Fa trenta anys Llàtzer Moix (Sabadell, 1955) estava escrivint “La Ciudad de los arquitectes”, una obra que desvetllava el rerefons de les diferents pulsions que animaven els arquitectes que dissenyaven la Barcelona de 1992. Era el seu primer llibre sobre aquest món i el van seguir “Arquitectura milagrosa” i “Queríamos un Calatrava”. Ara acaba de culminar “Palabra de Pritzker” (Anagrama) un exhaustiu treball que recull converses amb 23 guanyadors del més prestigiós premi d’arquitectura. Un projecte que mai ningú abans s’havia atrevit a fer.
Llàtzer Moix és sotsdirector de La Vanguardia i la seva firma acompanya articles d’opinió en l’àmbit de la cultura i la política, que es distingeixen per la seva fina ironia. És també crític d’arquitectura i els lectors del diari el llegeixen més del que ells mateixos suposen, perquè és editorialista i, per tant, no apareix la seva firma, però sí s’albira el seu acurat estil i la seva forma elegant i alhora contundent de dir les coses.
-Quan el vaig entrevistar per la publicació de “Queríamos un Calatrava” el vaig veure preocupat per les possibles conseqüències que podia tenir. Finalment, com va anar?
-Bé, sense problemes. Jo em vaig fer una pòlissa de responsabilitat civil perquè Calatrava és una personalitat molt litigant i té una cohort d’advocats que s’ho miren tot amb lupa, però no van dir mai res.
-Creu que Calatrava pot guanyar el Pritzker?
-Ho veig improbable, perquè la seva arquitectura és molt d’autor, expressiva, i els temps no van per aquí.
-Per on van els temps?
-Ara el prestigi del premi es juga en la seva capacitat de donar resposta a les necessitats del món. Una arquitectura que tingui en compte el medi ambient, les migracions, la crisi econòmica.
El temps dels arquitectes estrella sembla caducat. Ja no es pot quedar en l’època en que només era l’arquitectura del príncep
-I què passa amb els arquitectes estrella?
-El seu temps sembla caducat. L’arquitectura no es pot quedar en l’època en que era l’arquitectura del príncep. Ara ha de fer front a les necessitats reals, no a les sumptuàries.
-Això en què es tradueix?
-De la mateixa manera que les farmacèutiques van desenvolupar acceleradament vacunes contra la covid, van reaccionar ràpidament davant una amenaça mundial, en el terreny de l’arquitectura això es tradueix en que han de ser conscients de que la construcció és una de les activitats que més castiga el medi ambient.
-Quines són aquestes amenaces?
-Hi ha amenaces directes, com la petjada de carboni que deixa l’ús dels materials de construcció, i altres indirectes, que obliguen a construir més i més. Té molt a veure, per exemple, amb l’accelerat procés de despoblació del món rural i el seu èxode a les ciutats. Hem de proporcionar habitatges dignes per totes aquestes persones, com és natural, però la construcció d’aquest habitatge té una petjada mediambiental considerable. Amb aquests habitatges no tindrem conseqüències socials, però les tindrem mediambientals.
-Els últims premis Pritzker van en aquesta línia?
-A les últimes edicions s’ha reconegut a arquitectes que són conscients d’aquests reptes contemporanis. L’arquitectura no viu aïllada a la seva columna de marbre, està engranada a la societat. I què marca a la societat en aquest moment? L’economia. Des de la crisis del 2007-2008 la societat està marcada per l’evolució de l’economia.
-I això ha significat que…
-Ha significat que en època de bonança es podia llençar la casa per la finestra i reconèixer els arquitectes que oferien una peça de disseny distintiu, professionals que proveïen al client amb un producte extraordinari. Ara les aspiracions socials ja no són tenir l’obra més gran de Zaha Hadid o el Calatrava més espectacular.
-Quins serien exemples d’aquesta nova forma de fer arquitectura?
-Els dos últims premiats responen a aquesta idea. L’últim, Diébédo Francis Kéré, té una història personal que a més encaixa amb el que deia que els arquitectes són també producte del seu origen, de la seva pròpia vida. Fill del cap d’un poblat de Burkina Faso, Gando, va ser el primer nen de la seva comunitat que va cursar estudis primaris. I això significava caminar diàriament molts quilòmetres fins a un altre poblat, perquè en el seu no hi havia escola. Va fer de fuster mentre estudiava a Berlín i en aquell moment va posar en marxa un crowdfunding per construir una escola primària a Gando. Es una persona que prové d’un món molt precari. “Ajuda per ajudar-te”, he titulat el seu capítol, i és tota una declaració de principis.
-Cada entrevista l’encapçala amb una frase. Aquesta de Kéré és la seva preferida?
-Una de les preferides. I les altres també van en aquesta línia. “L’habitatge hauria de ser l’autèntica icona de l’arquitectura actual”, diuen Anne Lacaton i Jean-Phillie Vassal, Pritzker el 2021. Amb pocs recursos es pot aconseguir més espai, defensen. Practiquen una arquitectura austera, quasi d’economia de guerra. Tots dos van estar un temps a l’Àfrica i allà van descobrir que la gent es capaç de definir espais prescindint pràcticament dels materials. De vegades era suficient amb ocupar un espai, ja fos sota un arbre o en un llit, sols o en grup.
-Digui’m un altre.
-Shigeru Ban, japonès. L’horroritza malbaratar materials, li agrada construir amb materials reciclats. I dedica part del seu temps a visitar zones devastades per terratrèmols o tsunamis amb l’objectiu de procurar allotjament d’emergència. El seu lema es “sempre he triat el camí més difícil”. Per a ell, l’arquitectura ha de donar solucions a problemes peremptoris.
Al Japó estan molt obsessionats amb que en lloc d’imposar-se sobre el medi, l’arquitectura ha de dialogar amb l’entorn adoptant formes orgàniques
-Els japonesos destaquen entre els premiats. I Japó és el país amb més trajectòries guardonades.
-Estan molt obsessionats amb que l’arquitectura s’ha de semblar al que ofereix la natura. És un dels principis de Toyo Ito o Kazuyo Sejima, de l’equip Sanaa. “L’home és part de la natura”, ho defineix Ito. Ells volen que en lloc d’imposar-se sobre el medi, l’arquitectura ha de dialogar amb l’entorn adoptant formes orgàniques.
-I entre els, diguem-ne, clàssics, qui triaria?
-“L’única constant a la vida és el canvi”, diu Richard Rogers, que va tenir un debat intens amb el Príncep Carles d’Anglaterra a propòsit d’un determinat projecte. Rogers té la convicció de que la bona arquitectura es la que té sintonia social amb l’època. Les coses només poden arribar a ser clàssiques si intenten donar resposta a les preocupacions socials i vitals del moment en que s’han creat, sosté.
-Vostè escriu a l’epíleg que l’arquitectura ha de deixar de ser un privilegi.
-Qui pagava les grans obres del renaixement? Els Papes i les gran famílies italianes. Qui podia construir les catedrals gòtiques? Només l’església tenia recursos suficients. I qui les piràmides? Únicament els faraons. Sempre s’ha associat l’arquitectura al poder i és així. Però també en temps recents i a una escala diferent, ho hem vist molt a prop. Els Jocs Olímpics de Barcelona formen part d’aquest exercici de poder: Jocs a Barcelona, Expo a Sevilla i Capital Cultural a Madrid. L’arquitectura sempre ha estat una expressió del poder.
La Vila Olímpica es va fer al Poblenou perquè l’estratègia municipal per refer la ciutat així ho exigia, deixant de banda opcions com la de Sant Cugat, on volien fer-la determinats interessos econòmics
-A “La Ciudad de los arquitectos”, imprescindible per entendre el rerefons del projecte de ciutat del 92, vostè desvetlla els jocs de poders que es van produir en aquells moments.
-En el món de l’arquitectura i, per extensió, en el de la construcció, sempre hi ha un poder preponderant que és el del mercat. L’arquitectura que es va fent, llevat de l’institucional, la domina el mercat, els interessos econòmics per davant dels arquitectònics. Per això Oriol Bohigas deia que el 95% del que es construïa era una porqueria. I ja que parlàvem dels Jocs Olímpics, podríem recordar que la Vila Olímpica es va fer al Poblenou perquè l’estratègia municipal d’aprofitar la gran inversió dels Jocs per refer la ciutat així ho exigia, deixant de banda altres opcions, com la de Sant Cugat, on determinats interessos econòmics volien fer-la per rendibilitzar uns terrenys que tenien per allà.
-I, trenta anys després, quins són els jocs de poder?
-Si parlem en termes municipals actuals, es sabut que l’equip de Govern a l’Ajuntament té entre les seves prioritats la lluita contra la crisi climàtica mitjançant la reducció del trànsit de cotxes, i que això anirà canviant la fesomia de Barcelona, el seu urbanisme i, en certa mesura, la seva arquitectura.
-S’atreveix a triar els seus arquitectes preferits?
-Hi ha molts, però citaré dos equips: Herzog i De Meuron i Sanaa, perquè s’endinsen en l’experimentació. Quan et preguntes en què es tradueix el seu talent trobes una panòplia brutal d’obres innovadores.
-I entre els espanyols?
-També són diversos, però Rafael Moneo es mereix la cita. És un arquitecte que té grans habilitats per analitzar l’espai, la cultura del lloc, per estudiar la gent i per donar la resposta adequada a cada moment. “Per a qualsevol projecte hi ha una resposta arquitectònica”, ve a ser el seu lema. Quan va ser un dels finalistes del concurs per construir la catedral de Los Angeles, el bisbe els va reunir a tots i va anar parlant amb cadascú d’ells. I quan un dels candidats va veure la forma en que Moneo saludava al bisbe i és relacionava amb ell, no va dubtar en dir-li al col.lega que tenia al costat: ja hem perdut.
Catalunya Plural, 2024 
