De petita vivia un barri on quasi tots érem fills d’immigrants. El meu dia a dia era anar al parc amb les meves amigues. Ens agradava molt jugar a pilota intercanviar cromos o també fer veure que participàvem a Operación Triunfo. Us enrecordeu? El primer concurs musical que s’emetia al canal TVE 1 i que en el 2001 va ser tot un èxit.
Doncs com us deia, a les meves amigues i jo ens posàvem en un racó del parc on hi havia una petita tarima, allà cantàvem i ballàvem, fèiem mil moviments de maluc mentre agafàvem una branques d’arbres fent veure que era un micròfons.
Tota aquesta fantasia ens feia somiar que algun dia totes seríem cantants famoses.
De petits tot el que veiem i llegim ens marca de per vida. Qui no se’n recorda dels llibres que llegia de petit. La cultura forma part de les nostres vides des que tenim records. Però la realitat és que alguns tenen més accessibilitat que d’altres. Nosaltres vivíem en un barri on tothom anava just econòmicament, les meves amigues només podien gaudir de la cultura a l’escola i això es notava molt.
De fet, eren les primeres que estaven entusiasmades cada vegada que anaven el teatre. A mi això em feia sentir malament, ja que durant la meva infantesa vaig viure amb dues famílies, la biològica i l’altre és la que em va portar a la meva mare i a mi a Catalunya. La família adoptiva es dedica a fer decorats de teatre, televisió i pel·lícules. Això va fer que visqués des de molt petita un món de fantasia. Vaig créixer envoltada de pintura, pinzells, i mil elements per poder fer uns grans decorats. Quan tenia set anys els meus padrins em van portar a veure l’òpera Aida al gran teatre Liceu. Va ser la primera vegada que hi anava. Era impressionant com estava construït tot, però sobretot em va cridar l’atenció que de les 300 persones assistents era l’única persona negra de la sala.
.-La meva padrina m’agafa fort de la mà mentre hi ha una veu que diu que l’obre està a punt de començar. Em poso molt nerviosa en veure que tothom està quiet i mirant fixament les cortines. Sento com si el món es parés en el primer instant de l’obra. De fet, aquesta sensació encara la tinc cada vegada que vaig a teatre.
Comença l’obra i els meus ulls s’obren com dos taronges, veig que la protagonista és una esclava negra etíop que està enamorada d’un home amb poder que es divideix entre l’amor d’ella i la lleialtat al faraó. La història em va enganxar des del primer minut. Però el més fort és que aquesta òpera canviaria la meva vida. Per primer cop vaig veure actors negres dalt d’un escenari, mai havia pensat que la gent negra també podríem traspassar la barrera i ser artistes. Vaig connectar directament amb els jocs d’imitació que fèiem al parc amb les meves amigues negres. Però el curiós és que tota la gent que imitàvem era gent blanca. Fins aquell moment asseguda en aquella gran butaca dins del teatre liceu, no m’havia adonat. Vaig sortir de l’òpera amb un sentiment estrany. Les meves preguntes eren: Per què soc l’única negra dins del teatre?, i perquè no hi ha actors racialitzats dins del món de la intepretació?
Passen els anys, i la vida em porta en el món de l’activisme, començo a lluitar contra els abusos sexuals a menors. Durant quatre anys he estat visibilitzant aquest tema tant tabú. Començo a fer conferències, tallers i formacions a professionals. Veig com la societat sempre et mira una mica més pel simple fet de ser negra. Un dia em va trucar una amiga d’Olot dient que des de la seva entitat volien projectar el documental “Les resilients” i que volia que fos la moderadora. Jo?, li vaig dir. I a continuació vaig pensar que s’havia equivocat de número. Ella em va remarcar que li feia molta il·lusió que hi pogués anar, perquè m’havia vist en una xerrada i li havia agradat molt la manera que comunicava. Vaig respirar profundament, i li vaig dir que sí.
Per què em vaig posar tan nerviosa?, per què vaig dubtar que la Sonia volia que hi anés jo? Vaig estar les dues setmanes abans nerviosa, no sabia com moderar, no ho havia fet mai. De fet, li vaig preguntar el meu padrí de quina manera la gent moderava debats. Va arribar el dia, els nervis van desaparèixer un cop vaig veure que no era per a tant, i que el que estava fent que estigui d’aquella manera era la meva inseguretat. Vaig començar el debat dient:” Sempre que anava a un debat seia darrere, tenia por de destacar, socialment m’han educat que no puc ser el centre d’atenció, i que aquests espais només poden ser per gent blanca, per això quan em va trucar la Sonia vaig pensar que no m’ho mereixia, que no havia d’estar asseguda davant vostre.” Aquelles paraules van ser l’entrada d’un debat molt interessant. Aquesta experiència m’ha fet entendre que les dones negres tenim la síndrome de la impostora més desperta que mai. Que moltes vegades els nostres pares per por que ens assenyalin ens han dit que és millor no cridar l’atenció.
La cultura és un mirall, ens fa sentir que nosaltres podem ser, músics, actors, o escenògrafs. Tots tenim drets a veure’ns en aquest mirall, és l’única manera de poder sentir-nos identificats. El dia 4 d’octubre estaré actuant en el teatre Poliorama, representat “Darrere la Porta” la història de la meva vida i la superació dels abusos sexuals que vaig patir. Qui ho anava a dir, la nena de set anys, que es va emocionar en veure l’òpera Aida dalt d’un escenari. Espero poder ser un referent més i poder ensenyar a les nenes negres que no només ens podem imaginar ser actrius en un parc els set anys, sinó que també podem ser-ho a la vida real.
Catalunya Plural, 2024 
