Repasso les fotografies de la cimera de Madrid, com si els dirigents (diguem-ne) occidentals s’haguessin reunit fa més d’una dècada. Com si jo pretengués rescatar un moment històric llunyà. Tot i que la trobada es va celebrar fa a penes tresos mesos. Contemplo amb deteniment algunes imatges, especialment les que fan referència al Museu d’El Prado, i que recullen tots els convidats al voltant de l’enorme i magnífic quadre de Diego Velázquez titulat Las Meninas (els figurants reials del qual mereixerien un comentari a part). I em continuen cridant l’atenció les cares de satisfacció, moltes somrients, d’aquells governants aplegats en la convenció de l’OTAN a la recerca d’un nou concepte estratègic, arran de la invasió russa d’Ucraïna.
Dic que em sorprèn i em desconcerta tanta companyonia festiva, amb signes escassos de preocupació, perquè el tema central de la cimera era molt greu i, amb el temps, s’ha agreujat encara més. Però en aquell moment, tots ells celebraven “l’èxit” d’una “reunió històrica”, “l’excel·lència d’una organització impecable” (atribuïda al Govern espanyol) i la “bellesa” de la ciutat que els va acollir (Madrid). Les parelles dels dirigents van fer un tast d’oli d’oliva verge extra, assistiren a un assaig de l’òpera Nabucco de Verdi i van presenciar un breu recital de flamenc, tot al Teatre Reial, entre altres visites de caire turístic.
“El millor marc possible”, va declarar el secretari general l’Aliança, Jens Stoltenberg. El ministre d’Afers Exteriors espanyol, José Manuel Albares, un personatge a la recerca d’autor, va tenir l’ocurrència de comparar la cita amb la caiguda del mur de Berlín. Déu l’hagi perdonat. Pedro Sánchez, el mestre de cerimònies, no podia dissimular el seu orgull, visiblement contingut quan parlava amb els periodistes. Tot havia estat perfecte. Insuperable. Com si s’haguessin celebrat uns jocs olímpics.
Analitzo els mitjans de comunicació d’avui i constato que aquella eufòria, d’alguna manera o d’una altra, s’ha anat mantenint al llarg del temps. El 24 d’agost, els mitjans reflectien el fet que els Estats Units i Europa animaven Ucraïna no només a guanyar la batalla del Dombàs, sinó també a recuperar la península de Crimea, en mans de Moscou des del 2014. En conseqüència, els països occidentals es comprometien a enviar els diners i les armes necessàries per a aconseguir aquests objectius. El secretari general de l’OTAN, Jens Stoltemberg, afegia que els 30 països de l’Aliança estarien amb Ucraïna “tot el temps que fos necessari”. El president ucraïnès Volodímir Zelenski recollia el repte i anunciava que el seu exèrcit arribaria fins al final, i que no entraria en negociacions fins que ell i els seus soldats no ho obtinguessin tot.
Els participants a la Cimera de Madrid havien parlat fonamentalment de mesures militars i de sancions, com no podria ser d’una altra manera. I fa poc, arribaren notícies que alimentaven l’optimisme des d’aquesta òptica: les forces armades ucraïneses havien reconquerit diverses ciutats del nord del país. I els periodistes es havien afanyat a parlar de canvi de tendència, de crisi política a Moscou i de possible derrota de l’exèrcit rus. Hom treia la conclusió que Ucraïna estava a punt de guanyar la guerra, la maquinària bèl·lica russa s’enfonsava, i el poder intern de Putin trontollava. Moscou mobilitzava els seus reservistes.
Tres conseqüències que no provoquen somriures
¿Per què rememoro tots aquells detalls protocol·laris de la reunió de Madrid, més aviat banals, i ja molt coneguts, i destaco l’optimisme imperant? Doncs per contraposar-los a la dura realitat actual i la que ens espera en el futur. La invasió d’Ucraïna (únic responsable: Rússia), les resolucions de la cimera i les iniciatives empreses per uns i altres ja han tingut, com a mínim, tres conseqüències importants de caràcter essencialment negatiu.
En primer lloc, han introduït canvis substancials en la direcció dels vents en les relacions internacionals: una nova versió de la guerra freda, amb el retorn de les potències hegemòniques, que recobren la vella potestat de marcar el ritme dels esdeveniments mundials. I Europa ha perdut, de cop i volta, poder de decisió i d’influència.
En segon lloc, i relacionat amb aquests moviments, s’han promogut increments significatius en tot allò que té a veure amb el desenvolupament de les polítiques bèl·liques (inclosa una acceleració en la fabricació i comerç d’armes d’última generació). Les armes estan guanyant espai en el debat internacional, i les proclames i gestos desafiants s’han imposat a les vies diplomàtiques.
I, en tercer lloc, han provocat un notable obscuriment de les perspectives econòmiques en els àmbits regionals i global, sustentades en una greu crisi energètica i alimentària, ara que s’ensumava una millora. La inflació s’ha disparat. Ningú sap quant durarà ni, si afegim el poder desestabilitzador del canvi climàtic, es recuperarà mai l’estat del benestar a aquells països que se’l podien permetre.
Res deixa entreveure un demà resplendent, si no tot al contrari, més aviat opac, ple d’episodis perillosos, actituds temeràries i respostes imprudents. Una guerra injusta i injustificada, originada en un racó d’Europa, Ucraïna, pot provocar una escalada de tensions que derivin en una greu crisi d’abast planetari.
Insisteixo amb la idea (ja explicitada en anàlisis anteriors) que aquesta guerra no la pot guanyar ningú i la poden (podem) perdre tots. Puc estar equivocat. Però aquesta preocupació és el motiu pel qual segueixo sense entendre els somriures i les cares de satisfacció a la cimera de Madrid, ni tampoc les declaracions irresponsables que criden a arribar fins a la derrota total de l’enemic, sigui quin sigui l’enemic. Putin ha dit que no va de farsant en allò que es relaciona amb l’ús de les armes atòmiques. L’amenaça va de debò. És un xantatge en estat pur. I em temo que el desenllaç o és negociat (amb l’arsenal nuclear també sobre la taula) o serà la fi de tot plegat. Per injust que pugui semblar.
La batalla doctrinal
A la cimera de Madrid, no recordo que ningú es referís a un altre tipus de conflicte, potser menys espectacular però, a la llarga, més efectiu: el combat ideològic. El document signat pels membres de l’OTAN incloïa una defensa, més aviat formulària, de la democràcia i dels drets universals enfront de les dictadures. Està bé. Però no és només un problema de dictadures, sinó d’una mena de xoc de civilitzacions, de fonamentalismes extrems, de valors morals que reivindiquen un retorn al passat. La vella teoria de Samuel Huntington, professor nord-americà de Ciència Política i d’Estudis Estratègics, ha ressuscitat, però no exactament per la via que ell imaginava.
Aquesta dimensió (sempre oculta) d’enfrontament entre dues cultures o religions ve de lluny. Va emergir, això no obstant (i de forma passatgera), el 20 d’agost, quan va morir en atemptat la filla de l’ideòleg neoimperialista de referència, Alexander Duguin, contra qui anava en realitat l’agressió. Els autors intel·lectuals de l’assassinat (en part, frustrat) sabien el que es feia: tallar de soca arrel l’activitat d’un dels pares de la batalla doctrinal. En el funeral, alguns dels assistents van deixar clar els objectius finals d’aquesta guerra paral·lela: van assegurar que no pararien fins a l’ocupació total d’Ucraïna i, més enllà, l’expansió russa a Europa i també a Àsia. I tot en nom de la recuperació dels valors morals.
Allà estava l’empresari Konstantin Maloféiev, el finançador d’un moviment ultra de caràcter global, que defensa el fonamentalisme cristià (ortodox i dogmàtic) enfront de la “perversió” de les societats occidentals. Maloféiev (i tota la branca pro-imperialista de l’ex-KGB) donen suport econòmic als seus correligionaris de tot el món: als sectors més tradicionals dels Estats Units (especialment els evangelistes), al Front Nacional francès (ara Agrupació Nacional), als partits d’extrema dreta d’Itàlia, Grècia, Àustria, Suècia i, en general, de tota Europa. I aquesta batalla la comencen a guanyar: amb els resultats a les eleccions a Suècia i sobretot a Itàlia. Catherine Belton, l’autora del llibre “Los hombres de Putin” (edicions Península), mencionat i citat en l’anàlisi anterior, en fa un retrat ben afinat.
El punt inicial d’irradiació d’aquest moviment es trobaria en l’església ortodoxa russa, de la qual Putin i alguns dirigents de l’antic KGB es declaren seguidors fervorosos. Força sacerdots, bisbes i fins i tot el patriarca de Moscou han fet sermons a favor d’una visió i missió imperial russa (la recuperació de la “Santa Rússia”), i en contra de l’onada de laïcisme que afecta, en general, a tot el món occidental, i en particular (segons ells) a l’Església catòlica. Aquí els dirigents del Kremlin hi troben un terreny adobat per a sustentar les seves idees. Alguns clergues han fet d’intermediaris entre l’entorn de Putin i els descendents dels combatents blancs que van lluitar contra els soldats soviètics en les etapes postrevolucionàries, i que veuen que els seus somnis es poden convertir en realitat.
Maloféiev, segons Catherine Belton, es trobava allà, sempre enmig de tot. Des d’un principi, comptà amb l’ajut de la xarxa de Serge de Pahlen, aristòcrata d’origen rus, exdirectiu de Fiat, acusat de ser agent ocult del KGB a París i Ginebra, i segon marit de Margherita Agnelli. Comptà també amb la col·laboració, entre molts altres, de Vladímir Yakunin, exagent del KGB, expert en infiltracions, patriota confés i “defensor dels valors familiars”.
Des de jove, Maloféiev ja es relacionava amb l’entorn (a Ginebra) dels contrarevolucionaris russos. Ja dins del KGB, va fundar fons d’inversió i empreses (generalment tecnològiques) amb orígens més que sospitosos. Va obtenir càrrecs executius en companyies paraestatals, organismes de pantalla de la intel·ligència russa, que el convertiren en multimilionari. Va crear diverses fundacions i ONG’s relacionades amb els valors religiosos tradicionals enfront de les idees lliberals.
Bona part dels superbeneficis que van aconseguir les empreses de Maloféiev i altres col·legues del KGB van servir per finançar, entre altres moltes, les activitats de grups d’extrema dreta. Des de partits polítics fins a bandes urbanes, com els “llops nocturns”, quadrilles de motards vestits amb casaques de cuir a bord de motos del tipus Harley Davidson. I l’entorn de Putin va convertir Maloféiev en el personatge clau en la lluita per estendre les idees conservadores envers Occident. Objectiu: convertir Moscou en la tercera Roma,
Maloféiev va jugar un paper fonamental en la desestabilització d’Ucraïna, abans de la invasió. Catherine Belton ho explica amb molt detall. Però els seus propòsits anaven molt més enllà: esquerdar Europa. Va començar finançant del Front Nacional francès, i va continuar la seva activitat a Itàlia amb la Lliga del Nord (a més a més, Putin era amic íntim de Berlusconi), a Hongria, Grècia, Àustria, Alemanya, Gran Bretanya (especialment durant la campanya a favor del Brexit), i als Estats Units (l’entorn del Kremlin va entabanar Donald Trump). En relació amb la campanya per guanyar el referèndum sobre el Brexit, en el llibre de Belton apareix la donació d’un curiós personatge d’origen espanyol, Gerard López, amic de Putin, i també multimilionari.
És evident que de la guerra d’Ucraïna i de la reunió de Madrid n’ha sortit una Europa més debilitada, altament i perillosament inestable. És el gran somni del Kremlin. Ha guanyat l’extrema dreta d’Amics d’Itàlia, amb Giorgia Meloni encapçalant un govern de caràcter ultradretà, no especialment europeista, i probablement tolerant amb els capricis neoimperials de Vladímir Putin. A França, Emmanuel Macron, una vegada perduda la majoria absolta en el Parlament, es veu obligat a navegar entre aigües turbulentes, mirant de reüll a una dreta d’inequívoca vocació ultranacionalista i partidària d’un afebliment de la UE. En el Regne Unit, el Partit Conservador ha lliurat la direcció del Govern a l’ala més integrista i més nacionalista. A Suècia, el bloc conservador, inclosa l’extrema dreta, va guanyar les eleccions. Alemanya, el vell motor econòmic d’Europa, trontolla. A Espanya, les perspectives també apunten a un possible triomf de la dreta amb el suport de la ultradreta. I així successivament. Les perspectives no són encoratjadores: la dreta més radical i amb propensió neofeixista es converteix en protagonista política a tot el Continent.
I en un escenari de crisi global profunda, al Kremlin encara li resten cartes ocultes. Els moviments ultraconservadors d’Stephen (Steve) K. Bannon, exassessor àulic de Donald Trump, i uns dels teòrics de l’extrema dreta populista nord-americana, segueixen les mateixes sendes que els de Konstantin Maloféiev. En l’entorn de l’actual president rus, sempre s’ha comentat que, si guanyava Trump, seria la fi d’Europa i de l’OTAN. Hi ha qui sospita que Moscou disposa d’informació privilegiada sobre la vida i els negocis de l’expresident. La primera victòria de Trump (novembre del 2016) es va celebrar al Kremlin com un triomf propi.
Si Donald Trump es pogués presentar i guanyés les pròximes eleccions presidencials als EUA (novembre del 2024), l’escenari podria donar un tomb total. Amb Europa sumida en la desesperança, per primera vegada des de la Segona Guerra Mundial, la democràcia podria quedar molt debilitada.
Catalunya Plural, 2024 
