Una trentena de persones van rebentar ahir el minut de silenci en memòria dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Quan les víctimes dipositaven clavells blancs al memorial del Pla de l’Os, a la Rambla, van llançar crits exigint “la veritat”. L’acció d’aquest grup independentista respon a l’anomenada teoria de la conspiració, que defensa la tesi de la implicació dels serveis secrets espanyols en els atemptats. El boicot va provocar la indignació de les víctimes i va merèixer la condemna de tots els partits, inclòs Junts.
El mateix grup que va rebentar el minut de silenci va escridassar els polítics que assistien a l’acte en una segona fila. Excepte a l’expresidenta del Parlament Laura Borràs, que es va acostar a saludar als esvalotadors, entre aplaudiments. Tots ells van assistir després a un acte convocat davant de la delegació del Parlament Europeu i que comptava amb el suport del Consell de la República. Sota el lema “prou d’impunitat”, els 250 concentrats acusaven l’Estat de “cometre omissions greus en la protecció de la vida”.
Ser presidenta.
Gràcies, presidenta @LauraBorras per ser-hi.#17avolemsaberlaveritat pic.twitter.com/WzANGA0leX
— Francesc de Dalmases i Thió @JuntsXCat (@francescd) August 17, 2022
En els atemptats de fa cinc anys, setze persones van perdre la vida i el nombre total de víctimes directes van ser 350, segons la sentència, que intentava corregir la manca de rigor de la instrucció judicial a l’hora de fer el recompte. És el segon atemptat islamista més greu patit a Espanya després del comès a Madrid l’11 de març del 2004 (191 morts i 1.858 ferits). En tots dos casos, sectors de la política i dels mitjans de comunicació han alimentat teories de la conspiració malgrat no existir cap fet que les sustenti.
La primera alarma
El que va passar ahir a la Rambla significa la degradació moral d’un reducte polític. Però les alarmes s’havien encès just després dels atemptats. Els dies que van seguir als atemptats de la Rambla de Barcelona i Cambrils, l’agost del 2017, van ser hores de dolor, commoció i solidaritat amb les víctimes. Però també van aflorar altres sentiments. Era el moment àlgid del Procés.
El dol i el respecte a les víctimes semblava suficient per signar una treva. Sabem que no va ser així. Si feia anys que vivien en la dinàmica del tot s’hi val per aconseguir els seus objectius, per què en aquella ocasió havia de ser diferent? Per les víctimes? Perquè havíem patit un atemptat islamista que ens unia en el dolor i la defensa de la llibertat? Perquè ja havíem viscut una tragèdia d’aquestes dimensions el 1987, a Hipercor, i havíem compartit les llàgrimes i la indignació? Eren motius prou sòlids per a la treva. No va ser així.
El que va passar en la resposta als atemptats no era un capítol més de l’accelerada història dels darrers anys. Era el símptoma més evident, més trist, del dilema moral que expressa l’eterna pregunta de si la fi justifica els mitjans. Els qui van intentar instrumentalitzar els atemptats van respondre, potser sense ser-ne conscients, que sí, que les seves nobles causes estaven per sobre del dolor i del respecte. Que mereixien trencar el silenci en benefici propi.
Quan es van encendre els llums d’alarma després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, gairebé ningú no va atendre els senyals d’emergència. I el darrer capítol l’acabem de viure cinc anys després a la Rambla. Quan havíem de recordar en silenci i respecte a les víctimes dels atemptats de Barcelona i Cambrils. I alguns prefereixen el soroll de la seva causa.
El precedent: l’11-M
El precedent del que vam viure ahir l’hem de buscar l’any 2004, a Madrid. Fa divuit anys, Pedro J. Ramírez, el director de El Mundo fins al gener del 2014, va construir la mentida sobre l’11-M, el pitjor atemptat terrorista patit a Espanya. Amb la seva persistent campanya de centenars de pàgines i desenes de portades va contribuir a incrementar el dolor de les víctimes. A fer encara més difícil la feina de policies, fiscals i jutges que havien fet una investigació i un procés penal exemplar.
Però Pedro J. Ramírez no va estar sol al seu deliri. Federico Jiménez Losantos, el locutor estrella de l’emissora propietat de la Conferència Episcopal Espanyola; un mitjà públic com Telemadrid, i el diari digital de l’extrema dreta (Libertad digital) van ser els còmplices necessaris per alimentar un corrent d’opinió crèdul amb la mentida. Però hi va haver un company de viatge encara més poderós, un sector del Partit Popular que intentava reescriure la història, esborrar la pèssima gestió de les hores que van seguir l’11-M.
El grup de pressió polític i mediàtic va actuar de forma despietada contra tots aquells que consideraven obstacles per als seus propòsits, ja fossin víctimes, jutges o periodistes. Hi ha un exemple especialment sagnant. La que va ser presidenta de l’Associació 11-M Afectats pel Terrorisme, Pilar Manjón, va sumar a la pèrdua d’un fill un assetjament constant. Més de deu anys després del dia més trist de la seva vida, encara rebia amenaces. En una entrevista concedida en l’onzè aniversari de l’atemptat demanava que “no us oblideu que molts dels nostres s’han anat quedant pel camí, amb ictus, infarts… I això prové de la doble i triple victimització que en aquest país s’ha fet amb les víctimes de l’11-M”.
Hi va haver milions de ciutadans que volien llegir, sentir o veure fabulacions interessades abans que conèixer la veritat. Sense ells, el diari, la ràdio i la televisió implicats no haurien tingut el combustible necessari per a la ignomínia. I hi va haver clamorosos silencis i poques veus crítiques. Un exemple. El 21 de setembre de l’any 2006, quan la teoria de la conspiració estava al seu moment més àlgid, la Junta del Col·legi de Periodistes de Catalunya (de la qual era degà) va ser una de les poques veus que va plantar cara.
El Col·legi va aprovar un document en què s’afirmava que “la teoria de la conspiració afecta greument les institucions del sistema democràtic, posa en perill la convivència i degrada el periodisme”. Dos dies després La Vanguardia va publicar un editorial en què es llegia: “No entrarem en consideracions gremials. Que cada ploma aguanti la seva espelma. Amb responsabilitat o sense, la premsa mai no escapa a l’escrutini social. En aquest sentit, poc aporten croades moralistes com l’empresa aquesta setmana pel Col·legi de Periodistes de Catalunya contra els que se senten seduïts per les teories conspiratives”.
El director de La Vanguardia era llavors José Antich. Després de ser acomiadat del diari, l’any 2013, va fundar un digital, on acaba d’escriure un article amb el títol Cinc anys sense saber la veritat dels atemptats del 17-A i en el qual dona ales a les teories de la conspiració, començant per les fantasies del comissari Villarejo. El que estava en joc aleshores, i ara, no és una qüestió gremial ni moralista, és la democràcia, la llibertat, la convivència i l’ètica. Per això és tan important fer memòria.
Les víctimes
Les víctimes del terrorisme són casuals. Però en són víctimes amb causa. La causa de la llibertat de pensament i del model de vida, dels valors d’una civilització que els terroristes volen destruir. En el fons, les víctimes dels carrers de París, Londres, Niça, Brussel·les, Manchester, Berlín, Ankara, Istanbul, Bagdad, Kabul, les ciutats de Síria i tantes altres de tot el món han perdut la vida a mans del mateix fanatisme que va assassinar els periodistes de la revista Charlie Hebdo, o que va provocar l’atac a Salman Rushdie, trenta-tres anys després de la fàtua dictada per l’aiatol·là Khomeini.
La revista i l’escriptor van plantar cara, van exercir la llibertat d’expressió i van pagar un preu alt pel coratge. I són igual de víctimes de la barbàrie com les de Madrid, la Rambla o Cambrils. Són totes víctimes que hem de sentir com a nostres. Però és realment així? Hem estat a l’altura del sacrifici? En el cas dels atemptats de Madrid de 2004, rotundament, no! El tracte que van rebre les víctimes és possiblement l’episodi més miserable de la democràcia espanyola. Divuit anys després alguns intenten reproduir la mateixa infàmia aquí. Les teories de la conspiració segueixen, encara que, com en el cas de Madrid, no hi ha cap fet que les avali.
Passo sovint per la rotonda d’entrada al port de Cambrils. També per la Rambla de Barcelona. I, de tant en tant, per l’estació d’Atocha, a Madrid. Sempre m’envaeix el sentiment de dolor que acompanya els escenaris de les tragèdies. El primer que em ve a la memòria són les víctimes. Les que van deixar la vida, i els supervivents. Els ferits, els que van perdre éssers estimats. Els que hi eren, a primera fila, en el moment en què l’odi i el fanatisme es van convertir en un crim contra la humanitat. Podíem haver estat qualsevol de nosaltres. Només l’atzar et salva del terrorisme dels fanàtics. Perquè busquen això, precisament, la por indiscriminada.
No oblidem que el seu combat és el nostre, que les víctimes són patrimoni de tots els que defensem la llibertat. Avui, quan es compleixen cinc anys dels atemptats de Barcelona i Cambrils; avui que Salman Rushdie es recupera de greus ferides en un hospital de Nova York, avui que alguns alimenten teories de la conspiració que agreugen el patiment de les víctimes, cal recordar-ho.
Catalunya Plural, 2024 
