Durant aquests anys ens hem trobat amb hotels que tenen les habitacions adaptades per persones amb discapacitat amb vistes a l’aparcament de cotxes en comptes de vistes al mar. Un hotel de S’Agaró propietat de l’ONCE que fa bandera d’adaptació és en realitat una col·lecció de xapusses de campionat, ple de desnivells que se salven amb plataformes elevadores d’aquelles que ha de manipular un membre del personal de l’hotel, de manera que és impossible circular amb certa espontaneïtat. Hem anat a molts aeroports per agafar avions, sempre havent d’arribar dues hores abans per fer servir els serveis d’atenció a les persones amb discapacitat i ens hem avorrit molt a les sales d’espera. L’alternativa d’aquest estiu ha estat agafar un creuer per fer un viatge marítim.
Només arribar al barco ens van dur a un camarot que no tenia res d’adaptat a pesar de les converses i compromisos adquirits per l’agència de viatges. De fet, la cadira no podia entrar dins perquè l’accés era massa estret. Vam haver de reclamar i ens volien deixar unes hores d’espera als llimbs mentre el creuer salpava. No ho vam admetre i, ves per on, van trobar el camarot adaptat al pis superior del barco, a la vora de les suites més cares. Teníem el mateix espai que els més rics, però no els mateixos serveis…
Vam sortir de Barcelona amb un creuer de Royal Caribbean fa quinze dies amb destí a les illes gregues. La primera escala va ser Cannes, la població de la Riviera francesa famosa pel festival de cinema. Però no la vam poder trepitjar: el port de la vila no és capaç de rebre creuers i el desembarcament es feia amb embarcacions auxiliars que no ens van deixar fer servir per raons de seguretat. Sorpresa: ningú ens havia informat que les cadires de rodes com la nostra no podrien desembarcar a Cannes. Però el pitjor és que la mateixa situació s’havia de repetir a dos ports més de les illes gregues que volíem visitar. De cop, bona part del viatge perdia el sentit i així ho vam manifestar als responsables del barco i de l’agència de viatges que ens havia venut els passatges. Ens van demanar mil disculpes i van fer gestions per canviar la modalitat de desembarcament a Mykonos mentre ens deien que ens compensarien.
Personalment el viatge en creuer em suposa menjar un plat de merda cada dia. El perfil del viatger de creuer no coincideix amb el meu i em trobo sempre fora de lloc. Penseu que una de les activitats que va tenir més èxit a bord va ser la demostració de doblegar tovalloles amb forma de conill, d’elefant i altres animalets. A bord del barco hi ha un codi de vestimenta diari i, pitjor, un munt de gent que el segueix al peu de la lletra. Un dia vaig veure un paio vestit amb un frac i sabates de xarol per anar a sopar. La meva solució és quedar-me a l’habitació llegint al balcó que dona al mar i gaudint del paisatge. Però no es pot evitar anar al menjador a les hores convingudes i intercanviar salutacions amb un personal molt entrenat per donar una aparença de cordialitat. I, en el nostre cas, haver de fer front als diversos personatges que se’ns acosten per sana empatia amb la nostra situació o per una compassió morbosa que pot resultar repulsiva. En un creuer amb molts passatgers nord americans d’edat avançada hem tingut unes quantes converses amb gent que a la segona paraula començaven a parlar de Déu i dels àngels…
Els creuers fan escala a ports que són a prop de ciutats com Pisa, Florència o Roma, a les quals cal arribar per carretera fent unes desenes de quilòmetres. Vam voler anar a Roma, ciutat que ja coneixem i que és tot un repte pels que anem amb cadira de rodes per la quantitat de llambordes i voreres abruptes que presenta. Però primer hi havíem d’arribar i això no estava gens clar. Royal Caribbean organitza excursions als seus destins i una de les ofertes era la d’un simple transport a la ciutat per deixar els viatgers al seu aire, això és el que volíem! Doncs va resultar que l’autocar que feia aquesta ruta no era capaç de transportar cadires de rodes, de manera que ens quedàvem sense una altra de les atraccions del viatge. Nova discussió amb els responsables del barco i de l’agència de viatges: com és que no teniu els autocars adaptats si som a 2022? Fa vint o trenta anys hi havia pocs vehicles adaptats, però ara? Hores després rebíem una trucada en la que es deien que havien fet un canvi en el servei dels autocars i ens en posaven un d’adaptat. A més, la naviliera i l’agència de viatges El Corte Inglés ens regalaven l’excursió per les molèsties patides. Un bon detall, s’ha de reconèixer. Durant la visita a Roma vam coincidir amb la responsable del servei d’autocars i vam parlar del tema. Ella sostenia que calia que aviséssim amb antelació de la presència d’una cadira per planificar el transport. Jo li deia que ells havien d’estar preparats per tots els casos. O és que seria acceptable que es demanés avisar abans si el passatger fos una dona o un negre o un jueu?
La societat s’ha de replantejar com tracta les persones amb discapacitat; navilieres gegants com Royal Caribbean no compten amb polítiques dirigides a incloure tots els públics
La resta del creuer va transcórrer com estava previst, sense sorpreses per nosaltres. Les destinacions a les illes gregues consistien en enclavaments d’altíssima intensitat turística en els quals es concentraven diversos creuers per una població de pocs milers de persones. La sensació era de tsunami turístic, però no hi havia gent local a la vista que es pogués queixar, només queden els comerciants i restauradors, la resta no se sap on son si és que queda algú fora del sector turístic a llocs com Santorini. Aquesta illa volcànica va ser una de les inaccessibles per la cadira de rodes. El port no admetia el creuer i, un cop a terra, calia pujar unes escalinates per arribar a una mena de telecabina que portava dalt de l’illa, on hi ha els poblets.
La tornada a Barcelona va implicar dos dies de navegació sense escales i plens d’activitats com la de les figuretes d’animals fetes amb tovalloles. El que no ens esperàvem era l’epíleg del taxi adaptat de la nostra ciutat. Som titulars de la tarja blanca que permet demanar un taxi adaptat a preu de transport públic. Havíem concertat que un taxi ens recollís a les 9.30 del matí a la terminal de creuers, però el vehicle no va aparèixer. Inútil trucar al servei de l’AMB que gestiona aquests taxis: a primera hora sempre hi ha una allau de trucades per reservar i no vam aconseguir comunicar amb ells. Davant l’evidència, vam trucar a una companyia privada per demanar un altre taxi adaptat a preu “normal”, que és sempre més alt que els taxis convencionals, no entenc perquè. El cas és que aquest segon taxi tampoc va aparèixer, ens van dir que no hi havia prou unitats per donar-nos el servei. Dues hores després de desembarcar vam prendre la dràstica decisió de fer dos equips: la meva dona va agafar un taxi normal amb les maletes i jo vaig començar a caminar fins a casa empenyent la cadira amb el meu fill per la pujada del pont d’Europa que uneix el moll dels creuers amb la ciutat. Afortunadament vivim a l’Eixample i el passeig va durar mitja hora, però el dolor per la patacada final no m’abandona tot i les hores passades.
Més enllà de desfogar-me amb aquest article, voldria cridar l’atenció sobre la falta de polítiques d’empresa adreçades a incloure tots els públics en empreses gegants com Royal Caribbean i la resta de navilieres que fan creuers. El mateix es pot dir de molts altres àmbits de la vida diària: les empreses no es poden quedar només amb el que legalment se’ls demana, han d’anar més enllà per oferir una experiència completa a totes les persones. I sí, el servei del taxi adaptat a Barcelona deixa molt que desitjar: l’oferta és minsa per la demanda que hi ha, té un sobrepreu inacceptable i obliga els usuaris a fer grans esforços per aconseguir un servei bàsic com és el transport.
La societat s’ha de replantejar com tracta les persones amb discapacitat. No només tenen dret a gaudir de tots els serveis de forma tan normalitzada com la resta de persones. Des del meu punt de vista, se les hauria de donar totes les facilitats i més, només per compensar de mínima forma la desgràcia que han tingut de venir a aquest món amb la seva situació. Això que ja em semblava clar fa dècades, quan vaig començar a conèixer aquest món, ara em sembla imprescindible.
Catalunya Plural, 2024 
