Rafael López Espí: «La clau de la il·lustració d’una portada és l’argument»

Rafael López Espí (Barcelona, 1937) és un dibuixant i il·lustrador de gran projecció internacional, conegut especialment per les cobertes per a còmics, revistes i novel·les, regnant als prestatges dels quioscos durant anys, ja que podia publicar, alhora, una portada amb motius de l’oest, de guerra , de superherois… i de terror. Diábolo Ediciones recupera al llibre López Espí. El arte de la terror (2022) una part fonamental de l’obra de l’autor, fins ara molt dispersa, difícil de trobar i inèdita en algun cas. Amb motiu de l’arribada a les llibreries de la seva darrera obra, es va fer aquesta entrevista el 13 de juliol de 2022.

Què t’ha semblat aquesta edició de Diábolo amb la recopilació de la teva obra a l’àmbit del terror, dins de la seva col·lecció de cultura popular, que s’està convertint en un veritable motor de recerca i recuperació del treball d’autors fonamentals de la nostra història?

M’ha semblat una edició excel·lent perquè reflecteix perfectament els anys que vaig dedicar a treballar al gènere del terror. També cal agrair que hi hagi persones interessades en la meva feina i que hi hagi hagut aquesta iniciativa per part de l’editorial.

Aquest llibre recupera específicament la feina que vas realitzar en el gènere de terror. Molts experts reconeixen que aquesta obra és el summum del teu art, que comença a principis dels setanta i es prolonga durant varis lustres. És un moment en què acumules una gran experiència, ets a l’esplendor de la teva maduresa professional i amb el reconeixement del sector pel teu treball anterior a cobertes que es publicaven a diversos països a Europa. I coincideix amb el boom de les publicacions de terror, amb un gran impacte de revistes nord-americanes, però també amb producció autòctona a cada país.

Efectivament, jo tenia dos processos diferents amb què enfrontar-me en el meu dia a dia: els encàrrecs de les editorials espanyoles, en gran mesura d’Ediciones Vértice, i els treballs per a les agències, especialment Bardon Art (dirigida per Jordi Macabich, 1925- 2015), que venien i revenien els meus dibuixos per diferents països. I van ser diverses editorials i diverses agències, per la qual cosa no em va faltar feina i podien coincidir alhora diverses cobertes meves en un mateix aparador d’una llibreria. Això va originar també que algunes de les il·lustracions que apareixen al llibre no es van arribar a publicar mai aquí, encara que tinguessin èxit a Alemanya, per exemple.

Com arribes a destacar com a autor de cobertes? Tens una capacitat de síntesi i de fer destacar el motiu concret de forma atractiva per al possible client… no sé si anomenar-te el rei dels quioscos dels setanta perquè se’t reconeixia perfectament el teu estil tot i que eren molt diferents entre si.

Sempre vaig tenir una vocació de millorar professionalment, d’augmentar tant com sigui possible la qualitat de la meva obra, amb dos objectius clars: el d’agradar i el de vendre. La coberta havia de ser un reclam per vendre aquella publicació o, en cas de dubte, que el lector elegís la revista amb la meva coberta. Vaig tenir la sort de coincidir amb Enric Torres (Barcelona, ​​1940), un gran referent com a il·lustrador de cobertes de gènere fantàstic per a còmics de terror i de ciència ficció, amb qui vaig connectar molt bé a nivell personal i professional, i en vaig aprendre molts dels seus trucs. Aplicava la seva experiència en publicitat en la realització de les portades.

I aquí és on apareixen els aspectes més psicològics de l’acció de la compra per part del lector.

Exacte, em va ensenyar que m’havia de preguntar què havia de fer per guanyar-me el públic. Em va ensenyar la importància d’utilitzar un color i una composició que destaqués pensant en la seva ubicació al punt de venda. L’art consistia a saber combinar aquests colors i efectes en una sola imatge, amb el mínim d’afegits possible perquè els colors no es confonguessin els uns amb els altres, pera què impactés a la mirada del client fins al punt de cridar-li l’atenció i aturar-lo en sec si és que anava caminant pel carrer.

Tot i així, vas anar més enllà del color pla característic de moltes portades que arribaven, especialment de superherois, i vas intentar donar profunditat amb les aquarel·les i una imatge més realista a la composició.

És veritat, en part, com et deia, a causa del desig de millorar i de la vocació d’explorar la meva capacitat artística, a superar els meus límits. Ja havia fet un canvi dràstic en deixar completament de ser dibuixant de còmic (amb vinyetes en blanc i negre al servei d’una història), i centrar-me a les cobertes, passant a una fase on el color era fonamental i molt diferent a allò que havia fet fins aleshores. La línia de tinta va desaparèixer, canviant cap a un estil més fotogràfic, on els efectes, les ombres i els matisos per aconseguir relleus passen a ser claus en el nou estil buscat.

En aquesta contínua evolució i la recerca de l’excel·lència, el teu treball en el gènere de terror destaca justament per poder portar a la màxima expressió totes aquestes possibilitats que indiques.

A l’àmbit del terror jo tenia llibertat absoluta per fer la coberta en tots els aspectes. Era tan prolífic en aquell moment que intentava inspirar-me en tot allò que percebia al meu voltant. Per exemple, recordo que m’entusiasmava la feina de Frank Frazzeta (1928-2010), perquè tenia uns matisos i unes maculatures impressionants, passant del negre al blanc d’una manera que evidenciava la seva habilitat pintant. Jo volia millorar a la meva vocació i captava com una esponja la inspiració sense arribar a copiar. Pensa que, en alguna ocasió, si tenia una manca d’idees, podia tacar amb tinta la pàgina en blanc i l’efecte que em produïa aquella imatge em suggeria idees per a la il·lustració que hagués de fer en aquell moment.

En el cas de les cobertes de terror, t’inspires en el terror clàssic, amb vampirs, homes llops, personatges sinistres… i alhora semblen instants cinematogràfics. Les teves cobertes no semblen poses estàtiques, sinó fotografies d’una escena on s’albira que hagi passat alguna cosa una mica abans i/o estigui a punt de passar.

És veritat que en aquella època em van influir molt les pel·lícules de terror, una influència que l’acabes traslladant al teu paper. I justament aquesta era la idea, el més important era crear un argument a la imatge, on el lector tenia un paper fonamental ja que era ell el que devia imaginar-se el que podia estar succeint a continuació. De fet, tinc una anècdota molt curiosa quan, per a un client alemany, vaig decidir provar canviant l’estil i fer un collage. L’editor em va felicitar, li va agradar molt, però em va dir que no ho fes més, ja que les meves portades li suggerien idees fins el punt que algun escriptor havia començat una novel·la a partir de la il·lustració lliurada.

Al llibre El arte del terror podem veure més de dues-centes cinquanta pàgines amb les teves il·lustracions i totes són completament diferents. Fins aquest punt eres original, no explotaves un concepte o un tema, sinó que començaves de zero a cada pàgina.

És veritat això que dius i formava part de l’interès que et comentava per millorar contínuament, amb tots els riscos que això suposava. Per exemple, en el tema de l’oest, era realment difícil ser original amb la gran quantitat de dibuixos que es feia, era tot un desafiament que havia de resoldre pensant sempre a captar l’atenció del possible client. Així que vaig intentar sempre canviar la vistositat de les portades, canviant els colors, la perspectiva, etc. A més, el llibre també inclou portades de terror a l’oest, per la qual cosa s’obria un filó també molt interessant combinant els dos gèneres.

És veritat, de fet, als anys setanta publicaves alhora en diferents capçaleres nacionals, algunes de molt emblemàtiques en el gènere de terror. Entre elles destaquen les cobertes en tres títols icònics amb uns subtítols molt suggeridors: Espectros. Historias gráficas de ultratumba (1972-1974), Fantom. Relatos escalofriantes (1972-1975) i Escalofrío. Historias gráficas de medianoche para adultos (1973-1979), les tres publicades per Ediciones Vértice.

Van ser anys molt intensos, a més els treballs es publicaven a Espanya i a diversos països europeus, especialment a Alemanya i Itàlia. En aquella època treballava a casa meva i rebia els encàrrecs nacionals i internacionals. Vaig deixar enrere anar a l’estudi o a l’agència a dibuixar amb la resta de companys i, en aquella època, em dedicava a gestionar la gran quantitat de peticions que rebia, independitzat de la resta de companys de professió.

On són els dibuixos originals d’aquella època?

A casa meva no. Molts se’n van perdre, la majoria simplement se’ls va quedar l’editor o l’agent, no tinc cap original d’aquella època. L’editor considerava que l’original era d‘ell i va costar molta energia i esforç que es reconegués la propietat de l’original per part de l’autor.

Aquest patrimoni cultural s’ha perdut. En molts casos és una pèrdua incalculable. També vas contribuir a dignificar la professió amb les peticions de recuperació dels originals, les retribucions dels treballs realitzats o les comissions per les vendes internacionals, quan moltes vegades aquest èxit resultava invisible per a l’autor.

Efectivament, hi havia moments i situacions que podies fer determinada pressió (i altres instants en què no), i la meva modesta contribució i la de molts autors de l’època va ajudar a millorar les condicions de treball a la professió.

En qualsevol cas, la dificultat que suposa no tenir els originals, la dispersió de les publicacions i la seva antiguitat posa en valor el treball realitzat per l’editorial i dona idea de la magnitud del treball que heu realitzat.

Ha estat una feina àrdua, de fet, no tenia totes les imatges que s’han publicat, algunes les han facilitat col·leccionistes i aficionats que coneixíem i que ens van aportar publicacions molt difícils de trobar avui en dia. I, sobretot, amb la qualitat suficient per a poder publicar-ho amb un resultat tan espectacular com és aquest llibre.

Hi ha alguna última cosa que vulguis afegir i que no hagi sorgit a la xerrada?

Simplement agrair que m’hagueu contactat amb la finalitat d’ajudar a la divulgació d’aquest darrer llibre publicat, i que m’ajudeu a fer arribar més fàcilment el meu agraïment als lectors i als simpatitzants de la meva obra. Vull que sàpiguen que la seva acceptació i reconeixement és molt gratificant per a mi…estic molt agraït a ells i a vosaltres que heu tingut aquesta gentilesa.