La guerra és una maleïda manera que tenim els humans per a resoldre els conflictes, guerra que uns pocs organitzen i molts pateixen. Semblava que després de la traumàtica experiència de la guerra contra els totalitarismes (nazi, feixista i també nipó) del passat segle, se’ns havien acabat les ganes per sempre. Més aviat el contrari: tota la resta del segle XX i el que portem de XXI ha estat ple de guerres, la majoria allunyades del còmode estat de benestar d’Europa. Però un nou esclat als Balcans (com ja havia passat l’any 1914) ens va fer veure que res havia canviat. I des de fa uns mesos, l’atípica guerra d’Ucraïna ha desfermat de nou totes les nostres pors.
La guerra ha coincidit en el temps amb una crisi energètica mai vista fins ara (però anunciada l’any 1956 per M. King Hubbert). Ens volen fer creure que tot és culpa de la guerra d’Ucraïna i que tant aviat acabi, les coses tornaran a ser com abans. Mentida!. Certament que Putin hagi tancat l’aixeta del gas empitjora les coses, i molt a curt termini, però la raó principal de la crisi energètica no està a la guerra. On rau doncs? Ho intentaré explicar.
Estem a una Terra finita i tancada; només rep de l’exterior l’energia solar que supera en molt les necessitats energètiques que ens hem creat, base de la nostra civilització. I dins d’una cosa finita, no hi ha res infinit. En conseqüència, el petroli és finit (i el gas també) i malgrat que es trobin nous jaciments (cada cop menys i més cars d’explotar) hi arribarà un moment en que la producció del petroli a nivell mundial, fins ara en creixement continu, començarà a baixar. Aquest punt d’inflexió s’anomena “peak oil”. Quan passarà això? Segons la majoria dels experts, abans de 2030 (demà mateix), encara que alguns diuen que ja va tenir lloc l’any 2020, amb una producció diària de 100 milions de barrils de petroli i que ha començat a disminuir.
Els que creuen en els miracles diran que ja es trobaran nous jaciments. Encara que això fos cert, no faria més que prolongar l’agonia ja que és evident que el petroli s’acabarà. Però hi ha un segon factor: amb les prohibicions anunciades pels governs que entre 2030 i 2050 es deixaran de fabricar cotxes amb motor de combustió, les grans companyies petrolieres han perdut gran part del seu interès a continuar buscant petroli; als EUA, les inversions de les grans companyies en la investigació de nous jaciments ha disminuït més d’un 60%. Això no fa més que complicar la disponibilitat de petroli però algú de vosaltres invertiria en una fàbrica de molinets de moldre a mà quan és tan senzill fer cafè d’altres maneres?
El “peak oil” suposa, entre altres moltes coses, que la demanda supera a l’oferta, no que s’hagi acabat definitivament el petroli. I aquesta situació, que necessàriament provoca un encariment segons les lleis inexorables del mercat, no és per un creixement de la demanda sinó per una falta d’oferta. Quan acabi la guerra d’Ucraïna (tant de bo fos avui mateix), per aquest fet hi haurà més petroli al mercat? Evidentment que no. Per tant, seguirem pagant la benzina (i el gasoil sobretot que s’obté d’un petroli cada cop més escà) a preus increïbles fa només un any. Amb guerra o sense guerra, estem abocats a una mort energètica, també anunciada.
I ara revisem les opcions. El gas també viurà el seu “peak”; sembla que la producció algerina ha arribat el seu màxim. Alguns posen les seves esperances a fer més centrals nuclears, que ara per ara necessiten urani donat que la fusió encara està lluny de ser operativa. Però l’urani també és escàs, no és infinit i resulta que Rússia és també un dels principals subministradors, que podria tancar també aquest aixeta. I les renovables? Doncs encara que aprofiten una energia infinita i sense cost, com és el sol, necessiten materials rars per la fabricació dels aparells de generar energia, com liti, silici, neodimi, terres rares, etc. que a banda de tampoc ser infinites estan sota la llei del mercat (per exemple, el liti ha multiplicat per quatre el seu preu en origen en un any). La producció actual de liti al món dóna per a fabricar 8 milions de cotxes elèctrics, quan cada any se’n produeixen 80 milions. Els optimistes diran que ja trobarem nous jaciments o farem servir altres tipus de materials. Somiar en el futur permet fins i tot creure en miracles; el problema el tenim ara, és de present. I amb futuribles no ho arreglem.
Penso que val més ser un patidor informat que un somiatruites desinformat. Les dades són tossudes i en un món finit, tots els recursos no renovables tindran el seu moment màxim de producció per a començar a disminuir gradualment; és llavors quan es produeix la crisi, avui de petroli i gas i demà possiblement de qualsevol element que ara per ara és insubstituïble per a generar energia renovable. és una apocalipsi anunciada, com ho va ser fa gairebé setanta anys la del petroli.
Que no us enganyin: la guerra d’Ucraïna no és la causa de la crisi que albira encara, que la ha empitjorat.
Catalunya Plural, 2024 
