La dita “nova cançó catalana” va nèixer encarant un problema fonamental: per a que un fet artístic faci forat ha d’haver-hi un públic, generalment jove, al qual li agradi. Per la seva banda, la premsa informativa, impresa o digital, que viu una crisi no només de negoci sinó de producte, li passa el mateix. No pot haver comunicació sense haver quelcom que comuniqui i que hi hagi algú interessat en que la comunicació s’esdevingui.
Un servidor rumiava sobre aquesta coincidència mentre escrivia sobre els inicis de Joan Manuel Serrat i el seu context, amb motiu de la gira commemorativa del seu mig segle de professió. La perspectiva dels canvis que ha experimentat la cançó, d’una banda, i la transformació crítica de la informació en l’era digital em semblen dignes de consideració, alhora, per mor d’aquest motiu comú: una i altra treballen per a un públic, en un espai social obert, sotmeses a la determinació d’interessar o no els seus destinataris. I observava que l’actitud de determinats cantants o personatges de la música i els capdavanters de la premsa informativa coincidia en la perplexitat i dificultat per explicar-se les raons dels seus problemes.
La nova cançó va nèixer com un experiment acotat a la classe social i concepció cultural dels seus creadors. Era, de fet, una esmena a la totalitat dels gustos de l’època en materia de música pop. La distància entre Brassens i els Sírex era prou significativa de dues realitats ben diferents que, com sempre, s’ha volgut superar amb voluntarisme. El problema, però, de negar certes realitats ha estat haver de pagar un preu per haver de traginar amb una realitat massa complexa per als somnis d’enginyeria social que molts guarden.
L’èxit, relativament ràpid, de la cançó a inicis dels 60 i la gran acceptació per part de públics molts diversos, en el seu moment, va fer creure molts que el seu triomf seria permanent; no van tenir en compte que cada fet cultural es correspòn amb una época histórica i social. Ara assistim a la gira triomfant de Serrat i la celebrem, però mirem enrere i prenguem nota dels noms que s’han quedat pel camí (tant per raons biològiques com d’acceptació).
Els canvis en la premsa diaria, pel que fa a gèneres, llenguatges i formats, han estat no només per la transformació profunda de la gran digitalització sinó precipitats per una revolució cultural l’abast de la qual encara no sabem veure. I el gran canvi és fonamental: la premsa diària informativa ha deixat d’interessar els joves.
Els diaris impresos d’informació digital corresponen a un món que ja no diu res a la gent jove. Són considerats excessivament vinculats al món institucional (i amb raó: viuen de subvencions i crèdits avalats); parlen en un llenguatge que no interpel·la i d’uns temes que no són viscuts com a propis; utilitzen convencionalismes i sobreentesos que ja no són els corrents.
Tot aixó, si ho diem ara, és cert, però també ho era als anys 60 en ple franquisme i relatiu al que aleshores penjava dels quioscs. La transició va representar, al marge de tota la resta, la conversió de la informació en un negoci descomunal. El que millor va representar el canvi d’era a Espanya a partir de 1975 va ser una monumental eclosió de premsa impresa, diària i setmanal. Cambio 16, Cuadernos para el diálogo, Posible, Doblón, Triunfo, Ciudadano, La Calle… Avui no en queda ni un dempeus. De la mateixa manera que a Barcelona i a Madrid només queda un diari (esportius apart) dels que sortien amb Franco viu. Actualment és impossible comprar una revista impresa setmanal d’informació general i en castellà. Aquell gran negoci ha mort o s’ha desplaçat de lloc.
Els joves que volen cantar i tocar, fer-se sentir, ho tenen més que dur ara com ara. Són conscients que construir una Rosalia és molt difícil. Les formes que adopten els artistes renovadors són de vegades difícils de concebre: ningú podía imaginar quan va aparèixer Maria del Mar Bonet que algun dia hi hauria una Andrea Motis. Estudi, formació, innovació i persistència són els mots d’ordre dels qui tenen èxit. No comunica qui vol sinó qui pot, i per a poder cal saber.
A un servidor l’agrada imaginar que en aquests moments a algun pis fosc de familia treballadora s’amaga un adolescent amb una guitarra que plora sota un cirerer florit, o que a algun garatge o rebotiga assaja un quartet elèctric que crida que ella t’estima. Però les coses no són tan senzilles: ara cal formar-se, aprendre dels que en saben, pensar i reflexionar. Quan els Sírex ho petaven –literalment—a El Pinar no existíen l’Esmuc ni el Taller de Músics, i ara fiar la creativitat a la “intuició” només ho creuen factible els nanos que es presenten al First Dates, que són rapers i que diuen que es menjaran el món.
D’on sortiran els emprenedors que facin fortuna amb la informació de l’immediat futur? Molt probablement de les facultats de comunicació, però no només. Ni d’un noi o noia que només aspira a plantar-li un micro als morros a un famós, ni d’un jove modelat a les escoles de negocis on ensenyen a collar proveïdors i escanyar empleats com a fòrmula d’èxit. El negoci informatiu que ve sortirà de l’únic lloc d’on pot sortir: la passió per comunicar, la visió de l’oportunitat que permeti reconnectar nous mitjans i nous públics, la sensibilitat en compartir complicitats i l’habilitat d’oferir servei i producte a canvi de guany. Em pregunto, només a tall d’hipòtesi, si hi ha algú al sector informació, que estigui pensant com pensen i el que pensen els gestors, creadors, guionistes i productors de les plataformes audiovisuals que han fet canviar de banda els escenaris del negoci del cine. Perquè ha d’haver-hi algú, oi?
Catalunya Plural, 2024 
