La tercera trobada de la Mesa, la primera després de fer-se públiques les informacions sobre els casos d’espionatge que haurien afectat membres del govern català, espanyol, i altres persones participants del procés independentista, ha donat com a fruit dos documents en els quals s’hauria estat treballant discretament en les setmanes anteriors. Porten per títol “Acord per superar la judicialització i reforçar les garanties” i “Acord per la protecció i l’impuls de la llengua catalana”. Tots dos mostren un fons compartit, hi ha acord per aturar la judicialització que durant els darrers anys ha afectat diferents àmbits de la vida política i social a Catalunya: persones implicades en el procés independentista, l’ús del català a l’escola…
S’insisteix en la superació de la judicialització, la via judicial ha de quedar aparcada en benefici de la política. Però potser seria més apropiat parlar de superar la lawfare, la guerra judicial, més que la judicialització. El xoc del procés independentista amb l’estat espanyol ha tingut diferents fases. L’1 d’octubre es va viure el xoc amb la força física dels cossos policial, després vindria el xoc amb la força judicial. Lluny de gestionar un conflicte, es va obrir una guerra que va tenir una fase de força física i posteriorment una altra de judicial que encara dura. Tant la força policial com la judicial eren una resposta al que es considerava un desafiament a la sobirania nacional i la unitat de l’estat. Davant la voluntat política de qui volia proclamar la independència la voluntat de qui no ho permetria. Unes voluntats enfrontades, en guerra. Una guerra desigual que ha donat lloc a quà des de diferents sectors, no necessàriament només independentistes, s’ha viscut com una repressió que semblava tenir voluntat de revenja.
El document de l’acord per superar la judicialització fa equilibris (en tota negociació entre posicions enfrontades n’hi ha) per buscar un possible punt de trobada en construcció. Fa equilibris i reconeix dificultats: “El Govern d’Espanya i el Govern de la Generalitat de Catalunya reconeixen les dificultats per acordar la via òptima per fer efectiva la desjudicialització. Alhora, mostren la necessitat i la voluntat d’avançar en aquest àmbit mitjançant l’impuls i el compromís polític d’ambdues parts que reforcin l’aposta pel diàleg i la negociació com a via per a la resolució del conflicte polític i l’aprofundiment de la democràcia.”
Els dos governs acorden tres principis per avançar en aquesta superació de la judicialització o superació de la guerra judicial. El primer és el “reforç dels drets fonamentals, tot assegurant que les institucions públiques preserven l’interès general i adopten les màximes garanties, especialment quan la seva actuació pugui tenir un efecte sobre els drets i les llibertats o el patrimoni personal”. Un punt que sembla dissenyat especialment per evitar la persecució per diferents vies de les persones implicades en el procés independentista.
El segon principi afirma que s’assumeix un “compromís polític i institucional amb la seguretat jurídica, l’ordenament i els principis democràtics. La millora de les institucions i dels seus procediments comporta el compromís de les parts de conduir l’activitat política i institucional d’acord amb les institucions i els procediments democràtics, incloent-ne també l’eventual millora sobre la base dels procediments de reforma establerts amb l’objectiu de facilitar la superació de la judicialització i la resolució del conflicte polític”. Aquest segon punt sembla especialment dissenyat per evitar moviments fora de la legalitat del govern català, a la vegada que assumeix la necessitat de repensar i reformar les regles existents per poder encabir malestars i anhels existents.
El tercer principi estableix “l’aposta per avenços graduals i concrets sobre la base d’acords públics que siguin representatius d’una majoria àmplia i transversal en l’àmbit social i parlamentari.”. Una declaració de bones intencions que estableix la voluntat de les dues parts d’intentar guanyar aquest conflicte obert des de partir del convenciment i la persuasió.
Aquests dos documents i la mateixa reunió de la Mesa mostren la voluntat de les parts reunides per enterrar la destral de guerra. Que les parts reunides a la Mesa vulguin enterrar la destral de guerra no significa que ho voldran fer totes les parts que formen part d’aquest conflicte. Hi ha qui vol la destral ben alçada a un costat i l’altre. Provar d’enterrar la destral de guerra no significa que el conflicte s’hagi enterrat. Els conflictes no s’han d’enterrar, és convenient que estiguin sempre presents i que es pensi i es treballi en les possibles vies per resoldre’ls. Enterrar la destral de guerra només vol dir que decidim no resoldre les nostres diferències, els nostres conflictes, per la via de la guerra (física o judicial).
Catalunya Plural, 2024 
