“Ho fem des que va començar la guerra. És un compromís personal i del grup venir a la plaça de Sant Jaume. Tenim clar que un conflicte no s’acaba amb les armes”, diu Vicky Moreno, una de les components d’aquest grup de feministes i antimilitaristes. Sota el nom de “Dones x Dones”, la Vicky i les seves companyes fa trenta anys que treballen donant suport a dones víctimes de les guerres en diversos llocs del món.
“DonesxDones” forma par d’un variat teixit d’organitzacions i individus que treballen per una cultura de la pau i de la no-violència a Catalunya des de fa mig segle. Davant de l’ocupació russa d’Ucraïna, el moviment pacifista ha convocat accions per demanar que s’aturi la guerra i una sortida negociada del conflicte. Tenen clar que enviar armes a Ucraïna no és una solució i rebutgen l’OTAN tant com al líder rus Vladímir Putin.
La ciutadania no ha respost i els experts diuen que això és culpa de què no hi ha un moviment pacifista fort a Catalunya, ni a Espanya, ni tampoc a Europa. Com tots els moviments socials està en hores baixes, però l’ocupació russa d’Ucraïna té unes característiques que fan difícil de posicionar-s’hi i expliquen la reacció acrítica de les autoritats i la societat civil.
El moviment pacifista és com una balena
“El moviment per la pau és com una balena. Hi ha moments que es visibilitza, però pot estar temps sense emergir” explica Rafael Grasa, professor de relacions internacionals a la UAB, expert en resolució de conflictes i primer president de l’Institut Català Internacional per la Pau.
El professor Grasa recorda que “als anys vuitanta hi va haver un pòsit molt important de mobilització per la pau que es va manifestar en el moviment per l’objecció de consciència, que va acabar quan es va aconseguir el final del servei militar obligatori. Després, hi va haver les manifestacions contra l’OTAN que van forçar el referèndum sobre l’eventual sortida d’Espanya de l’organització. En tots aquests moviments, a vegades indirectament pels debats als instituts, hi participava gent molt jove que es va fer adulta coincidint amb les manifestacions contra la guerra a l’Iraq el 2003”.
A Catalunya, el 90% de la població estava en contra de la invasió de l’Iraq i a Barcelona la manifestació de protesta va ser la segona més gran de totes les que es van fer al món. La Plataforma Aturem la Guerra hi va tenir molt a veure, i ara la seva portaveu, Roser Palol explica que el moment era favorable al moviment de pau, “hi havia hagut la crisi del Prestige, el govern d’Aznar estava molt debilitat, el PSOE empenyia per arribar al poder i tot això va contribuir a la resposta massiva contra la guerra”.
Roser Palol, que fa vint anys que està vinculada al moviment per la pau, recorda que els va sorprendre l’activa reacció de la població contra la guerra perquè habitualment es troben bastant soles. Tampoc estaven acostumades a la gran atenció que van rebre dels mitjans de comunicació i que va contribuir molt a difondre les accions del moviment de pau.
La no-violència és hereva de les esquerres extraparlamentàries
“El moviment per la pau a Espanya ha estat en gran part hereu de les esquerres extraparlamentàries i antimilitaristes”, reivindica Martí Oliveras que va ser un dels primers objectors de consciència que es van negar a fer el servei militar obligatori a l’Espanya franquista.
“A la guerra d’Iraq era inacceptable que els americans envaïssin per petroli el país, era inacceptable una operació imperialista del nostre principal enemic, i la foto d’Aznar amb el president americà a les Açores també era inacceptable”, assegura aquest pacifista de primera hora, que forma part de la a junta directiva de l’Institut Internacional per a l’Acció No Violenta, NOVACT. “Espanya s’havia erigit en un país agressor d’un altre país. I la reacció de la gent va ser: jo no puc callar davant d’això”, afegeix Antoni Soler que fa més de quaranta anys que “pica pedra” – com diu ell- en el moviment pacifista a Catalunya, i ha estat vinculat a l’organització Fundipau des de la seva creació el 1983. “Després de les protestes contra la invasió de l’Iraq, la balena està més temps submergida que a la superfície”, conclou el professor Grasa.
“Ara – reflexiona Martí Oliveres -, els dolents són els russos, els que històricament han estat els dolents i la gent no està per manifestar-s’hi en contra”. En la seva opinió, és fonamental tenir una posició ètica, “no tinc capacitat per reaccionar, però el que puc fer és treballar per posar les bases perquè no sigui la guerra la manera d’arreglar les coses, arreglar-les sense provocar més destrucció”.Com les balenes que quan estan submergides continuen vives i nedant, el moviment de pau no s’atura. Actualment, diu Antoni Soler “els grups pacifistes no violents es mouen molt. Intenten influir, però el seu ressò als mitjans i als poders públics és limitat”.
La posició bel·licista a Ucraïna triomfa als mitjans
Mar Benseny, membre de la Junta de la Federació d’Organitzacions per una Justícia Global, la FEDE, considera “que ara el discurs bel·licista i de militarització ocupa tot l’espaï als mitjans” i que “la narrativa imperant és molt semblant a la del poder. Els conflictes són complexos, però els mitjans tendeixen a simplificar i el discurs bel·licista és simple: els bons i els dolents, nosaltres i vosaltres.”
Antoni Soler rebla el clau: “La informació aquí no és gens neutral, és majoritàriament pro bèl·lica, excepte algunes columnes d’opinió. Això influeix en la mobilització de la gent”. “No s’ofereixen alternatives a la guerra: bombes o no fer res que és una disjuntiva falsa i la gent no s’atreveix a dir no a la guerra perquè li sembla que és consentir l’agressió russa”.
Mar Benseny que per aquest article actua com a portaveu de l’Eix de Pau de la FEDE, lamenta l’escalada del discurs bel·licista i de la despesa militar “perquè a més guerra, més mort i més destrucció. Es titlla el discurs pacifista d’ingenu, però l’experiència a llocs com l’Afganistan, Líbia i l’Iraq, mostra que la guerra només porta més violència i més morts i no arregla el conflicte”
“La guerra ens fa més insegurs a tots”, assegura Antoni Soler. Malgrat això, “la seva narrativa ha estat acceptada pels mitjans de comunicació i per l’opinió pública. Ara parlar contra l’OTAN és anar a contracorrent. Per ampliar i reforçar l’OTAN s’utilitza el perill de Rússia i la necessitat d’acorralar-la quan no era necessari. L’OTAN ha crescut i Rússia ho ha llegit com una amenaça, tot i que res justifica la seva brutal agressió”.
Mar Benseny denuncia que “no s’ha apostat per la prevenció de la guerra des de les instàncies internacionals i els estats. La construcció de la pau exigeix diàleg i paciència. S’ha deixat créixer el conflicte i s’ha anat posant llenya al foc. No hi ha hagut un interès i una aposta per la pau”.
Europa ha estat incapaç de crear el seu propi discurs sobre Ucraïna
Segons Antoni Soler,” al nostre país la cultura pacifista és poc profunda i quan se sent amenaçat per una guerra a les fronteres d’Europa sembla que la seguretat només es pot aconseguir amb una guerra”. Segons Rafael Grasa, això passa perquè han triomfat les posicions bel·licistes i a favor dels interessos geopolítics nord-americans, que són diferents dels de la Unió Europea”. I afegeix: “Europa ha mostrat una impossibilitat per fer el seu propi discurs. No s’hi ha creat un discurs diferent del creat pels Estats Units. Ni les institucions, ni el moviment de pau no han pogut crear una narrativa diferent com es va fer contra l’OTAN: no volem morir, però tampoc matar!”
El pacifista Martí Oliveras assegura que “en les negociacions entre Rússia i Europa, la via diplomàtica s’ha utilitzat malament i s’han anat posant condicions per la guerra. No s’ha volgut avançar en els tractats. Hi ha la voluntat del nucli de poder dels Estats Units d’afeblir Rússia i Europa. Als Estats Units li surt bé perquè ens ven més gas, petroli i cereals i manté la seva única hegemonia”. “El que és terrible d’aquesta tendència militarista voraç, és que redoblem les males receptes que ens han portat fins aquí. És un disbarat. Com es pot pensar que les mateixes receptes es portaran a resultats diferents?, s’exclama el també veterà pacifista Antoni Soler.
Aquesta guerra és una guerra bruta, no està clar qui són els bons i els dolents
Pel professor Grasa, una de les raons de la prevalença de l’opinió pro bèl·lica és que la guerra d’Ucraïna “és una de les dites guerres brutes, no és clarament un enfrontament entre un estat bo i un de dolent. No està clar qui són els bons i els dolents i les grans mobilitzacions necessiten presentar el tema com blanc i negre”. Segons Grasa “és un conflicte incòmode en el qual no és fàcil posicionar-se, un cop has dit que hi va haver una agressió russa i una legítima defensa d’Ucraïna que va dur a la guerra”.
Una de les raons de la complexitat del conflicte ucraïnès, segons el professor Grasa, és que “la guerra d’Ucraïna són tres conflictes en un. Hi ha el conflicte geopolític entre els Estats Units i la Xina per una posició hegemònica al món, el conflicte eurasiàtic per dirimir un ordre a Europa i el conflicte pel control de l’espai postsoviètic. El que està allargant la guerra a Ucraïna és el conflicte geopolític, el seu ús per Estats Units“.
“Als anys noranta es va perdre el temps, es va deixar que Rússia caigués en picat, no es va atendre el seu desig d’una única estructura de seguretat a Europa. Durant dues dècades han demanat que l’OTAN no s’estengués cap a l’est i no se’ls ha fet cas”, recorda Vicenç Fisas, analista de conflictes i processos de pau. “Negociar ara és molt difícil perquè depenem molt de la situació militar, així i tot s’ha de reclamar que les parts se seguin a la taula de negociació”.
Vicenç Fisas diu que “entre l’agressor i l’agredit, s’ha de donar suport a l’agredit, però donar suport afavorint una situació en què sigui possible la negociació”.
Musclegem el moviment per la pau per canviar el paradigma de la violència
Antoni Soler després de molts anys de treball per la pau i la no-violència assegura que “hem de continuar picant pedra perquè tenim propostes més realistes que la guerra. La indústria armamentista ens porta per derives catastròfiques. Ho hem de denunciar i també anunciar les alternatives que hi ha. Quan apareix una guerra és perquè alguna cosa s’ha fet molt malament. La política hauria de ser la convivència, la col·laboració i la seguretat compartida”.
“Seguretat compartida vol dir que la seguretat d’un país depèn del fet que els altres també se sentin segurs. És el principi de la seva seguretat, i la teva seguretat és la meva seguretat”, ens explica Vicenç Fisas que va ser director de l’Escola de Cultura de Pau i titular de la càtedra UNESCO sobre Pau i Drets Humans de la UAB. Fisas lamenta que aquest principi és un dels que s’ha dinamitat amb aquesta guerra i preveu que tornarà la cursa d’armaments. “Hem de mirar de frenar aquestes dinàmiques. Hem d’evitar l’enviament d’armes a Ucraïna”.
Les diferents organitzacions pacifistes coincideixen que cal la diplomàcia per aturar les armes i reflexionar sobre què ha portat fins aquí. Saben que no hi haurà pau si no s’instal·la la idea de la seguretat compartida i s’organitza una defensa civil que faci impossible que un poble ocupi i en domini un altre. També estan convençuts que cal donar suport al creixent moviment pacifista rus i ucraïnès, cosa que debilitaria l’opció de la guerra.
I què poden fer els ciutadans catalans indignats per la guerra d’Ucraïna? Soler no en te cap dubte: “La guerra no és solament possible perquè unes persones assassines la decideixin sinó també perquè milions de persones no hi fan res i permeten que passin. Milers de petits gestos contra la guerra poden canviar les coses i això és el que estem cridats a fer. Musclegem el moviment per la pau i així farem que es canviï el paradigma”.
Quan arribi setembre, vuit dones pacifistes tornaran cada dijous a la plaça de Sant Jaume de Barcelona a fer el seu petit gest per canviar les coses.
Catalunya Plural, 2024 
