La victòria de la candidatura de l’expresident Lula da Silva a la primera volta de les eleccions presidencials celebrades aquest 2 d’octubre és el primer pas per a treure el Brasil d’una etapa fosca en la seva història. L’alt grau de polarització que ha marcat aquesta campanya contrastava amb l’emoció continguda que es podia percebre als carrers dels barris populars de Sao Paulo, on els seguidors de Lula compartien pel carrer la seva preferència pel candidat petista. Malgrat tot, a les delegacions internacionals convidades pel Partit dels Treballadors els han recomanat no lluïr roba vermella o distintius del partit o de la candidatura. La violència contra militants, per part del bolsonarisme, han estat una constant els darrers mesos.
Amb tota probabilitat i a expenses d’una segona volta clau, a partir de 2023, Lula da Silva presidirà de nou el Brasil amb un govern on el Partit dels Treballadors encapçalarà l’administració brasilera, acompanyat dels seus socis de coalició -àmplia i plural-. Potser, en funció de les converses que s’esdevinguin, caldrà afegir-ne nous socis. Aquest nou escenari cal analitzar-lo, però, en clau regional, programàtica i antirepressiva.
Aquest gir a l’esquerra té lloc en un context regional molt determinat, on per primera vegada tres països del Pacífic sud-americà (Xile, Perú i Colòmbia) estan encapçalats per Presidents d’esquerres. Malgrat les evidents diferències de projectes i de casuística, tots tres s’han imposat en països de clara tradició conservadora amb programes transformadors. I tots tres, a més, són països que van participar de manera desigual a l’anomenada dècada progressista viscuda a l’Amèrica Llatina durant els governs dels Kirchner, Lula, Mujica o Correa entre d’altres. Tot i això, abans de l’anterior elecció, Brasil va patir el desgast de tants anys de governs del PT i el sorgiment d’una nova dreta populista, més reaccionària que la tradicional, que ha explotat el desgavell institucional i la manca de confiança en la classe política. Jaïr Bolsonaro, antic capità de l’exèrcit brasiler, ha estat un President sense partit que ha tingut multitud de conflictes fins i tot amb els seus mateixos aliats. Va accedir al càrrec amb un 55,13% dels vots, davant del petista Fernando Haddad. Llavors Bolsonaro era candidat del Partido Social Liberal (PSL), però la major part del seu mandat l’ha passat buscant un partit on integrar-se, després de deixar el PSL. Finalment, enguany els seus candidats i ell han concorregut pel Partido Liberal. La seva gestió de la pandèmia, irresponsable i frívola, va convertir el Brasil en el segon països per nombre de morts (529.000) i el tercer en nombre de contagis (34,7 milions, només pel darrere de l’Índia i els Estats Units).
La gestió de Bolsonaro, al marge de la qüestió sanitària, ha comportat una fragmentació sense precedents al sistema polític brasiler –que en algun moment semblava oferir oportunitats a les terceres vies-. Tot i això, el ressorgiment de la figura de Lula ha estat capaç de sobrepassar les expectatives de vot de Bolsonaro mentre recollia, cada cop més, els suports de votants moderats. Un avenç insuficient, malgrat la presència a la fòrmula electoral del que va ser rival de Lula a les presidencials de 2006, el conservador i exgovernador de Sao Paulo Geraldo Alckmin. Amb la seva presència, però, el PT ha volgut presentar-se com a alternativa centrada i pragmàtica, capaç de tornar al govern amb energies renovades.
Lula ha arribat a la victòria en primera volta tornant a posar sobre la taula un programa polític transformador on la lluita contra la fam és al centre dels seus objectius. Com ja va fer l’any 2002, el Partit dels Treballadors pretén impulsar una agenda d’impuls de les polítiques socials que inclogui la pujada del salari mínim, la reinstauració de programes de beques menjador a les escoles, polítiques de renda garantida per als més vulnerables i, sobretot, l’impuls de l’agricultura rural per a pal·liar la fam extrema al món local. A fi de comptes, el compromís de Lula implica produir i garantir el menjar a més de 33 milions de persones per a treure el Brasil del mapa de la gana al món. Així, tornarien a fer factible el miracle protagonitzat pels governs de Lula i Dilma; quan van reduir la pobresa de 50 a 20 milions de persones.
Altres propostes que haurà de fer realitat la nova administració brasilera -en cas que el PT confirmi la seva victòria el 30 d’octubre- són aquelles relacionades amb la reinstauració del Ministeri de Cultura, l’abastiment de medicaments per a les classes populars, l’atorgament de crèdit a les petites i mitjanes empreses o la posada en marxa de polítiques de sostenibilitat que acabin amb la crema de grans superfícies a l’Amazònia. La modernització de la xarxa d’internet o la voluntat de portar la xarxa de cobertura mèdica a totes les poblacions del Brasil completen un programa social pragmàtic que cerca una reconstrucció en tota regla de l’Estat social brasiler.
El viatge de Lula
Lula ha comparegut a aquestes eleccions després de ser candidat a les presidencials de 1989, 1994, 1998 i esdevenir president als comicis de 2002 -i havent renovat el 2006-. Lula mai havia guanyat les eleccions presidencials brasileres en primera volta i tampoc ho ha fet aquest cop. Sí va aconseguir, però, ésser absolt de les 25 causes judicials per les quals va ser perseguit i empresonat; arribant a l’elecció fora de tota sospita de corrupció. La resiliència de Lula i la seva capacitat per a bastir una candidatura generosa, àmplia, amb presència dels moviments socials i d’altres partits polítics (com el PSOL o el PCdoB, entre d’altres) l’ha convertit en el candidat perfecte per a amenaçar la presidència de Bolsonaro. Malgrat tenir 76 anys, ha protagonitzat una campanya enèrgica amb missatges contundents, en positiu i a la recerca de posar sobre la taula propostes, amor i esperança. Com deia la seva comunicació corporativa, el PT busca que el Brasil «sigui feliç un altre cop». Que o Brasil seja feliz de novo.
En el seu discurs davant la premsa, Lula ha llançat la campanya de la segona volta, afirmant que «adora fer campanya» i que, per sort «té encara 30 dies pel davant per fer-ne més». L’esquerra brasilera dibuixa un escenari de primera victòria que haurà d’anar acompanyada d’una segona per assegurar-ne el control de l’executiu.
El nou president del Brasil prendrà posessió els primers dies de gener de 2023. Si finalment Lula es converteix en el candidat més votat, ho farà acompanyat d’un missatge d’esperança per al seu poble, com bé va demostrar amb la seva caminada pels carrers de Sao Paulo el dia abans dels comicis. Allà feministes, negres, pobles indígenes i diferents partits d’esquerres van caminar al costat del candidat per acompanyar-lo en una darrer acte electoral. Una esperança que, com deia l’actor Mark Hamill a twitter, posava el futur del país a les mans dels seus ciutadans. Lula és conscient que malgrat arribar al poder i guanyar Bolsonaro, l’odi conreat per la dreta populista no mor amb la seva derrota electoral. Potser per això, Lula va respondre Hamill amb un divertit «que la força estigui amb nosaltres per a defensar la República».
El bolsonarisme seguirà vigent i organitzat després d’aquest procés electoral. La seva capacitat de mobilització ha quedat demostrada forçant un segon torn electoral que no hauria d’apartar Lula de la Presidència. En aquest sentit, la correlació de forces que tindran les cambres legislatives no permetran reformes profundes a l’executiu sortint, donat el relatiu èxit dels candidats bolsonaristes. El Partido Liberal, de fet, seràs la primera força al Congrés del Brasil.
Malgrat que molta gent potser avui està decebuda per no veure ja Lula com a president electe del Brasil, cal destacar una dada rellevant. Ara fa quatre anys, el líder del PT era a la presó i es defensava de desenes de causes judicials. Avui, l’esquerra brasilera ha guanyat clarament la primera volta d’una elecció presidencial molt complexa amb gairebé 6 milions de vots d’avantatge i 5 punts per sobre de Jaïr Bolsonaro. El 30 d’octubre, amb tota probabilitat, l’esperança que representa Lula da Silva vencerà la candidatura de la por i la rancúnia encapçalada per l’actual president.
Catalunya Plural, 2024 
