De Coll i Vehí baixem a Ruiz de Padrón, analitzat al seus orígens farà cosa de dues setmanes, si bé per alguns documents apreciem com la confusió sobre el seu nom dificultà fixar algun tipus de bateig, com sense anar més lluny demostraria on paper de 1879 on Jeroni Riera ha suplantat al seu pare José. Volen més? Poden veure-ho a la imatge. Progrés pateix una borradura, reemplaçat per Vista Alegre, en realitat la denominació durant alguns decennis de Besalú, amb anterioritat, més que res per a accentuar la sensació d’embarbussament, copsada per Jeroni Riera.
Ja poden respirar. Ruiz de Padrón remet, molt en sintonia amb la personalitat dels habitants del vell Sant Martí, al diputat defensor d’abolir la Santa Inquisició durant la guerra d’Independència, o del Francés, això ho deixo a la seva lliure elecció. En principi, volia enfocar-me en la seva arquitectura, amb alguna reixa supervivent dels seus inicis de la dècada dels setanta del segle XIX; el rastre d’aquest pot observar-se a les seves finques més arquetípiques, entre elles les de la meva secció preferida, compresa entre Nació i Muntanya, abrupta conclusió d’aquesta línia recta, ben bonica per com genera perspectives d’aire etern, potenciades pels seus trams a vessar de balcons.
La nòmina dels seus propietaris també serveix per a definir com evolucionaren les sensibilitats estètiques fins als prolegòmens de la Guerra Civil. Quan el passegem amb atenció resulta més aviat normal fixar-se a les portes dels seus números 43 i 45, de sinuoses llindes i florides com corresponien els canons modernistes, aquí diàfans malgrat la continuació de les façanes, res exuberants, contingudes com si de cop i volta s’hagués adoptat un preludi al credo noucentista.
Ens trobem davant un absurd? Ni molt menys. L’explicació recau a la gènesi d’ almenys un dels dos immobles, pertanyents al germans Francisco i José Planas Cañellas, no Comellas, com indiquen alguns noms molt amats per servidor, a més de respectats.
Francisco declarava tenir residència a passeig de Gràcia. La fantasia ens duria a imaginar-lo com un dels introductors del iogurt búlgar al nostre país, doncs això apunten les publicitats de l’època sobre l’adreça en tan prestigiós passeig, però si som més pràctics deduirem com volia lucrar-se com tants d’altres a partir d’un bloc vistós per al lloguer, encarregant-lo a un dels noms més fascinants i menys estudiats d’aquest trànsit entre centúries: Antoni de Ferrer, pintor i arquitecte mort el juliol de 1909, quan Barcelona cremà per la Setmana Tràgica.
Els planells de l’edifici són de 1905 i la seva execució, almenys en quan a la forma, s’adequà bastant als mateixos. No obstant, aquests salt poden vincular-se amb la seva defunció. Planas tingué problemes perquè es suspengueren els seus permisos d’obra, factor amanit amb altres obstacles burocràtics. No s’ha de descartar la terminació del conjunt a mans d’una segona rúbrica que volgué posar el seu particular toc de modernitat, com aleshores ho era, més encara a un barri, refusar el sacrosant modernisme i abraçar postulats del futur.
A pocs metres hi ha dues bessones arruïnades per la negligència de no mimar allò sense atractiu comercial. Les vivendes decimonòniques de les barriades que abans foren pobles tan sols es salvarien com a reclam per a vendre-les al turisme; aquesta és una de les grans misèries de Barcelona, gens esmenada pel principal partit de govern, per a qui el patrimoni és quelcom esnob, excepte si es rendeix, gran aprenentatge dels seus antecessors.
Els números 40 i 38 encara poden rehabilitar-se, de fet, ho mereixerien perquè son exemplars, imatges palpables de valor incalculable. Elles soles poden explicar la Història. Qui escriu, obcecat en fondre’s amb allò passejat, les emprarà per a contar com la quotidianitat pot ser esbojarrada, amb els detalls ben feliços de narrar-nos els canvi de l’entorn.
Mirem el pobre 38 i volem a la nit del dilluns 7 de febrer de 1927. Ens trobem immersos a la dictadura de Primo de Rivera. Aquell mateix matí, a la campanya contra tot allò català, el governador prohibí les sardanes a la via pública. No sabem si la mesura dura gaire temps. L’hemeroteca desgrana per l’agosto de 1929 les activitats dels veïns de Ruiz de Padrón a les seves festes, amb la sardana com a cloenda estel·lar després de les curses de sacs, petards inaugurals i balls populars, mètode infal·lible per a lligar, vàlid fins i tot avui en dia per a tots aquells lliures de pantalles.
Mirin la seva, si us plau. Tornem a aquell dilluns. Són les deu. Joaquín Gómez truca a la porta de Miquel Montserrat, entra i al·lega haver-se equivocat de domicili. Tot i així roman, l’amfitrió l’insulta i Gómez li llença una pedra, fins a ferir la dona de Montserrat, expeditiva com per a treure un revòlver d’un calaix i disparar a l’invasor.
La picabaralla acabà amb ambdós homes a la presó durant una breu temporada, un per violació de domicili, l’altre per possessió il·legal d’arma de foc.
Ignoro, aquí us he enganyat un xic, la ubicació exacta de la casa de Montserrat; tot i així, puc afirmar sense por a errar que la de Natalia Pujol Ribas es trobava als baixos del número 38. Aquesta dona de trenta-vuit anys vivia sola, separada del seu marit després de conviure plegats durant una mica més d’una dècada.
A les onze de la nit del 17 d’octubre de 1930 escoltà un soroll provinent del corral. Algú havia saltat la tapia. Cregué trobar-se davant una colla de lladregots, cercà de retrocedir i un home disparà, ferint-la a la panxa per a després suïcidar-se d’un tret al cap.
L’intrús era el seu espòs, Joan Mullerat Pujol. Natalia només patí una lleu esgarrinxada al costat dret del ventre perquè la bala impactà a la cotilla del seu corsé, protecció proverbial, encara més al romandre íntegre al cas per la mandra eròtica de José Mas Fradera, l’amant ocult de la trama, mencionat una vegada i no més per a impedir-nos donar més voltes a aquest segon amb factura de novel·la, com tantes altres quotidianitats caigudes a l’amnèsia de les nostres velocitats.
Catalunya Plural, 2024 
