Google maps marca el lloc d’aquestes investigacions al Clot, quelcom molt significatiu, doncs la majoria de barcelonins només el coneixen pel seu carrer central, ben regat d’alentorns cada cop més festius i gentrificats, com indicaria la zona del mercat, de gom a gom de terrasses, forns i un trànsit incessant de persones envers el 22@, districte tecnològic.
Aquest flux d’individus mostra com el rovell de l’ou del Clot no escapa a la seva particular geografia depressiva, no pas per fotre’s un tret, quelcom d’altra banda físicament impossible, sinó per ser una espècie de forat enfonsat entre la muntanya del Camp de l’Arpa i el mar del Poblenou, factor clau per a interpretar-lo com un oasi topogràfic, aïllat sens aïllar-se, intens per concentració humana amb molts elements a millorar malgrat la feina de les generacions democràtics.
Una nit d’aquest ja extint estiu vaig sopar al seu carrer principal, dividit en varis trams, amb un ben il·lustre per ser encara característic de com fou aquesta barriada fonamental de Sant Martí de Provençals. El seu present hauria d’aportar verd a la bellesa de les casetes fundacionals, generant-se així la possibilitat d’un eix ecològic i ciutadà des de l’església del Clot fins al parc, on abans lluïren els magatzems de la RENFE.
Hi hauria gaire problema a completar aquesta idea? No pas des del meu punt de vista, sovint queixós amb nul·la gratuïtat, sobretot quan observo les obres de l’Eixample, molt més profitoses a nivell d’imatge de cara a la cita electoral de la propera primavera, causa d’aquesta sèrie de reportatges, on pretenc, mostrar com es pot millorar Barcelona mitjançant petits detalls amb molta importància.
La ciutadania mai fa cas a tot allò sota la Meridiana. Ara mateix es parla molt de la futura estació de la Sagrera, aquests dies una molèstia pel fet d’impedir el normal funcionament del servei de rodalies, invalidat fins desembre al Clot i amb embussos a Sant Andreu, on hora rere hora s’aglomeren persones com si fossin ramats d’ovelles.
Per això mateix l’únic reclam d’aquest sector urbana és pels més joves, o almenys així era fins poc abans de l’accelerat enlairament de la inflació el 2022, disparant-se el preu de la vivenda, cancel·lant-se la promesa de viure a entorns impol·luts, eufemisme de desinterès pel patrimoni i tàbula rasa per a homologar la capital catalana, doncs a les esquerres, ben amants de tot allò identitari des de la instantaneïtat, no els hi interessa la pluralitat barcelonina.
Aquests vocables amb tanta polisèmia oculta segueixen desviant-me de la meta tot recordant com al passatge Coello de la Sagrera existeixen barraques des fa mesos a un descampat, mentre a pocs metres es deixa morir de ruïna el passatge del Doctor Torres, amb els veïns ben conscients d’aquest cinisme municipal, de ben segur un sacrifici molt meditat amb l’objectiu de construir més vivenda social, molt esmentada, sí, però amb xifres irrisòries si es comparen amb les promeses de 2015.
Aquesta descomposició de certs teixits, a la majoria de mitjans sembla existir una prohibició no escrita de comentar determinades ocupacions i misèries, assoleix el seu esplendor a un interior de mansana molt particular, sigui per la forma d’accedir al mateix, sigui per la seva invisibilitat per a vetar-lo a la vista del veïnat.
La ubicació i tractament d’aquest misteri resumeix moltes calamitats mentre brinda infinites possibilitats, no tan sols simbòliques, per a millorar el conjunt de Barcelona. S’hi pot entrar des del carrer de Múrcia i el de Navas de Tolosa, no sense abans circula o per una rampa o un passadís com a prolegomen a un rectangle molt imperfecte amb vista a dos passatges, el de Pinyol i el de Malet, el darrer amb nom del gran propietari dels terrens adjacents des de els estretors del segle XIX, establint-se la seva homònima travessia cap als anys vint del Nou-cents, quan també s’encetà el camí envers el passatge de Ca Seguers. Pinyol havia sorgit el 1912 per voluntat de Josep Pinyol i Escrivà, qui demanà edificar un cobert en aquestes terres a la vora del Rec Comtal, inhabilitat en aquest punt després de l’epidèmia de tifus de 1914.
El passatge de Pinyol, ho hem esmentat alguna vegada en aquestes pàgines, ha de desaparèixer segons les previsions actuals per a rematar un llarg procés, molt apuntalat a la fi dels setanta, quan s’alça l’horrible finca del costat, tan maligna com per a desposseir-lo de veure la Meridiana. Només es conserven les vivendes del cantó mar; no obstant tenen una força impressionant per tantes evocacions, encara més impressionants quan s’estudien mapes o fotos aèries per a verificar la seva evolució al llarg del temps.
La qüestió del Rec Comtal és essencial per a aquest interior d’illa. Les Associacions de Veïns de distints districtes es cregueren sense gaire dubtar el pla per a recuperar vint-i-dos trams d’aquesta sèquia medieval a través d’interpretacions arqueològiques, intervencions urbanístiques i la creació d’espais lúdics. El protagonista d’aquestes pàgines no deu figurar en aquesta ambició, ajornada pel moment, per tractar-se d’un assumpte dels marges.
Si els responsables ens llegissin podrien descobrir un paradís inexplorats i així redimir una catàstrofe ignorada des del seu amagatall. Els metres d’aquest interior veuen com creixen males herbes, custodiades per un gos d’una de les oficines del seu voltant, ben bordador, poc mossegador, mimesi dels barraquistes instal·lats al lloc. Quan emprem aquest terme solem transportar-nos a fotografies de mitjans de la passada centúria, quan avui la problemàtica té altres estètiques i aplicacions, aquí amb un gust mig contracultural per la generació dels integrants del grup, totpoderosos junt al límit de la parcel·la.
Això propicia introduir un altre aspecte. L’interior ofereix estupendes vistes del passatge Malet i del de Pinyol. El meu plantejament a la babalà recaigué, com gairebé sempre, a la pedagogia urbana i al somni d’informar a la ciutadania sobre la Història d’ambdós, però pot guanyar-se més des d’un reformisme minimalista. No tindria sentit traçar accessos a aquesta illa ignota des de les travessies? Donada l’època serien aconsellables rampes o escales mecàniques dinamitzant-se d’aquesta manera la mansana després de liquidar l’horror dels cul-de-sac, aquí per partida triple, com triple és fins ara aquesta proposta de reforma, ampliable en un darrer aspecte.
Desgranem. Hauria d’apostar-se per aportar a la comunitat un factor de reforç identitari a través d’ensenyar com en aquest racó el Rec Comtal avançava. Un cop aconseguit es procediria a il·luminar en relació a les peripècies dels passatges fronterers, integrats mitjançant el trencament de tantes tanques fins a obrir un univers insòlit, amb la illa sens murs per a generar connexions amb Mallorca i Trinxat, d’on surten Pinyol i Malet.
La quarta esquera a cancel·lar seria la de com concedir l’espai a la ciutadania. Els okupes haurien de desaparèixer, així com la vegetació improvisada del sol, a reemplaçar per un altre tipus de paviment d’acord amb unes entrades modificades per a conferir amabilitat a tot aquest conjunt, fins a la data poc o gens acollidor. Si disposés de quatre punts cardinals d’ingrés es transformaria en un àgora molt heterodoxa, perfecta per a mostrar com no és quimèric metamorfosar sota la bandera del bé comú, eix prioritari de tot govern digne d’aquest nom, més enllà de campanyes publicitàries.
D’aquesta manera, el Clot perdria una vergonya i aconseguiria una plaça capaç d’ajuntar coneixement del passat, goig del present i permanència pel futur.
Catalunya Plural, 2024 
