètica orquestrada, els ballarins que de vegades apareixen d’esquena en persona però es veuen de front pel steadicam omnipresent, els qui decideixen quina càmera punxar a cada moment, fins i tot el meme viral, “sassy Rosalía”, on es recopila el gest xulesc de l’artista en cada concert abans de cantar “Bizcochito”.
Motomami és un engranatge construït a mida on fins i tot allò que el públic grava per pujar a les seves xarxes, contribueix a l’ecosistema del que l’equip artístic pretenia buscar. I si no és així, potser simplement sigui un “sarau poligoner”, i tots els que ho han conceptualitzat, partícips d’un botellón barat en un carreró sense sortida. El que és positiu és que sigui una cosa o una altra, probablement Rosalía hagi complert l’objectiu que buscava.
Catalunya Plural, 2024 
