Encara tinc deutes pendents amb Ruiz de Padrón, per no parlar de Coll i Vehí, assumptes condicionats per dubtes al voltant de l’autoria d’un edifici emblemàtic, oblidat com gairebé sempre en aquest carrers; el seu gènesi explica en molts sentits el del Camp de l’Arpa modern, zona del vell Sant Martí de Provençals amb aire de Far West, com comprovarem una altra vegada durant els propers paràgrafs.
Aquests conflictes a resoldre han endarrerit el moviment de les meves passes. Em trobo a un punt favorable i conegut, la cruïlla entre Coll i Vehí i Eterna Memòria, quan aquesta darrera perd el seu nom, ideat per Micaela de Borràs Peguera en honor al seu difunt espòs, i s’enceta Muntanya, en boca de tots aquesta darrers mesos per la seva futura transformació en un eix verd de barriada per a , transcric les paraules del web municipal, adaptar-se al model del segle XXI per a prioritzar veïnat, qualitat ecològica i mobilitat sostenible amb la idea de facilitar els desplaçaments a peu, reduir la contaminació de l’aire i dinamitzar el petit comerç-
Entre els objectius a disminuir també figura el soroll. Ningú dubta de l’èxit d’haver gairebé donat als vianants el carrer Rogent, però a un estudi recent sobre excessos acústics figurava entre les avingudes més pernicioses de tota la ciutat, i un podríem atendre un futur semblant per a Muntanya si ningú posa fre a tantes terraces, mobiliari d’amor, ambició no declarada i sempre visible de les autoritats després de la pandèmia, com si no poguéssim viure sense ells i les necessitéssim a tots els centímetres urbans, un enorme disbarat, perjudicial per a contenir l’augment dels preus i desenvolupar una autèntica vida de barri, o com a mínim intentar-ho.
Muntanya té un altre do, i és la barbaritat del seu patrimoni, gloriós i a disseccionar durant les properes setmanes mentre ens apropem a la frontera sud del Camp de l’Arpa.
Si totes aquestes belleses edilícies es restauressin com déu mana proporcionarien un altre valor a Muntanya, més definida com estructura a principis dels anys vuitanta del segle XIX, quan apareix a un mapa com a cos sòlid i ben alineat a la quadrícula, no com a un planisferi de 1871, on ni tan sols encaixa amb Eterna Memòria, potser per ser una idea a implantar. Aquest fet ha de remarcar-se, doncs a la dècada de la seva consolidació s’apuntalà la seva morfologia, com si l’Ajuntament de Sant Martí hagués pres mesures reguladores de l’espai, això sí, sense omplir-lo de manera indiscriminat, doncs aquesta funció corresponia als aventurers del terreny, encara amb la mentalitat del llunyà Oest per a colonitzar aquelles parcel·les agrestes, ben profitoses pel seu lucre personal.
Un d’ells serà el protagonista central de les nostres peripècies d’aquest darrer dijous setembrí. Es deia Antoni Pont i Solé, desenvolupant la seva activitat durant tres llargs decennis al perímetre del Camp de l’Arpa i els seus voltants, ficant el cap a gairebé tots els seus racons. D’orígens modests, esdevingué un arquetip.
Les raons de la seva transformació serveixen per a explicar com progressà el creixement edilici del Camp de l’Arpa durant el darrer quart del Vuit-Cents. Pont es traslladà a José Riera/Ruiz de Padrón, i des d’aquesta localització prosperà, volant envers una visió més totalitària del conjunt, enfocant-se a la dècada dels vuitanta a Muntanya, on erigí múltiples immobles, la majoria d’ells firmats pel mestre d’obra Frederic Farreras i Villalonga.
La relació entre ambdós és l’altra casella per a sintetitzar com podrien funcionar determinats llaços entre contractista i contractat a l’àrea dels Pobles del Pla. Antonio Pont, absent a les hemeroteques i molt present als documents d’arxiu, era analfabet i solia delegar en apoderats per a firmar els papers a presentar a l’Ajuntament. Podem imaginar-lo com un senyor rural sense gaire coneixement, en general content si per a les qüestions relatives a les seves finques de lloguer tenia eficàcia, a més de beneficis gairebé immediats, en general derivats de la velocitat dels seus treballadors, a qui devia valorar com si fossin ramat, des d’una rendibilitat mesclada amb mil·límetres de sentiment.
Pont ja aparegué en aquests anàlisis entre passejades; fou quan vaig intentar esbrinar qui era l’autor d’un edifici a nom seu a la cruïlla de Rogent amb Bassols. Abans, i ara, el vaig atribuir al mestre d’obra Molinas Coll, successor de Farreras Villalonga als afectes del capitalista, qui sap si per algun malentès definitiu, causa del trencament d’un vincle longeu, fruit d’interessos mutus.
El mestre d’obra havia nascut a Horta el 1837 i degué ser un ferm nacionalista del seu poble, aïllat de Barcelona fins el tramvia i l’agregació de 1904. Moltes de les seves obres subsisteixen al seu municipi, moltes d’elles modificades. Amb tota probabilitat el seu estil podria intuir-se en tot el seu llegat de Muntanya. El meu instint l’intueix enderrocat al poc de quallar, doncs no sospito en Pont una persona gaire partidària de floritures. Si no era carinyós amb els seus propers a nivell laboral tampoc devia ser-ho amb les cases un cop s’acabaven.
Si dic això és perquè avui, la petjada a Muntanya del binomi Pont-Farreras, qui projectà junt amb d’altres els pòrtics del passeig Picasso, és invisible, i només podríem desvetllar-la amb molta minuciositat per veure si subsisteix quelcom de tota aquella empenta amb la potència d’un llampec. Del no res aspiraren a tot, per a vendre’l a posteriori a altres puixances econòmiques amb idèntic esperit utilitari. De Farreras, Molinas Coll o Graner es passà a Ramon Ribera Rodríguez com a mestre d’obra hegemònic. No era un altre nivell, només una nova generació amb coordinades molt marcades pel que a les tendències, això sí, sense grans aspiracions de traspassar les fronteres envers el centre malgrat les Agregacions de 1897.
Tenim, malgrat to, dues darreres dades, una per a elucubrar sobre el començament de Muntanya; l’altre més aviat sobre les darreres cuades de Pont i Solé. La primera s’aprecia al planell de 1882, on Muntanya puja des del carrer del Clot, tallant-se per la carretera a Granollers/Meridiana i el Rec Comtal. Aquestes dues barreres degueren ser el seu gran escull per a ascendir cap al Camp de l’Arpa.
El 1898 Antonio Pont ensarronà a Antoni Costa, amb llegat a la vienesa a rambla de Catalunya, per a que li elevés un bloc de pisos a la cruïlla de Meridiana amb Muntanya. Encara roman i mostra com l’aneguet lleig de Cerdà crea una bretxa irreparable entre els dos suposats sectors del Clot. La casa de Pont i Costa és meritòria, si bé tan sols té adeptes per un bar xinés dels seus baixos, un altre record més per a l’amnèsia venidora, com l’illa excepcional a l’altre costat, darrera píndola d’una Muntanya a la última per la seva remodelació i cap tipus de memòria del seu passat.
Catalunya Plural, 2024 
