Entre crits de “Sí que es va poder!”, corejats a l’uníson per una entusiasta multitud amuntegada a la Plaça Bolívar de Bogotà, davant la seu del Congrés, Gustavo Petro es va convertir en el primer president d’esquerres de Colòmbia. Un moment històric que el país andí va viure amb passió. “Prometo a Déu i prometo el poble complir fidelment la Constitució i les lleis de Colòmbia”, va jurar davant el president del Congrés, Roy Barreras, i es va desfermar l’eufòria.
Es va complir la dita, a la tercera va ser la vençuda. Després de dos intents fallits, el 2010 i el 2018, i després de passar per l’alcaldia de la capital, Bogotà (2012-2015), Petro va aconseguir el que mai, per raons diverses, havia conquistat abans l’esquerra colombiana, alçar-se amb la presidència del país, i ho va fer després d’assolir més d’onze milions de vots. No és casual que qui l’investís fos la senadora María José Pizarro, filla de Carlos Pizarro, que va ser company de Petro a la guerrilla del M-19, i que va caure assassinat l’any 1990 quan era candidat presidencial i la intenció de vot li arribava al 60%.
Un dels colombians que millor coneix el nou president Petro és sens dubte el periodista, reconvertit en polític, Hollman Morris. Amb Petro al capdavant de l’alcaldia de Bogotà, Morris va exercir la gerència de Canal Capital i ara es parla de la seva possible vinculació a la xarxa de televisió pública de Colòmbia. Morris, per a Catalunya Plural, defineix Petro com “un revolucionari, un home coherent, però sobretot com un dels imprescindibles; a mi em va ensenyar la coherència del qui lluita pels seus ideals i per l’amor al poble”. Recorda que mai un polític d’esquerres no havia presidit Colòmbia perquè “lamentablement al país hi ha hagut una classe dirigent assassina, que va acabar al seu moment amb tot un partit d’esquerres, la Unió Patriòtica”. Colòmbia té els rècords més alts d’assassinat de sindicalistes, periodistes, de defensors de drets humans i ara més recentment de líders ambientalistes”, completa. “Colòmbia té una tradició d’extermini del qui pensa diferent; així, dirigents que promovien un canvi cap a l’esquerra van ser assassinats”, rebla.
Tampoc va ser casual que a la cerimònia d’investidura el ja president Petro, economista i exguerriller, manés portar l’espasa del llibertador Simón Bolívar, un símbol de la seva lluita guerrillera. “Com a president de Colòmbia sol·licito a la Casa Militar portar l’espasa de Bolívar, una ordre del mandat popular d’aquest mandatari”, va ordenar Petro. El robatori de l’espasa de Bolívar va ser el primer acte de la guerrilla M-19, a què va pertànyer l’ara president; el moviment la va sostreure el 17 de gener de 1974 de la Quinta de Bolívar, una casa museu al centre de Bogotà on estava exhibida. La peça va ser retornada pel M-19 al govern colombià en ocasió de la seva desmobilització després de signar un acord de pau el 1990.
Un gest, el de la presència de l’espasa, ple de simbolisme, que pel que sembla no va entusiasmar el rei espanyol Felip VI, present a l’acte, que, a diferència de la resta de mandataris convidats, va dubtar en posar-se dret en el moment en què l’espasa entrava solemne a la plaça. Un desaire que no va agradar al poble colombià, que va escridassar el monarca espanyol. “El rei Felip VI no va entendre que els temps han canviat”, descriu Morris. Defineix el gest amb una expressió típica colombiana: “Va ser una enfangada, una desconnexió gran” del monarca.
Un altre gest important de la cerimònia va ser quan, després de ser investit, Barreras va posar a la solapa a Petro una “paloma de la pau”, que simbolitza un dels principals reptes que assumeix el nou president, intentar dur a terme la “pau total” a Colòmbia. Ho va dir en el seu discurs d’investidura i ho ha estat repetint al llarg de la campanya electoral: “Crido tots els armats a deixar les armes a les nebuloses del passat” perquè “la pau sigui possible” i així “acabar, d’una vegada i per sempre, amb sis dècades de violència i conflicte armat”. “Perquè la pau sigui possible a Colòmbia, necessitem dialogar, dialogar molt, entendre’ns, buscar els camins comuns, produir canvis”, subratlla.
Petro es compromet a complir l’acord de pau amb les FARC, signat el 2016, i a seguir “rigorosament les recomanacions de l’informe de la Comissió de la Veritat”, que es va presentar a finals de juny perquè, segons remarca, “no podem seguir al país de la mort, hem de construir el país de la vida”. “Treballarem de manera incansable per portar pau i tranquil·litat a cada racó de Colòmbia. Aquest és el govern de la vida, de la pau i així serà recordat”, reitera de manera constant Petro, que ha promès una política de “pau total”, que abasti des de reprendre diàlegs amb la guerrilla de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN) fins a aconseguir la submissió jurídica d’altres grups. Tant l’ELN com algunes faccions de dissidències de les FARC i el paramilitar Clan del Golfo, la banda criminal més gran del país, han mostrat la seva disposició a negociar per a un cessament al foc.
“Aquest és el gran repte del govern de Petro, la pau total”, reconeix Morris. “Una pau que ens han de portar que entre colombians no ens matem, a passar la pàgina dels odis i les rancúnies; el llegat que hem de deixar a les noves generacions no pot ser l’odi”, explica i afegeix que en aquesta lluita hi té un paper primordial “la guerra contra les drogues”.
Un altre moment clau de la cerimònia va ser quan, ja investit president, Petro va investir al seu torn França Márquez com a vicepresidenta, la primera afrocolombiana en el segon càrrec més important de Colòmbia. “Juro a Déu i al poble complir fidelment la Constitució i les lleis de Colòmbia i també juro davant dels meus ancestres i ancestres”, va dir Márquez, per concloure amb una frase que ja ha fet popular: “Fins que la dignitat es faci costum”.
Una altra de les potes amb què Petro sosté el seu compromís amb el poble colombià, clau també en la victòria que l’ha portat a Casa de Nariño, és la igualtat. En el seu discurs, el president ha recordat que “el 10% de la població colombiana té el 70% de la riquesa”, cosa que considera “un despropòsit i una amoralitat”. Així, un altre dels pilars del seu mandat serà, segons promet, lluitar contra aquesta desigualtat. Així, la seva administració presenta al Congrés una reforma tributària enfocada a l’àmbit social per aconseguir recursos per ajudar la població més vulnerable. “La igualtat és possible si som capaços de crear riquesa per a tots i totes, i si som capaços de distribuir-la més justament. Per això proposem una economia basada en la producció, el treball i el coneixement. I és per això que proposem una reforma tributària que generi justícia”, argumenta.
Petro, un polític amb un discurs hipnòtic, desferma passions a favor i en contra entre colombians. Mentre els sectors més humils, la majoria, el reben amb els braços oberts, les reformes econòmiques que aquest economista de seixanta-dos anys pretén impulsar generen temor entre la classe més adinerada colombiana, que veuen a Petro un Robin Hood del segle XXI, que farà fora mà als seus privilegis. En defensa seva, Petro recorda el creixement econòmic que Bogotà va experimentar durant el seu mandat al capdavant de la capital.
D’altra banda, no són pocs els que recelen de l’èxit de Petro a l’erradicació de la violència. A ningú no se li escapa la complexitat del conflicte colombià. Petro aposta tot el seu crèdit a una pau, que vol total. La narcoguerrilla mou molts interessos i no els ho posarà fàcil a l’exguerriller, ara investit president. De moment, es va envoltant dels seus, gent d’esquerres, però el govern també incorpora líders de centre i fins i tot de dretes. Amb tothom busca la reconciliació del país.
Petro té clar que el primer president d’esquerres del país no pot fallar. En la seva primera entrevista a un mitjà estranger, El País, ho va resumir així: “Si jo fallo, venen les tenebres que arrasessen amb tot; jo no puc fallar”. Conclou ficant-se pressió.
Catalunya Plural, 2024 
