És força probable que les meves passejades facin de mi el barceloní més obsessionat amb la sensació de travessar limbes invisibles per a la resta de vianants, els quals intueixen rareses sense profunditzar-hi.
Per a retornar a Freser descendeixo pel tram inicial de Nació, comentat vàries vegades en aquest pàgines, doncs només s’alliberà per a la ciutadania el 1979. És un sector horrible, però amb moltes possibilitats de mantenir-se pels segles dels segles, amén, donada la seva vivesa comercial i aprofitament residencial.
Malgrat ser un horror estètic transmet dinamisme. Un veí respon a les meves preguntes informant-me de com un prostíbul oriental ha reemplaçat fa poc a un altre de brasileres, just a la vora d’una fruitera i davant d’una oficina bancària, ara mateix privilegiada per l’eliminació d’altres de la mateixa entitat als alentorns.
A més a més, aquest segment de Nació ens enfoca envers la part bonica del carrer, inaugurada a la seva cruïlla amb Freser, on la casa José Alà marca la pauta tot creant una perspectiva lateral preciosa per a unir varis immobles modernistes, a visitar tard o d’hora en aquesta sèrie.
L’altra protagonista d’aquesta cantonada, no tan simbòlica com la de Freser amb Maragall, és la casa Ramon Biosca, pretoriana d’altres construccions més baixes a la seva dreta, qui sap si carn d’enderroc, però fonamentals per a conservar la morfologia d’un passatge ara anodí i abans essencial per la seva ubicació al mapa de Sant Martí de Provençals
Du el nom d’Andreví. El cognom ha generat evocació amb el pas dels decennis, desfigurant-se mitjançant absurds i misteriosos ecos, fantàstics per a tots aquells veïns i passejants curiosos. En realitat, remet a un il·lustre mestre de capella de Santa Maria del Mar durant el primer terç del Vuit-Cents, on viatjà amb la seva art per tota la Península Ibèrica.
Reemplaçà a Andrés Martí el març de 1922, quan l’Ajuntament, a una tasca hercúlia més aviat poc esmentada, continuà l’eliminació de duplicats al nomenclàtor, amb el resultat d’anular al enclavament del nostre interès el coneixement de l’origen i el de l’herència, doncs els habitants d’aleshores no podien tenir cap constància auditiva del talent d’Andreví.
En canvi, Martí devia ser recordat pels més ancians, o almenys això ens xiuxiueja la cronologia de la documentació consultada. El novembre de 1876 demà edificar una filera de finques en un terreny de les seves propietats amb la intenció de convertir-lo en passatge, com estipulà a un mapa adjunt.
Pere Falqués, jove arquitecte municipal de Sant Martí de Provençals, acceptà la sol·licitud, no aplicable fins a precisar alineacions i rasants. Quan aquestes estiguessin en ordre, el mestre d’obra Josep Graner podria procedir amb la seva feina. Tenia poc més de trenta anys i una llarga trajectòria per davant, tant com per a tornar quaranta anys després a la zona des d’una altra tessitura, filla d l’experiència i víctima de les modes. Abans d’aquest instant es limita a complir amb l’encàrrec d’un conjunt de vivendes de planta i dos pisos, excepte en un al començament de tota aquesta estructura, encara visible als nostres ulls al costat dret del carrer.
Martí repetí el procediment pel gener de 1878 i rebaixà les seves ambicions estilístiques i monetàries. La part esquerra d’Andreví és més baixa i modesta, sense floritures de cap tipus. La rubricà Antoni Falqués, sense parentesc amb Pere malgrat tenir gairebé tot el seu llegat a Sant Andreu del Palomar, aleshores independent, com Sant Martí de Provençals.
No obstant, en aquella època de reformes i gradual acceleració, tot el pla de Barcelona anava ple de rumors sobre les futures agregacions i la majoria de municipis es sotmetien a reformes internes. Sense anar més lluny, el mateix 1878 Sant Andreu obrí la rambla de Santa Eulàlia, futur passeig de Fabra i Puig, per a agilitzar el transit rodat i millorar la connexió amb la resta dels seus nuclis, quelcom ara mateix difuminat. Abans, l’extensió d’aquest poble era immensa, com demostra, sense anar més lluny, l’emplaçament del seu homònim cementiri.
Andrés Martí no vivia distant a la rambla de Santa Eulàlia. La seva residència habitual era al 95 del carrer de Sant Antoni, a l’actualitat de Portugal per allò d’evitar tantes redundàncies nominals. Antoni Falqués desenvolupà, com molts professionals no tan genials com els de més renom, una singladura eclèctica, gairebé aniquilada, excepte un parell d’obres al carrer Gran de Sant Andreu.
La d’Andreví, en sintonia amb la de Graner, no destaca més enllà, i no és pas poc, per ser un paradigma de determinada arquitectura popular sense pretensions i clara funcionalitat pels que l’encarregaven per a lucrar-se llogant-la, com amb tota probabilitat feu Andrés Martí, conscient, a més a més, de tenir un negoci rentable, dons, a no més de cinquanta metres, confluïen amb estridència el vell i el nou, per no mencionar com la seva travessia obria des del carrer del Carme, rebatejat el 1907 Freser per a prosseguir amb aquesta concatenació contraria al doble, la senda envers l’interior del Camp de l’Arpa.
Degué ser una via tranquil·la. L’hemeroteca la registra a poques noticies, una d’elles molt significativa per a comprendre l’ambient rural i camperol de l’entorn. El dimarts 25 de gener de 1910, un cavall d’un estable del passatge de Martí mossegà a un subjecte de vint-i-sis anys, causant-li una ferida de pronòstic reservat a l’avantbraç esquerre.
Andreví, poc transitat, té un aire de ruïna malgrat ser or ple de fems per tants menyspreus col·lectius. A una de les meves classificacions és un dels passatges d’una llarga frontera que va d’Industria, la intrusa de l’Eixample a l’equació d’aquestes proximitats, fins a l’avinguda Gaudí. Durant aquestes centenes de metres la quadrícula de Cerdà no aconseguí derrotar les morfologies preexistents.
Més enllà d’això, una anècdota podria resumir com ningú la considera des de la desinformació imperant, sempre amiga de la piqueta, en connivència amb l’Ajuntament i les immobiliàries. Un matí plujós de fa uns mesos vaig aturar-me a treure una foto general d’Andreví mentre una noia sortia de la casa ocupada a la seva cantonada amb Freser, aquesta sí a punt de caramel per a l’enderroc, de curiós trencadís a la seva façana. M’increpà al veure’m amb la càmera, responent-me que allò era seu i ningú havia de molestar-los per a no alterar la convivència. Poques setmanes després vaig acudir-hi amb uns alumnes i potser havia dormit millor. Escoltà les meves explicacions, ens donà les gràcies i s’anà qui sap on amb la seva bici.
L’efemèride, a més de copsar amb solvència la diarrea mental de molts ciutadans abandonats per a mancar d’estímuls i obtenir més sapiència sobre allò seu, és devastant, però encara ho és més com seria de senzill restituir el valor de les finques executades per Graner i Falqués per a comprendre el significat d’Andreví a la seva geografia, no només cenyida al Camp de l’Arpa per la seva potencia, tan digna com per a narrar Barcelona. Mentrestant, atendrem improbables reaccions. Ho constata, un rostre ocult per a la majoria, tan sedada com per a no mirar mai amunt. La seva boca riu i plora. Quan caigui, ho farà tot un passat anul·lat per un present amb tanta prepotència com per a decapitar les engrunes forjadores del seu camí.
Catalunya Plural, 2024 
