A Itàlia guanya l’extrema dreta, la inflació segueix desbocada, la guerra a Ucraïna s’agria i el món occidental es prepara per a un dels hiverns més difícils que el món sortit de la segona guerra mundial ha vist mai. Mentrestant, a Catalunya, — que no serà un estat independent, però clarament viu en el seu propi microcosmos mediàtic-polític — observa atònita com la roda del hàmster, miraculosament, pot seguir rodant una estona més. Aquests són els fets recents que van dur a la situació actual:
Albert Batet, tremolós, prenia la paraula en el debat de política general al parlament de Catalunya per afirmar que de no complir-se l’Acord de Govern signat a l’inici de la legislatura entre Junts per Catalunya, ERC, i la CUP, proposarien una qüestió de confiança al president Aragonès. Qui ho demanava, recordem, era el president del grup parlamentari de Junts per Catalunya, soci de la coalició que governa la Generalitat.
Aragonès, que no tenia que constància que Junts per Catalunya formularia tal petició, citava d’urgència als consellers i conselleres, primer, i al secretari general de Junts per Catalunya, Jordi Turull, després. Passades tres hores de reunió, el president anunciava el cessament del vicepresident del govern Jordi Puigneró, argumentant que aquest no li havia comentat prèviament que Junts anunciaria una qüestió de confiança i que aquest fet suposava una total pèrdua de confiança.
Junts per Catalunya, que havia de celebrar una reunió de l’executiva, postergava per l’endemà la reunió. Sobre la taula dues possibilitats: sortir del govern o passar-li la pilota a la militància perquè decideixi. La solució, made in procés, arribava al capvespre en forma de tercera via. Junts li passarà la pilota a la militància, però abans de fer-ho, li deixa tres dies a Aragonès perquè rectifiqui la seva decisió. És evident que no ho farà, però així aconsegueixen guanyar una mica d’aire en una partida d’escacs que, per primera vegada en molt de temps, han sigut clarament superats pels republicans. Estem davant d’un govern taciturn i enfrontat, però no encara mort.
Aquesta és la crisi més important que ha tingut el govern fins a data d’avui, una crisi que no està ni de bon tros tancada. La crisi del govern és, alhora, la crisi interna de Junts per Catalunya, dividida a simple vista en els bàndols Borràs-Turull. Però només a simple vista. Cal preguntar-se quan ha pesat també en la decisió presa per la direcció la veu dels consellers que, com Alsina o Giró, poden tenir ambicions presidenciables. Per no parlar dels aproximadament tres-cents càrrecs assignats a dit que perdrien la feina d’un dia per l’altre.
Catalunya Plural, 2024 
