Cada cop és més evident l’estreta relació entre els reptes per abordar, d’una banda, els problemes ambientals -energia, canvi climàtic, contaminació, esgotament de recursos naturals, pèrdua de la biodiversitat- i de l’altra, els socials i econòmics: -atur , qualitat i precarietat de locupació, baixos salaris, desigualtats socials i territorials o les dificultats daccés a lhabitatge. I no obstant segueix havent-hi una gran distància, si no contraposició, entre les propostes per abordar ambdós problemes, i entre els agents socials i polítics que s’impliquen en la formulació de solucions, a partir de posicionaments de partida que sovint es presenten com a excloents -de manera més o menys explícita-: o s’està amb la sostenibilitat del model social i econòmic actual, amb les mínimes reformes imprescindibles, o s’està per la sostenibilitat ambiental sense importar els canvis que siguin necessaris a l’ordre econòmic i social.
En aquesta contraposició, els potents sectors econòmics, polítics i mediàtics vinculats als negocis basats en els combustibles fòssils i en la sobreexplotació dels recursos naturals i els seus derivats, busquen aliats entre els treballadors i treballadores, ja sigui a l’agricultura i ramaderia, a la indústria i els serveis, als quals es motiva perquè s’oposin a tot canvi del model productiu imperant amb la coneguda amenaça de la pèrdua de llocs de treball que aquests canvis suposarien.
D’altra banda, també és cert que alguns moviments ecologistes o conservacionistes tenen plantejaments i formulen propostes de canvis que són percebuts com a radicals o poc sensibles amb les necessitats dels treballadors i treballadors dels sectors productius que més transformacions hauran d’assumir en la transició energètica i en la preservació i recuperació ecològica davant del vigent sistema econòmic insostenible. A aquests sectors tradicionals i intensius en mà d’obra no els arriben -o no els convencen- les promeses de nous i millors llocs de treball, de la millora de les seves condicions de vida com a resultat d’una nova economia que serà “verda i social”.
La veritat és que els urgents reptes ambientals han arribat a un punt proper al “no retorn” que requereixen canvis significatius i contundents tant en la producció com en el consum de tota mena de béns i serveis. Aquesta transició, a curt, mitjà i llarg termini, haurà de comportar canvis de models de vida i de valors o percepcions del que és “l’estat del benestar”. Però també és cert que si aquests canvis han de ser governats per les actuals “classes dirigents” econòmiques i polítiques neoliberals, es resoldran amb el consegüent perjudici per als treballadors i treballadores i en general de les classes socials populars. Hi haurà més retallades salarials, pitjors condicions de treball, pèrdues de prestacions i pitjors condicions de salut i de vida –també les derivades del canvi climàtic- com ja estem vivint a molts països.
Cal saber explicar la inviabilitat i la triple injustícia ambiental, social i territorial que suposa el manteniment d‟un model productiu basat en el creixement continuat del consum dels recursos energètics, naturals i ambientals; no només a cada país, sinó amb una perspectiva més àmplia, a escala mundial. Estem immersos en un sistema que per sostenir-se necessita no només “pedalejar” sense parar, sinó fer-ho cada cop més de pressa, en un circuit tancat amb recursos limitats com és el nostre planeta. És aquest un model productiu en què regeix la “llei de ferro” de la progressiva i imparable concentració en unes poques mans de la riquesa generada pel treball de molts, amb el consegüent increment de les desigualtats socials i territorials.
És per això que falten iniciatives potents per promoure una aliança estratègica del moviment obrer -en el sentit més ampli- amb els actors econòmics i socials més innovadors i compromesos amb formes més sostenibles de produir i consumir a tots els sectors, a l’agricultura, la ramaderia, la pesca, les indústries de tota mena i els serveis. També es percep més necessària que mai l’aliança amb els moviments socials i amb els agents científics, ecologistes i ambientalistes, per dotar d’una base sòlida el nou model econòmic, social i mediambiental, amb una visió global, solidària i responsable.
Aquest diàleg, imprescindible per forjar una aliança estratègica contra les injustícies socials i ambientals del model actual, requereix forts i coherents suports. Cal estrènyer llaços amb sindicats i moviments socials transversals; amb el món intel·lectual i científic. En aquest procés resulta vital el suport polític per part de forces que tinguin un programa factible i comprensible per a la gran majoria de ciutadans i ciutadanes, des de la convicció que els canvis, profunds i amb una sòlida base legal, són necessaris a la nostra economia i a la nostra societat. La transformació ha d’anar orientada a recuperar les condicions ambientals, com a única manera de preservar i ampliar les conquestes laborals i de l’estat de benestar, de manera justa i equilibrada, amb les persones i el planeta.
Es requereixen noves idees per afrontar els reptes ambientals i socials que poden posar en perill la nostra subsistència com a espècie. I aquestes propostes només poden ser formulades de manera coherent i responsable per noves formacions socials i polítiques; o si ho preferiu, per la reformulació d’aquelles ja existents que demostren dia a dia el seu ferm compromís amb l’impuls d’aquestes mesures. Fer-ho possible requereix molt de diàleg, comprensió i generositat per part de tots els actors implicats, tant dels moviments socials i ambientals, com de l’àmbit sindical, polític, cultural i científic. Tots i totes amb la voluntat ferma de confluir en un nou moviment transformador ampli i plural, amb una sòlida base organitzativa i participativa, capaç d’assolir en tots els àmbits, també en els de govern, els objectius imprescindibles de la justícia social i ambiental.
Catalunya Plural, 2024 
