Hi ha moltes formes de mirar les ciutats. Prefereixo les passejades en marxa, amb petites pauses, la millor manera per a comprendre un conjunt mentre relacionem totes i cadascuna de les seves tessel·les, fins a configurar un mosaic.No obstant això, tampoc puc menysprear la fórmula de l’esgotament, poetitzada per Georges Perec a un famós llibret i més tard imitada per Enrique Vila-Matas a una sèrie d’articles sobre la plaça Rovira de Gràcia.
Ambdós jugaren sense intencions pedagògiques, molt menys urbanístiques. Les meves a la cruïlla de Freser amb Nació pretenen, com totes les Barcelones, reconstruir històries oblidades mentre uneixo pels lectors passat i present. Aquesta cantonada em serveix de brúixola per anar movent-me entre les minúcies significants, com si la casa José Alá de Freser 174 m’activés, alliberant-me del seu magnetisme. Avui, casualitats, del destí, em condueix per Nació, més aviat pel seu tram inicial, fins a Joan de Peguera, una meravella d’immobles modernistes, tots ells edificats, segons el sacrosant cadastre, entre 1907 i 1913.
Les dates no són casuals. Aquell instant històric encaixa amb l’expansió de les rodalies simbolitzada pel naixement de passeig Maragall com a èmfasi de Modernitat o el nou assassinant el vell, encarnat a la carretera d’Horta. Aquesta transformació, fruit de l’imperialisme de Barcelona amb els pobles del Pla, implicà una onada especuladora sense precedents, clau per a omplir els buits en aquesta frontera del Camp de l’Arpa amb el Guinardó, nom aleshores gairebé esnob, ja que el seu perímetre cobreix allò abans conegut com a barri de la muntanya del Municipi de Sant Martí de Provençals.
Nació no desperta sospita als seus actuals habitants, mandrosos com la majoria de barcelonins quan toca desxifrar els ets i uts del seu entorn. Es denomina així des de juliol de 1942 i remet a la nació espanyola per decisió de les autoritats franquistes, encantades de la vida amb això de rebatejar-la com a metàfora del triomf de la dictadura, més encara en aquells anys quaranta de suport a l’Eix i exaltació de l’Autarquia mentre la població moria de fam. Nació es menjà a Internacional, una bellesa a recuperar al nomenclàtor del segle XXI per ser tota una polisèmia d’esperances. Ingressà al Camp de l’Arpa després de les Agregacions de 1897, segons la tradició per a eliminar Concòrdia i evitar duplicats amb l’homònim carrer de les Corts.
Les vicissituds d’Internacional fins a la Guerra Civil són magnífiques per a entendre com respirava la barriada. El 1912, el seu veí Ruiz Morales demanà arreglar i construir el seu paviment, potser en sintonia amb tot el boom edilici dels alentorns i el seu interior amb alguna fàbrica significativa, ambients rurals i molta llibertat en tot el que és quotidià, com registren notícies de nens atropellats per bicicletes, fins i tot per camions, com passà l’octubre de 1933 amb la pobra Núria Budí morta gairebé ipso facto amb tan sols cinc anyets.
Els diaris d’aquest primer període del segle XX semblen tenir por a incloure l’article femení junt amb Internacional. El la ens remetria a l’himne obrer, i proletaris n’hi havia a dojo al carrer, molts d’ells entusiastes de l’Ateneu eclèctic del número 95, protagonista durant la Segona República de xerrades sobre espiritisme, a més de controls a les portes del Nadal de 1934, quan el Govern de la Generalitat romania entre reixes i la dreta anhelava posar contra les cordes a qualsevol ideologia sediciosa pels seus interessos, com l’anarquista, majoritària al Camp de l’Arpa.
Les anècdotes d’aquell decenni i els anteriors són gotes per a omplir el got del tarannà, aigua de gent humil. Pels volts de 1914 es notifica l’agressió d’un marit a la seva muller amb un compàs. Dos anys més tard, un atracament a un enginy alarma al veïnat, mentre el 7 de novembre de 1917 un cavall dona una coça a Pedro Ortiz Júveda, fracturant-li la cama dret just el dia on es desencadenà, a milers de quilòmetres de distància, la Revolució Russa.
El 1923, un dels residents, José Salés, rebé dues punyalades a un moll de la Barceloneta on custodiava el famós ciment Asland. Aquell mateix any llegim com José Porter, habitant al 30 d’Internacional, demanà el trasllat com a metge a un poble, qui sap si per estar fins als nassos d’atendre consultes histèriques d’empleats de la companyia de tramvies, ferits per l’explosió del conducte de gas, com Eleutorio Potañes, o d’individus mossegats per equins fins a partir esquinçaments al pavelló auditiu, cas de Francisco Castell Blanch.
Aquest accident ocorregué al número 79 del carrer Internacional, i a servidor li aniria molt bé explicar-vos com aquest número inaugura la trilogia estel·lar de ressaques modernistes, enllaçada des de la façana lateral de la finca de José Alá fins al 75 de Nació, obra de Josep Graner i pertanyent al registre a Elvira Robert Juval, també propietària del 77, igualment rubricat per aquest artesà de l’arquitectura, molt present al barri i, suposem, content de deixar la seva petjada a les proximitats del seu treball de joventut del passatge d’Andreví.
Una cosa sol ser aquella idònia i una altra ben distinta el xoc amb la realitat. Nació alterà la seva numeració a una data indeterminada. Per això mateix el 79,77 i 75 de l’actualitat no es corresponen amb els de quan s’edificaren aquestes joies mig anònimes, en aparença sense connexions estilístiques malgrat encadenar-se com hem vist dos del mateix autor, amb la tercera en discòrdia marginada, menys exuberant, si bé més original des de la seva elegant modèstia.
El següent pas lògic seria parlar-vos de la família Robert Juval, fascinant per resumir amb la seva trajectòria les causes d’aixecar les perles d’Internacional, en essència per a llogar-los i lucrar-se tot aprofitant terrenys al seu nom. Elvira, malgrat figurar als papers, ensuma, com revelaré la setmana vinent, a testimonial, no com els successos del 2 d’octubre de 1929 al pretèrit número 75. Aquell dimecres a les sis del matí el vigilant nocturn del carrer sentí soroll als baixos i veié com fugia un individu, disparant-lo fins a ferir-lo al braç esquerre. Antonio Vallespí Llop havia obert la porta amb una palanca, ajudat per dos còmplices anònims. El fet no retrunyí a Berlín, on, més o menys a la mateixa hora, Gustav Stresemann, pare ocult d’Europa i fonamental per a la pau d’entreguerres, agonitzava per culpa d’un infart cerebral.
Tres setmanes més tard la borsa de Wall Street esvairia les comportes de l’infern, sincronitzades amb les perspectives de l’avinguda de Maria Cristina, accés a l’Exposició Internacional. Els minúsculs carrers de Barcelona ballaven al ritme del món, sense adonar-se.
Catalunya Plural, 2024 
