El problema del periodisme amb internet arrenca de la rel: l’omnipresència espaciotemporal trenca amb la noció mateixa de periodicitat. Els cicles informatius desapareixen i el públic s’acostuma a, i demana, un flux continu d’informació a l’abast Tot ha de ser immediat: ja no cal –o no es pot—esperar l’hora del butlletí radiofònic o l’informatiu televisiu, o l’aparició al quiosc del diari o la revista; ho volem tot aquí i ara mateix.
Tant de bo, però, aquesta demanda fos expressament informativa i respongués a un interès d’assabentar-se del que s’esdevé al món. La qüestió és que internet ha imposat la lògica de la moda i el consum a allò que toca. I moda és allò que passa de moda, i més encara als països mediterranis, on hi ha un ritme més accelerat de demanda i consum de novetats com a característica cultural distintiva d’aquestes terres.
Quan internet no existia i, per tant, no s’havia esdevingut la seva disrupció periodística hi havia certes temporades de sequera informativa, especialment a l’estiu o a altres temporades de vacances, com setmana santa, en les quals disminuïa el nombre de pàgines dels diaris i es destacaven més les notícies intranscendents a falta de temes més punyents. El dia d’inici de les vacances d’agost els diaris sortien amb unes fotos enormes en portada que mostraven la Gran Via o la Diagonal desertes, sense cotxes ni trànsit, ni tan sols vianants: un any sí i un altre també, era un ritual per a indicar, qui sap si commemorar, que tothom havia fotut el camp i que a ciutat no quedava ni el gat, ni tan sols notícies a publicar. Però bé que calia sortir als quioscs i explicar coses. I per això hi havia una altra institució, equivalent a la foto de la ciutat deserta: “la serp
d’estiu”.
“Serp d’estiu” és una expressió d’origen periodístic que s’ha consolidat com a frase feta. Una serp d’estiu és un tema cridaner però que acaba sent intranscendent, una futilitat que desemboca gens però que ens ha entretingut durant uns dies. La cosa ve de quan algun diari va publicar un dia que en algun lloc de la ciutat havia estat vista una serp més gran del normal i que no tenia estar allà, un motiu de possible inquietud però al final no massa perillós. També podria ser que l’origen fos relatiu al monstre del llac Ness, que, oh meravella, emergia i es mostrava regularment cada juliol i agost.
Les serps d’estiu van arribar a ser de moltes menes: uns veïns que albiren cada vespre una estranya au que sobrevola les teulades de Barcelona; el fantasma de l’esquerra de l’eixample, que acotava les seves aventures al sector esquerre del districte, però de cap manera al dret; també algun iaio, generalment de Geòrgia, que superava el centenar d’anys malgrat que fumava com un carreter tabac de petaca, i ja no parlem dels anys daurats de la febre OVNI amb un servei especial des de Roswell. Ara, en canvi, les passejades de senglars pels barris de Barcelona ja han passat a ser habituals i la condició de serp d’estiu només l’adquireixen quan ressorgeixen banyant-se a una platja.
Amb el temps la globalització va acabar amb la sequera periòdica informativa (aparició dels canals de TV de 24 hores de notícies) però la gran digitalització, al seu torn, va “serpentitzar” la informació: si no hagués hagut aquest fenomen de trivialització extrema basada en el sensacionalisme no hauríem tingut el fenomen de les fake news, versió perversa i malintencionada de les innocents i primitives serps d’estiu.
Aquest agost ens ha costat identificar la serp d’estiu com cal, i en la nostra humil opinió la ballaruga desacomplexada de Sanna Marin, la primera ministra finesa, no en fa la mida; tampoc, i ni tan sols, el risc de la central nuclear ucraïnesa ens ha fet aixecar la cella tot tement un nou Txernòbil. Hem arribat, tot i això, aquest any, a trobar cinc peus al gat a la qüestió: ara la serp d’estiu és l’estiu mateix. L’increment de temperatures esdevingut arran el canvi climàtic ha dut una mica més enllà de l’habitual xerrameca sobre el temps que fa: quan plou, perquè plou, i quan no, perquè no. La manifestació del que sembla un reescalfament del planeta ha vingut de la mà d’un cert temor per una possible crisi energètica a Europa i uns efectes col·laterals de la guerra d’Ucraïna que puguin posar en perill l’estat del benestar (que tant semblen menystenir els potiners fins que els toquen la faltriquera). L’estiu en tant que serp d’ídem es mostra, però, per boca d’Emmanuel Macron i el seu “l’abundància s’ha acabat”; home, és massa aviat encara per ensenyar les cartes del joc del sistema i cap on apunta la partida.
Arribem aquí a un punt que va més enllà de la frivolitat para noticiosa, que és la lògica de dominació del sistema neocapitalista, que malda per ser autoimposada, per voluntat pròpia, a mida i mansament mitjançant la gran digitalització. El llarg i càlid estiu del 2022 ha vingut després de la pandèmia amb la qual cosa la ciutadania ja ha demostrat a bastament la seva capacitat d’esperit dòcil i mansoi: aleshores ja es va veure que el que preocupava eren les existències de paper higiènic i ara, la disponibilitat de glaçons per al refresc; repetició de la jugada.
La serp d’estiu, doncs, canvia de pell. Passa de ser un recurs i un entreteniment per a esdevenir un banc de proves: de proves de resistència de materials. De fins a quin punt els ciutadans estan disposats a canviar llibertat per seguretat, autonomia per comoditat. Exagero, o sóc un tremendista conspiranoic? Ca, només indico què és el que s’espera de la informació en la societat complexa quan comencin a ploure bots i barrals civilitzacionals. La lectura de La por a la llibertat, d’Erich Fromm, és obligada, sobretot per a no confondre el que s’anuncia amb una mania conspiranoica: se’n diu lògica del sistema de dominació. I en mig de la complexitat cal aconseguir que siguin els mateixos súbdits els qui reclamin disciplina: en nom de la necessària salvació del planeta de la qual tots som responsables, com és palès, i abans ho era l’alliberament del proletariat o la raó d’estat.
Per si no s’ha entès ho diré en paraules d’Antoni Puigverd: “El tremendisme climàtic és una reacció sentimental. Ens estem convertint (…) en una societat medievalitzant, fatalista. L’angoixa i la paràlisi ens dominen. L’alarmisme contribueix a intensificar la labilitat psicològica col·lectiva. Les societats espantadisses i emotives són molt manipulables. Els flautistes d’Hamelin triomfen en elles fàcilment”.
Catalunya Plural, 2024 
