En una entrevista al diari esportiu As, el periodista Pedro Palacios, que va ser cap de premsa de Barcelona 92 i posteriorment assessor de comunicació de Samaranch al Comitè Olímpic Internacional (COI), recordava l’any 2017 una frase de l’expresident olímpic, se suposa que pronunciada poc després dels Jocs del 92: “Jo no sé si li devia alguna cosa a Barcelona, però el que està clar és que si li devia ja ho he pagat”. Palacios sostenia en aquesta entrevista que Barcelona havia estat “ingrata” amb Samaranch, una idea que al llarg dels darrers trenta anys han anat sostenint diversos dirigents polítics de filiació diversa. És un debat que va i ve, i que l’actual efemèride ha tornat a posar sobre la taula, en bona part pel contrasentit inherent al fet que la Barcelona moderna i cosmopolita d’avui no s’entengui sense la inestimable contribució d’un personatge sorgit de les tenebres del franquisme.
El 2014 es va desestimar la proposta del PP de Barcelona de dedicar-li un carrer a Samaranch, davant l’oposició social i malgrat que inicialment la idea havia estat ben acollida per l’aleshores alcalde, Xavier Trias (CiU). A hores d’ara, doncs, l’únic que porta el nom de Samaranch a Barcelona és el Museu Olímpic i de l’Esport que hi ha al costat de l’Estadi Olímpic, inaugurat en temps de Jordi Hereu (PSC). Anys abans, el 2001, també va fracassar la proposta del grup municipal de CiU de dedicar-li un carrer a l’Ametlla del Vallès, on tenia una segona residència. A Catalunya, només Sant Feliu de Llobregat li ha dedicat un carrer a Samaranch, mentre que a Madrid –o, en concret, al seu extraradi– hi ha una avinguda amb el seu nom.
Durant la transició, Samaranch va tractar de reinventar-se com a líder demòcrata de tota la vida, amb força menys èxit del que van tenir altres, ja que la seva proposta política (Concòrdia Catalana) va fracassar. Per això va demanar al Govern d’UCD l’ambaixada de Moscou, que aleshores no existia, un moviment que al capdavall el catapultaria a la presidència del COI, del qual formava part des del 1966. Abans, però, va tractar d’esborrar tot rastre del seu passat falangista. A l’arxiu de La Vanguardia els més veterans recordarien durant anys com la carpeta de fotos de Samaranch va ser buidada de la nit al dia. El mateix va passar amb altres rotatius. Però camuflar un passat tan fecund era missió impossible, i amb el temps reapareixerien fotos seves fent la salutació romana o situat en algun acte oficial ben a prop del generalísimo i altres jerarques franquistes.
Els senyors dels anells
Alguna d’aquestes fotos les van usar els periodistes Andrew Jennings i Vyv Simson en el llibre The Lords of the Rings, publicat el 1992, amb motiu dels Jocs de Barcelona. Els autors eren dos periodistes britànics de llarga trajectòria, treballaven per la televisió britànica Granada i venien de rebre premis i reconeixements per la seva investigació sobre la corrupció a Scotland Yard. De fet, abans del llibre hi va haver el documental de televisió, on s’hi veu com un dia de la primavera del 1992 Jennings assalta Samaranch a les portes de la seu suïssa del COI per facilitar-li dues fotos seves dels anys del braç alçat i suggerir-li que formin part de la col·lecció permanent del Museu Olímpic de Lausana, aleshores en construcció. Samaranch se les mira un instant, no diu res i les torna al seu interlocutor.
El documental i el llibre descrivien el COI com un club format per tota mena de personatges sinistres: sàtrapes sorgits d’autocràcies asiàtiques i africanes, oligarques dels cinc continents, membres ociosos de cases reials, i entremig algun exesportista olímpic, normalment de segona fila, bona part d’ells amb passats foscos i presents milionaris. Al capdamunt de l’organització, Samaranch, descrit al llibre com l’últim supervivent del feixisme a Europa, i la tutela de dos grans emporis empresarials: Adidas i Coca-Cola. De fet, d’acord amb Simson i Jennings, Samaranch era tan fill de Franco com de Horst Dassler, l’amo d’Adidas i possiblement el primer a comprendre el potencial del fabulós negoci planetari de l’esport.
Per al món va ser un xoc descobrir que aquell venerable ancià de cabells blancs que en el moment dels Jocs de Barcelona ja feia dotze anys que liderava el moviment olímpic havia format part, des de ben jovenet, d’un dels règims més vergonyants i sanguinaris de l’Europa occidental. Al llarg de diverses pàgines, es repassava com havia anat grimpant gràcies a la fortuna familiar, fins a arribar a aconseguir els favors del mateix Franco, al qual va jurar lleialtat fins a l’últim sospir. A banda d’això, el llibre també revelava que aquest aparent organisme mundial de l’esport era poca cosa més que un club d’amics: els països no envien representants al COI, sinó que són els seus membres els qui trien els nous membres pel mètode de cooptació. I per la mateixa raó cap d’aquestes persones ha de retre comptes als seus respectius països.
L’editorial britànica que va publicar The Lords of the Rings era Simon & Schuster, una de les més importants del Regne Unit, i no va tenir problemes a vendre els drets per a l’edició en altres llengües, però no aconseguia trobar cap editorial espanyola o catalana que volgués publicar l’obra en castellà. La notícia va arribar a oïdes de l’editor del setmanari El Triangle, Jaume Reixach, que es va posar en contacte amb Jennings i es va oferir a publicar-lo i distribuir-lo. Pels autors era cabdal que el seu llibre estigués a l’abast del públic espanyol coincidint amb els Jocs, i van aconseguir que la seva editorial cedís els drets de l’obra a una modesta publicació satírica que en aquells moments tenia només dos anys de vida.
A partir d’aquí es va produir una relació estreta entre Jaume Reixach i Andrew Jennings, que es tradueix en una anècdota (o quelcom més) que el setmanari va publicar el desembre d’aquell any 1992, i que Jennings recolliria en el nou llibre (The New Lords of the Rings) que publicaria quatre anys més tard, coincidint amb els jocs d’Atlanta de 1996. Reixach rep una trucada, a l’altra banda del fil una persona que creu que està parlant amb el delegat del Govern a Catalunya, Francesc Martí Jusmet, li explica que va darrere “d’aquells periodistes anglesos” i que li consta que fan moltes trucades a un número de Barcelona i li demana que esbrini amb qui parlen. Reixach reconeix la veu a l’instant i no dona crèdit al que està sentint, aleshores s’identifica amablement. “Disculpi Sr. Samaranch, està trucant a la revista El Triangle. Soc Jaume Reixach”. Aleshores Samaranch s’adona que per error ha marcat el número que volia investigar i penja.
Segons escriuria Jennings en el segon llibre, que va tornar a ser traduït i publicat per El Triangle en col·laboració amb Ediciones La Tempestad (Los Nuevos Señores de los Anillos), aquesta va ser la primera pista que van tenir que Samaranch havia contractat detectius per espiar-los, ja que només així s’explicava que el president del COI tingués el seu registre de trucades. En aquest llibre també escriu Jennings que Samaranch els va demandar per difamació a Suïssa, perquè considerava que el llibre estava farcit de falsedats i calúmnies, com el fet de considerar-lo un dirigent del règim quan ell només havia estat un “alt funcionari”. Jennings i Simson van passar olímpicament d’anar al seu propi judici, perquè entenien que una causa oberta a Lausana, la ciutat olímpica, i no a Londres, la ciutat de l’editorial, només buscava la seguretat que Samaranch no s’hauria d’enfrontar al contra interrogatori de la fiscalia. Van ser condemnats a cinc dies de presó (que lògicament no van complir) i a tres anys sense poder acostar-se a la seu del COI. A Jaume Reixach també el va demandar Samaranch a Barcelona per atemptar contra el seu dret a l’honor, però el procediment va acabar en no res.
L’escàndol de Salt Lake City
Aquí hauria acabat tot, possiblement, si no fos perquè a finals de 1998 van començar a aparèixer informacions sobre els suborns que la candidatura de Salt Lake City als Jocs d’Hivern de 2002 havia pagat uns anys enrere a membres del COI per obtenir el seu vot favorable. Va ser un escàndol mundial que va anar in crescendo durant mesos i mesos a mesura que anaven apareixent noves revelacions sobre anteriors candidatures olímpiques, en especial la d’Atlanta: obsequis de luxe, beques d’estudi per als fills, assistència sanitària gratuïta, invitacions a espectacles de grans artistes, favors sexuals, drogues… i qualsevol caprici imaginable per acontentar els dignataris olímpics. Jennings i Simson no només tenien raó, sinó que s’havien quedat curts, perquè la mateixa candidatura de Salt Lake City va acabar admetent que ho van fer perquè “era l’única manera de guanyar”.
Durant els següents dos anys, el COI es va haver d’enfrontar a una greu crisi de credibilitat. Grans mitjans de comunicació, presidents i alts dirigents polítics de tot el món, i esportistes i exesportistes de renom mundial van reconèixer la vergonya aliena que els provocava cada nova revelació i van demanar el cap de Samaranch, a la vegada que alguns grans patrocinadors anunciaven la cancel·lació dels seus multimilionaris contractes amb l’organització. L’FBI i el Congrés dels Estats Units, país que aporta més de la meitat del pressupost del COI (bàsicament, a través d’aquests patrocinis i contractes televisius), van obrir una investigació formal i Samaranch va haver de prestar declaració davant de tots dos. I va assegurar que ja s’estaven prenent mesures internes per posar fi a la corrupció.
Sobre tot aquest cas, la premsa espanyola, i en especial la catalana, hi va passar de puntetes.
Per mirar de frenar l’escàndol, el COI va fitxar l’agència de relacions públiques Hill&Knowlton, una de les més importants del món, i poc després, l’abril del 1999, va aparèixer publicada una entrevista al dominical d’El País en la qual Samaranch reconeixia l’error de no haver plegat abans (en teoria ho hauria d’haver fet el 1995, quan va complir 75 anys), i com a motiu donava aquesta explicació: “Va ser per una bestiesa, em vaig enfadar molt per un llibre aparegut a Anglaterra (…) estava ple de falsedats i acusacions”. Es referia, està clar, al llibre de Jennings i Simson. En la mateixa entrevista apareixien un munt de fotos de Samaranch amb dignataris mundials, però cap de l’època franquista, si bé l’entrevistador sí que li preguntava per la seva relació amb el jou i les fletxes, ja que estava en boca de tota la premsa mundial. La resposta de Samaranch, repetida cada vegada que havia de respondre a una pregunta similar, és que qui volia prosperar a Espanya en l’època que li va tocar viure no podia ser altra cosa que falangista.
Quan es repassa la trajectòria de Samaranch, com feia Pedro Palacios en aquella entrevista de 2017, s’acostuma a destacar no només la seva aportació a Barcelona, sinó a l’olimpisme en general, perquè abans d’ell el COI estava en bancarrota i ell havia convertit els Jocs en un gran espectacle (i una màquina de fer diners), i perquè gràcies a la seva capacitat diplomàtica havien acabat els boicots, com el dels EUA a Moscou 80 i el del bloc soviètic a Los Angeles 84. Va deixar la presidència el 2001, quan la tempesta havia amainat, perquè deixar-ho en plena crisi s’hauria entès com una admissió de culpabilitat.
I va marxar amb honors, de fet va ser nomenat president d’honor, però abans de fer-ho el senyor dels anells es va assegurar de perpetuar el llinatge. El seu fill, Juan Antonio Samaranch Salisachs, financer de professió però també involucrat en el món de la gestió esportiva des de feia anys, va ingressar al club olímpic en la mateixa sessió que el seu pare plegava, i avui n’és l’únic representant espanyol. En l’actualitat és vicepresident del COI, i en general la premsa esportiva considera que té molts números d’acabar ocupant el tron del seu pare, en bona part gràcies a la veneració que les elits de mig món senten encara pel seu cognom. Un exemple: la Samaranch Foundation està participada per la família i pels governs espanyol i xinès, i té la seu a la Xina.
La insistència de Jennings
Coincidint amb Sidney 2000, Andrew Jennings va publicar un tercer llibre sobre la putrefacció al si del moviment olímpic, que va titular The Great Olympic Swindle (la gran estafa olímpica) i que ja no va tenir traducció en castellà. Tornava a parlar de Samaranch i de la demanda per difamació que els havia interposat, i com havia al·legat que ell no havia estat més que un alt funcionari del règim sense responsabilitats polítiques, el mateix que diria davant del Congrés dels EUA. Jennings recordava, entre altres coses, que Samaranch no només havia estat regidor i procurador franquistes, a més de Delegat Nacional d’Esports (un càrrec pràcticament de rang ministerial), sinó que era l’home que presidia la Diputació de Barcelona quan Salvador Puig Antich va ser condemnat a morir al garrot vil, i que no va moure un dit per sumar-se a les peticions de clemència que van arribar fins i tot del Vaticà.
Amb la marxa de Samaranch, Andrew Jennnigs va posar la banya a la FIFA, i durant els següents quinze anys va estar investigant els suborns i la corrupció dels seus membres. Sobre l’organització que domina el futbol mundial va publicar dos llibres més, fins al punt de provocar un procediment penal als EUA que es va traduir en l’arrest de diversos dels seus dirigents, la caiguda en desgràcia del seu màxim mandatari, Seep Blatter, que va haver de plegar, i la retirada dels honors del seu predecessor, João Havelange, gran amic de Samaranch i de Horst Dassler. Com en el cas del COI, Jennings va aconseguir un munt de documentació confidencial interna gràcies a la seva credibilitat i el seu valor, que són els components bàsics per guanyar-se la confiança de les millors fonts d’informació.
Samaranch va morir l’abril de 2010, amb grans honors. Al Palau de la Generalitat es va instal·lar una capella ardent, distinció reservada per les persones que atresoren la medalla d’or de la Generalitat (Jordi Pujol l’hi va atorgar el 1985). El funeral es va celebrar a la Catedral, on el fèretre va arribar en un relleu entre els braços més distingits de l’esport espanyol i català, com Rafa Nadal, Manel Estiarte, Jordi Villacampa, Arantxa Sánchez-Vicario, Gemma Mengual o Enric Masip, entre altres. Dirigents polítics com Narcís Serra, l’alcalde a qui Samaranch va proposar que Barcelona presentés la seva candidatura als Jocs, van elogiar un cop més la “talla enorme” d’un “català i espanyol universal”, perquè si d’alguna cosa no hi ha dubte és que Samaranch ha estat el català i espanyol més influent en l’àmbit internacional del darrer mig segle. I es recordava que també Samaranch havia estat president de La Caixa, de l’Ateneu Barcelonès i del RACC, i que havia rebut nombrosos doctorats honoris causa, a més del títol de marquès (que ara ostenta la seva filla) de mans del rei Joan Carles I. A Catalunya i a Espanya feia molts anys que les elits, sobretot econòmiques, li havien perdonat el seu passat.
El moviment olímpic es va mig reformar. Els seus membres ja fa anys que no poden visitar les ciutats candidates ni acceptar cap tipus de regal. Però continuen atrinxerats amb el sistema de cooptació. És l’única forma, sostenen els dignataris del COI, de garantir que no estan subjectes a pressions polítiques dels Estats.
Andrew Jennings va morir el passat 8 de gener, amb 78 anys. Ningú va carregar el seu fèretre a l’espatlla, però en la seva mort va rebre el reconeixement i l’estima de periodistes d’investigació de tot el món (en especial, de l’anglosaxó) per una trajectòria professional excepcional.
Catalunya Plural, 2024 
