De tant en tan m’agrada començar amb cert to confessional amb aquesta criatura, ara mateix present davant dels vostres ulls. Les Barcelones van néixer fa gairebé cinc anys, es publiquen cada dijous i, amb el temps, han aconseguit una personalitat pròpia pel seu estil i contingut, destinat a romandre per ordenar tota una ciutat, interpretant-la a base de passeigs i documents.
Més enllà de tot això, el més preciós és el contacte amb tu, lector. Durant aquests dies vaig rebre un correu electrònic relacionat amb l’article de la setmana anterior. La Laura agraïa la meva feina, no sens deixar anar paraules precioses, on manifestava la seva satisfacció perquè ara, transcric, “després de llegir-te camino més feliç pels carrers tot coneixent el seu sentit, com amb el passatge de la Travessera, ara elemental per tenir present el seu entrellat”.
Misteris de lògica eixordadora, sí, la d’unir les dues carreteres en direcció a localitats properes a Barcelona, la d’Horta i el camí envers Sant Andreu. No obstant, aquesta travessia tenia suficient espai com per a acollir-ne una altra, quelcom succeït a partir de 1923 amb la fundació de l’Institut Ginecós, nom derivat de les seves especialitats en ginecologia i obstetrícia, situat a la cruïlla entre Sant Antoni Maria Claret i passeig de Maragall.
La junció entre ambdós passatges és l’epicentre d’una curiosa be baixa. La Laura em comentava com és de bonic fantasiejar sobre el passat dels llocs. A un llibre, espero, de pròxima aparició, el nexe de Travessera i Ginecós és protagonista d’una espècie d’epifania nocturna, pura màgia d’allò tel·lúric, doncs quan camines per aquests paratges és inevitable imaginar determinats embruixos invisibles i molt silenciosos.
En canvi, si som més pragmàtics veurem com les preguntes s’acumulen a les neurones. El passatge de Ginecós és la única reminiscència d’un somni de progrés, el darrer hospitalari de la zona fronterera, aquell benamat limbe entre el Guinardó i el Camp de l’Arpa, sense ser cap d’ells amb exactitud. No està doncs de més, per a qui no sigui d’aquests barris, enumerar tots aquests centres, tals com la Quinta de Salut l’Aliança, L’Hospital de Sant Pau i la Creu Roja del carrer de Cartagena, totes elles inaugurades durant el primer terç de la passada centúria i visitades pel rei Alfons XIII, qui també es dignà a posar els peus a Ginecós el dissabte 29 d’octubre de 1927, interessant-se pel luxe de les instal·lacions, amb dos pavellons bessons de tres plantes i un entresol, ambdós comunicats per un espai entremig on es trobava l’ingrés principal.
En aquell instant, l’Institut, de caràcter privat, també acollia pacients masculins. Poc després, el 1934, mutà la seva denominació a Clínica Victòria, i així serà recordat pels segles dels segles, amén, doncs fou, es i serà un dels enclavaments essencials a la memòria del veïnat.
Quan acabà la Guerra Civil, esdevingué pioner des de l’encaix d’un Franquisme encara amb cert talant i herència de les idees socials de José Antonio. No gaire lluny es construí la Urbanització Meridiana, una bellesa de vivenda social, i en aquest sentit la Victòria fou el primer equipament hospitalari barceloní de l’Obra Sindical 18 de Julio, assumint-ne la gestió, a més de integrar-lo a la Red Azul i al Seguro Obligatorio de la Enfermedad, no sense ampliar la seva dotació de llits de 60 a 140, dedicant-se a vàries especialitats, entre d’altres la de donar a llum a molts nens d’aquestes contrades.
La Victòria sembla un presagi de tot allò esdevingut a partir de 1939. La seva vida anà de la mà amb la del règim. Aquest impuls reformador inicial, poc mencionat a les cròniques modernes per a no elogiar al bàrbar feixista, caigué en picat pel mateix despropòsit de l’Autarquia i l’assumpció d’unes directrius sense aquella ideologia entremesclada, dilapidada per un personalisme estèril en tot allò vinculat a polítiques socials.
D’aquesta manera, la clínica, en consonància amb la situació sanitària espanyola, veié com s’aprimaven els seus recursos, no impedint però l’empeny dels professionals en complir amb la seva missió, quelcom clàssic a la cadena d’aquesta ofici, molt aplaudit uns mesos de la Pandèmia i després mig oblidat, quan sense ells la nostra societat cauria a precipicis crítics.
L’arribada de la Democràcia comportà el traspàs a la Generalitat de Catalunya, el seu enderrocament el 1988 i reinaugurar-lo nou anys més tard com a Centre d’Assistència Primària, molt recognoscible per la seva façana, des del meu punt de vista una icona infravalorada de passeig Maragall, sobretot per les seves finestres i ubicar-se a un angle perfecte.
La seva part de darrera és el passatge de Ginecós, amb un res de domicilis privats i una horrible sensació d’estar envoltat per el derrière de tot, com si així es remarqués més encara la inutilitat de cul-de-sac, bloquejat per murs i més murs. El seu itinerari es veu flanquejat a la dreta per la pantalla d’edificis del carrer del Guinardó, tots ells dels anys setanta, blocs més lletjos que pegar a un pare, de mera funció residencial.
La veritable llàstima és com ningú s’ha plantejat durant aquests darrers anys si el Ginecós podria obrir-se per a ser entrada i sortida cap el CAP de passeig Maragall, tancant-se, per allò de no ser massa radical, quan caigués la nit i així evitar molèsties innecessàries. Aquesta mesura, a més d’aconseguir un doble accés a l’interior del recinte mèdic, suposaria una drecera i conferiria vida a un racó poc o res freqüentat, amb molts ciutadans mig temorosos d’endinsar-se a la seva recta.
Aquesta idea pot associar-e a les meves connexions cerebrals amb una promesa fallida de Barcelona Comú, brillant i no aplicada, potser per desamor a un entorn massa allunyat dels focus. Aquest agost servidor s’ha assabentat de com s’ha alterat el mecanisme per a aprovar una consulta ciutadana. Abans es necessitaven quinze mil vots, mentre a partir d’ara seran vuitanta-vuit mil, quan molts barris no disposen d’aquesta quantitat d’habitants.
Aquest absurd contrasta amb l’èmfasi municipal en referèndums amb propostes suposadament consensuades, en general pels addictes al partit hegemònic al govern de la Casa Gran. En aquests casos, amb porques paperetes van endavant molts prometiments, molts d’ells incomplerts, com el d’obrir un passadís al mur de Sant Pau del carrer Cartagena i així enllaçar el Baix Guinardó amb el seu germà gran, el Guinardó a seques.
No serà que aquestes accions no tenen ressò mediàtic i resulten menys interessants pels qui duen la batuta a Barcelona? Com manca poc per a la campanya, si bé hi som de manera permanent, fóra bo escoltar dels candidats missatges centrats als barris, no com els d’ampliacions aeroportuàries o altres temàtiques gens beneficioses pel ciutadà i molt pels amics del diner, encantats amb socialistes i republicans, res sorprenent després de buidar-se el significat d’aquestes sigles abans glorioses.
Catalunya Plural, 2024 
