Segurament per a tothom és coneguda la polèmica que ha sorgit entorn de que Halle Bailey, actriu, cantant i compositora afrodescendent, vagi a protagonitzar el live action d’un dels majors clàssics de Disney: La Sireneta. Així i tot, per a la gent que no ho sàpiga, des que es va anunciar que una actriu afrodescendent i per tant, negra, protagonitzaria l’adaptació de la Sireneta en carn i os la polèmica ha quedat disfressada, pel meu gust, d’un racisme interioritzat que m’agradaria que reflexionéssim conjuntament.
Una realitat difícil de contraargumentar és la falta de referents afrodescendents per a la comunitat negra, especialment per a les nenes més petites; durant més de 100 anys Disney ha estat, i personalment crec que encara ho és, una indústria cinematogràfica basada en uns cànons de bellesa concrets que deixen enrere, evidentment, tot l’espectre divers que inunda la realitat de la nostra societat: princeses blanques, primes i que necessiten ser salvades per un príncep.
Així i tot, és totalment cert que Disney està intentant cada vegada obrir-se a la inclusió i a la transversalitat amb pel·lícules com “Coco” o “Encanto” però què passa quan es vol apostar per la diversitat amb un personatge fictici com la Sireneta?
Són moltes les persones que han considerat que l’elecció que la Sireneta sigui negra és, sens dubte per a ells, una inclusió forçada motiu de l’adoctrinament que les persones d’esquerres volem imposar als i les més petites i que, per tant, ha de ser motiu d’eliminació.
És adoctrinament mostrar en la gran pantalla a persones negres? És imposició brindar a les futures generacions afrodescendents nous referents? És inclusió forçada intentar normalitzar unes ètnies que durant anys han estat (i estan) discriminades? I podem anar més enllà: és aberrant que li canviem el color de pell a un ésser mitològic, inexistent, que respira i parla sota de l’aigua conjuntament amb crancs i que, a més, decideix perdre la seva veu per a enamorar a un príncep?
La crua realitat és que, encara que ens costi admetre-ho, les persones afrodescendents han estat educades i han crescut en un espectre en el qual els referents que han tingut han estat escassos en comparació amb els que hem tingut les persones blanques i, no ens anem a enganyar, en aquest món ple de rols de gènere la visió Disney és essencial per a les nenes.
És evident que la major solució per eradicar aquesta desigualtat passa per la creació de noves pel·lícules i nous personatges; no obstant això, sí que és cert que, l’adaptació de contes clàssics per a les noves generacions plens d’inclusivitat (i no solament ètnica sinó també amb personatges LGTBIQ+), és el primer pas perquè el que sempre s’ha considerat com a “ normatiu” deixi de ser-ho i, per tant, les futures generacions es puguin veure reflectides, igual que nosaltres en la nostra infància, en els grans contes que han marcat l’etapa de desenvolupament de la majoria de nosaltres.
Catalunya Plural, 2024 
