Dos de cada cinc presidents dels Estats Units d’Amèrica des de l’any 1828 (17 de 44) han estat elegits amb un suport minoritari de vots populars, amb l’únic suport de majories en uns quants estats grans de la Unió. Entre aquests presidents hi ha ni més ni menys que Abraham Lincoln, el venerat líder que va provocar la guerra civil després de resultar elegit el 1860 amb la proporció de vots populars més baixa de la història. Així mateix, en almenys tres casos, el president que va obtenir més vots al Col·legi Electoral (el conjunt de representants elegits en cadascun dels estats) havia aconseguit menys vots populars que un altre candidat, com és el cas de George W. Bush a el 2000. Totes aquestes anomalies s’han produït pel peculiar sistema electoral adoptat per escollir el president dels EUA, que diversos països llatinoamericans van adoptar al llarg del segle passat.
A Espanya, també a causa del sistema electoral vigent, les 38 províncies menys poblades (o més buidades) estan sobrerepresentades al Congrés dels Diputats. Tant és així que ostenten una majoria d’escons tot i reunir amb prou feines el 40% dels votants. Com bé saben els estrategs del PP i el PSOE, amb una distribució òptima de vots en aquestes províncies (totes elles amb menys de 9 escons en disputa), una força podria rebre una majoria absoluta de seients al Congrés dels Diputats (176 de els 350) amb tan sols recollir el 33 per cent dels vots.
Des de la recuperació de la democràcia, la desproporcionalitat entre els vots i els escons obtinguts pels partits ha oscil·lat entre el 5 i el 15%, els valors mitjans més alts entre els sistemes de representació proporcional a Europa occidental. El sistema electoral ha afavorit els dos grans partits d’àmbit espanyol, així com les principals formacions nacionalistes o regionalistes a les autonomies corresponents, alhora que ha perjudicat els partits d’àmbit espanyol que han aconseguit menys d’un 20 per cent dels vots, especialment a les formacions situades a l’esquerra del PSOE (PCE, IU, Podem, etcètera).
A Catalunya també s’ha registrat des de la restauració de la democràcia una sobrerepresentació d’alguns partits en detriment d’altres infrarepresentats. En aquest cas, els beneficiats per l’actual sistema electoral han estat els partits nacionalistes i independentistes, des del restabliment de la Generalitat, amb la pujolista CiU, fins a l’actualitat amb Junts i ERC. Catalunya és l’ única comunitat autònoma espanyola que encara no ha desenvolupat una llei electoral pròpia. Les eleccions catalanes segueixen regulades per la disposició transitòria quarta de lEstatut dAutonomia de 1979 i la Llei Orgànica del Règim Electoral General espanyola.
Un tret singular de la disposició transitòria és que va repartir els 135 diputats del Parlament a triar entre les quatre províncies catalanes de manera deliberadament no proporcional a la seva població. Així, a la província de Barcelona li van correspondre 85 diputats en lloc dels 105 que li haurien tocat en funció del nombre d’habitants. Hi ha qui diu que 85 va ser la mitjana aritmètica entre els 65 que proposaven els que volien castigar encara més Barcelona i els 105 dels partidaris que pesés més el criteri poblacional.
La suma d’ aquest esbiaixat repartiment d’ escons per províncies i la llei D’ Hondt fan que el sistema electoral vigent a Catalunya no es caracteritzi precisament per la seva proporcionalitat. Mentre que a països de referència com Alemanya, Bèlgica o Dinamarca el percentatge d’escons de cada partit s’acosta molt al percentatge de vots que obtenen, a Catalunya les coses no van així. Sense anar més lluny, la folgada majoria absoluta independentista al Parlament que gaudeixen ERC, Junts i la CUP (55 per cent dels escons) reposa al 48 per cent dels vots.
La circumscripció de Barcelona tria 85 diputats per als gairebé quatre milions d’ electors. Això implica que, si votés tot el cens, cada escó costaria 47.000 vots. Per contra, Lleida escull 15 escons entre gairebé 300.000 electors, de manera que cada escó requereix 20.000 vots. És a dir, un partit necessita que menys electors el votin a Lleida per aconseguir un diputat. El famós lema del sufragi universal “una persona, un vot” queda així seriosament qüestionat.
A Girona i Tarragona, cada escó té un cost al voltant de 30.000 vots. Històricament, els partits nacionalistes catalans (ara Junts per Catalunya, ERC i la CUP, abans CiU) tenen més vots a Girona, Lleida i Tarragona que no pas a Barcelona.
L’actual Govern de Pere Aragonès té previst en el pla general d’actuació l’aprovació d’un projecte de llei electoral propi en aquesta legislatura. I el socialista Salvador Illa es va comprometre el mes de gener passat a presentar una proposta abans que s’acabés el primer semestre del 2022. Els partits admeten que es tracta d’una assignatura pendent des d’almenys l’any 2007, quan es va encarregar a un grup de experts de diferents sensibilitats ideològiques un informe. Però va quedar encallat. El 2015 es va emportar un altre text al ple del Parlament i tampoc va prosperar. L’escull sempre era el mateix: el sistema electoral, el repartiment d’escons entre les circumscripcions i la magnitud d’aquestes: vegueries?, províncies? Comarques?
Els partits sempre han anat amb la calculadora a la mà. Al PSC, els Comuns i el PP els interessa que la província de Barcelona tingui més pes a l’hemicicle. I a ERC i Junts, amb més implantació als altres territoris, a la Catalunya rural, els beneficia l’actual status quo, encara que Esquerra hagi crescut a l’àrea metropolitana els últims anys. Perquè tots els vots valguessin igual a les eleccions al Parlament de Catalunya –i també al Congrés dels Diputats d’Espanya– s’hauria d’establir una circumscripció única. Però cal pensar en la distribució territorial de les persones per evitar que els polítics s’interessin només per les ciutats amb més massa de votants potencials i s’oblidin durant la campanya i –el que és pitjor– després de la contesa electoral de la Catalunya interior menys poblada,
Encara que semblin simples problemes matemàtics de proporcions, majories i minories, el dilema no és gens senzill de resoldre. Politòlegs i psefòlegs (experts en eleccions) fa dècades que busquen per tot el món democràtic la pedra filosofal de les votacions per perfeccionar aquesta activitat essencial en un règim de llibertats. En optar per un sistema electoral o un altre (hi ha dotzenes de fórmules diferents al planeta), s’està decidint quines persones i partits ostentaran el poder i marcaran el present i el futur de les comunitats. Alguns han apuntat fins i tot que el manifestament millorable sistema electoral de la Segona República va induir més la polarització dels ciutadans que el malestar social, l’explosió del qual va conduir a la guerra civil.
La regla d’or a perseguir ara a Catalunya hauria de ser l’acostament més gran possible que, si s’aconsegueix el 25 per cent dels vots, s’obtingui el 25 per cent dels escons. I qui arribi al 10 per cent, es quedi amb el 10 per cent dels escons a la cambra legislativa. Només aleshores ens acostarem una mica més a la màxima “una persona, un vot”.
*Per escriure aquest article he consultat el llibre ‘Com votem’, de Josep Maria Colomer (Gedisa), i he aprofitat les opinions en mitjans de comunicació de Toni Rodon (UPF) i Albert Branchadell (UAB).
Catalunya Plural, 2024 
