Tornem a ser al setembre, aquell mes de l’any on el retorn a l’horari laboral i escolar marquen novament les nostres agendes. Despertadors en hores matineres, telèfons que sonen un altre cop i missatges a la bústia de correu que ja ens reclamen feines. Tan bé que s’estava allà on érem, fins i tot durant les hores que també havíem dedicat a preparar algun tema de feina. Amb la natura a tocar, poder sortir a passejar sense planificar-ho, espontàniament, fa que el plaer i la relaxació siguin sempre a un instant de la concentració en la tasca laboral.
Postes de sol i tocs de campana relaxants, que no ens feien córrer, han retornat a moltes converses aquella possibilitat que els confinaments per la pandèmia de la Covid va posar tant sobre la taula: l’opció de deixar la ciutat i instal·lar-se a viure en un poble.
Segons dades de l’Organització de les Nacions Unides, entre el 1950 i el 2050, la població mundial haurà passat de viure en ciutats d’un 30% a un 70%. Les grans urbs continuen concentrant un major nombre de serveis sanitaris, empreses, botigues, centres d’ensenyament per a qualsevol edat i espais culturals, amb tot el ventall d’oportunitats laborals que això representa.
Però la concentració de gent ha anat fent augmentar el preu de la vivenda a les ciutats. I més habitants també significa més trànsit de vehicles, i contaminació acústica i de l’aire i, segons evidencien ja alguns estudis, tot això augmenta el risc de patir certes patologies. Són factors que porten moltes persones a valorar si compensa el preu de l’habitatge, soroll i contaminació, per tot el que una metròpoli aporta a les seves vides. En ciutats com Barcelona, a més, s’hi suma la gran quantitat de turistes que es concentren en certes zones, especialment en determinats moments de l’any.
La frenada de l’activitat, desplaçaments, feina i oci, que la pandèmia de la Covid-19 va forçar-nos a fer va esdevenir un punt d’inflexió en la vida de molta gent que es qüestiona el lloc on viu. L’anhel de sortir a l’aire lliure, gaudir de més espai, més llum a les cases i no ser tan lluny de la natura va ser un sentiment generalitzat. Fins al punt que molta gent que va quedar aïllada en la seva segona residència -o va fer els possibles per quedar-hi- va poder experimentar en primera persona com seria la seva vida fora de la ciutat, més enllà de les vacances o escapades de cap de setmana.
Però, ¿Estan preparats els pobles per a rebre nous habitants? El primer problema és la vivenda. “El territori està mancat d’habitatge i és imprescindible perquè els joves es quedin i vinguin nous veïns. Cal que sigui un habitatge de lloguer, perquè els nouvinguts no saben si s’adaptaran. I aquest habitatge ha de sortir de la rehabilitació de les cases que es van abandonar fa molts anys”, diu Mario Urrea, alcalde de Torrebesses, un poble del Segrià que forma part de Micropobles de Catalunya, l’associació que aplega municipis de menys de 500 habitants i que ell presideix. Reconeix que la vivenda és un ós dur per als ajuntaments: “ens costa molt perquè és un tema de recursos, cal que l’administració ens doni uns recursos per a la rehabilitació de vivendes. Al nostre municipi hi ha una vuitantena de cases buides, però potser d’aquestes unes 70 estan en runes, i això és així, en general, als pobles de tot Catalunya. Sí que es van fent plans d’habitatge i es donen ajudes d’eficiència energètica, però és tot molt difuminat i tots anem molt perduts”.
@Repoblem
La manca de serveis sanitaris, comercials, educatius i culturals també es té ben present. “Ens calen pobles vius, que generin riquesa, que tinguin activitat econòmica i diversificada. Les noves tecnologies ens permeten fer teletreball, sempre i quan tinguem una bona connexió d’internet. La carretera ens uneix amb el poble veí, però la connexió d’internet ens uneix al món. Cal innovar i reinventar-se perquè l’agroindústria, -base tradicional i cabdal encara de l’economia rural- necessita poca mà d’obra i temporal, i també fa falta promoure el transport públic en els pobles, per no dependre del vehicle privat”. Algunes d’aquestes valoracions, Urrea les exposa en l’inici del llibre Repoblem. L’any que vam tornar al poble (Cossetània). El seu autor, Ton Lloret Ortínez, , ara fa 2 anys -el 26 d’agost del 2020-, al final del segon confinament per la pandèmia, va crear el compte de Twitter @Repoblem, amb un missatge que deia: “Frenem el despoblament a Catalunya. Busquem persones amb ganes d’omplir de vida els pobles i pobles amb ganes d’omplir-se de gent”.
Veient com tanta gent buscava i trobava la manera d’escapar a un poble a passar-hi uns dies o a quedar-s’hi a fer tot el confinament, alguns amb la idea d’allargar-ho tant com poguessin o de traslladar-s’hi definitivament, va crear aquest senzill pont. En poques setmanes van ser centenars, i en pocs mesos, milers els seguidors d’aquest fil que casa –i continua casant avui – necessitats i oportunitats en un enriquidor tàndem de camí a l’equilibri poblacional. I amb una agilitat que mai cap organisme oficial ha tingut. Gent dels pobles amb terres, cases, masies per llogar o vendre i qui les vulgui comprar o llogar per gaudir i treure’n profit personal o professional, o fer-se masovers, tenen a l’espai de Twitter @Repoblem una eina per trobar-se.
Lloret és pare de dos fills i coneix bé la realitat, els condicionants de la vida en un poble, perquè ell també en el seu dia va triar un petit nucli rural de l’Anoia per viure-hi amb la seva família, i també perquè és fill de Ton Lloret Grau, que va ser el fundador de Micropobles. En els 337 municipis de menys de 500 habitants que hi ha a Catalunya –uns 200 socis de Micropobles- hi viu l’1,8 de la població catalana, però des d’aquests pobles es gestiona el 35% de tot el territori, font d’energia, aliments i aigua, per tant, de salut i benestar. El 27,6% de la població que habita fora d eles grans zones urbanes de Catalunya viu en el 85,5% del territori.
Amb una quinzena de testimonis, casos reals de noves vides instal·lades als pobles, repassa esperances i vicissituds del repoblament, en primera persona. I ho fa contextualitzant i documentant l’evolució del despoblament, amb dades com ara que “entre els anys 1900 i 1950, Catalunya va perdre ja gairebé la meitat dels habitants que vivien en municipis de menys de 100 veïns per quilòmetre quadrat”. També repassa les principals causes de la migració a les ciutats , amb veus com la de Mario Urrea, en nom dels més petits municipis, i d’Eduard Trepat i Gemma Estany.
Agenda Rural
Eduard Trepat és geògraf i coordinador d’ARCA, l’associació d’iniciatives Rurals de Catalunya, que és l’ens impulsor de l’Agenda Rural, el document que ha recollit amb agents de tot el territori 892 accions a fer per a l’equilibri territorial (277 de les quals considerades prioritàries i 59 estratègiques), que s’han d’anar implementant a partir d’ara. 350 entitats han fet propostes i han redactat l’agenda l’Associació de Micropobles, l’Associació Catalana de Municipis (ACM), el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) i ARCA, a través dels seus Grups d’Acció Local del Programa Leader (ajuts per al desenvolupament econòmic de les zones rurals), a tot el territori.
“No s’és conscient, com a societat, de l’important que és mantenir i augmentar els espais agraris, per a l’abastiment d’aliments de proximitat. I per a tenir una bona transició energètica, cal que el territori estigui ben gestionat i per això hi ha d’haver gent que el gestioni, a nivell forestal i agroramader. I perquè el territori rural estigui viu, hi ha de viure gent que pugui treballar en tots els sectors econòmics, i per això cal accessibilitat als serveis bàsics”, exposa Eduard Trepat. També segons ell, la principal barrera que troba l’equilibri territorial és la dificultat de trobar una oferta d’habitatge adequada, habitatge públic de lloguer. “El mercat de l’habitatge és un problema, hi ha molt d’habitatges dedicat al turisme i no a l’habitatge social”, diu. Gemma Estany, coordinadora també d’ARCA, explica que la promoció de micros i petites empreses per a diversificar l’economia en els territoris rurals és un treball prioritari per al programa Leader, però els seus esforços també topen amb la manca d’allotjaments. “La feina fins ara era el més important, però ara el que frena és l’habitatge, que n’hi hagi de disponible és clau per al repoblament”, declara Estany.
Des de Berga, Rosa Prat, que és vocal de la junta de l’Associació Comarcal d’Empresaris del Berguedà (ACEB) i membre de l’equip de gerència de la immobiliària i constructora local Clau21, confirma el canvi després de la pandèmia. “Berguedà, Osona i Solsonès, que són a una hora i poc de Barcelona, s’han beneficiat molt a nivell immobiliari. Molta gent que tenia segona residència al Berguedà l’han transformat en primera i alguns han canviat una cosa petita per una casa més gran. D’altres han vingut de nou. Però al casc antic de Berga, per exemple, hi ha cases en estat ruïnós i l’ajuntament no hi pot intervenir, i borsa d’habitatge i feina han d’anar lligades”, afirma Prat.
La fórmula de cessió d’ús de vivendes combinada amb una feina al territori podria atraure gent, i amb més garanties de qualitat de vida. És una idea que l’advocada laboralista Eva Ferré planteja, pensant en poblacions com Ripoll, amb molt poc habitatge de lloguer. Ferré és la presidenta de La Qperativa, una cooperativa especialitzada en l’atenció a l’economia social que, entre altres serveis, ofereix un espai de coworking al bell mig de Ripoll. Va obrir el 28 de gener passat, en un edifici de 1902 que ha requerit una reforma estructural. Potenciar l’habitatge cooperatiu, que no sigui especulatiu és una de les prioritats dels Ateneus Cooperatius com els que promouen des de la Qperativa, el de Terres Gironines i el del Baix Llobregat. Al seu local de 380 m2 a la capital del Ripollès acompanyen la gestió de projectes i promouen la creació d’economia cooperativa local. Perquè la fuga de talent qualificat amb títol és una de les altres realitats de municipis com Ripoll. Ho sap bé la Nancy Rovira, tècnica de desenvolupament rural de l’Agència de Desenvolupament de Ripollès i responsable de Can Salvans Apartaments. Ella és filla de Ripoll i després d’estudiar Història de l’art a Barcelona va voler tornar, “per una qüestió més romàntica que pràctica”, diu. “Per la burocràcia, has d’anar a Girona o a Barcelona”, comenta. I, sense cotxe a més, explica que pot ser una odissea. “El tren és patètic. Amb un tren llançadora amb el què arribéssim a Barcelona en una hora i mitja seria un bon recurs, però mai no s’ha apostat per això”, explica. “El problema bàsic, a nivell d’administració, és que molts programes es dissenyen des d’un despatx de Barcelona, amb clau urbana, però sense haver-se patejat el territori”, afegeix.
Habitatge, feina i comunicacions dibuixen, doncs, el triangle més qüestionable i d’actuacions urgents si es vol gaudir dels pobles com espais de vida i no de fugida.
Catalunya Plural, 2024 
