Una pistola al cap

Aquesta és la meva història, almenys una part d’ella. Diuen que els gats tenen set vides, l’ésser humà suposadament una. Sense desenvolupar-ho massa, per a no allunyar-me del motiu d’aquest escrit, per a mi existeixen tres tipus de vida: la que ens volen imposar, la que ens obliguen a experimentar i la que triem portar.

Enguany he complert mig segle d’existència, temps suficient per haver acumulat les tres. Sempre m’he sentit lliure per a decidir la vida que volia portar, amb encerts i errors, com ha de ser, encara que és just reconèixer que no sempre ets tan lliure com creus. Més enllà de l’entorn familiar i social en el qual creixem, que ja et condiciona, hi ha una sèrie de normes que es pretén hem de seguir, ”perquè les coses són així”. Vull pensar, que a poc a poc això va canviant.

Una vida sota un sistema establert

Va ser en aquest context, el del que cal fer, on lliurement vaig triar crear el meu projecte de vida en comú amb qui era en aquest moment la meva companya. En el que a habitatge es refereix, tocava entrar en el camí establert. Estàvem als anys noranta. El mantra era el de ”compra que llogar és tirar els diners”.

Soc barceloní de tota la vida. La meva infància va transcórrer en plena transició, la meva adolescència i joventut durant els anys vuitanta (si no els recordes és que no eres aquí o et van asseure fatal) i no va ser fins a la Barcelona post olímpica quan vaig aconseguir la maduresa, un treball dels quals creies per a tota la vida i un sou decent per a l’època. Tot anava bé en el meu món particular d’arc de Sant Martí i gominoles. Prou bé perquè en 1998 em convertís en propietari d’un pis de 60 m² i tres habitacions en el meu barri de tota la vida, Sant Andreu. Un antic bloc de protecció oficial, ja requalificat perquè jo el pogués comprar a l’anterior propietària. Una dona vídua, amb greus problemes econòmics, que va resoldre amb la venda i es va tornar al poble amb la seva anciana mare a viure a la casa familiar.

Prop de les vies, frontera amb la Rambla Prim, a tocar amb els terrenys que no molts anys enrere havien acollit el barri de la Perona, ja tenia el meu niu per a tota la vida. Un lloc on tenir i veure créixer a la meva filla o fill, on envellir amb tranquil·litat una vegada pagada la hipoteca a trenta anys, deu abans de jubilar-me. Pla perfecte. A casa entrava els suficients diners, la quota mensual no es menjava ni el 20% i sense avals. Havíem fet molts números i comprat basant-nos en ells per a poder viure folgadament. Santa innocència!

La vida a la qual ens empenyen

Faig una el·lipsi d’una dècada i em planto l’any 2008. Resum previ a la crisi general i personal: muntar la meva pròpia empresa de guixos i pladur, un divorci, quedar-me amb la propietat després de donar-li la seva part al meu ex. Aquest va ser el primer avís i boom mental. Com era possible que un pis comprat set anys abans per 15 milions de les antigues pessetes (90.000 euros) el taxessin per 230.000 €? ”És el que hi ha”. “Bo sense problemes” podia pagar sense esforç aquests 900 € mensuals de la nova hipoteca. Una mostra d’això va ser poder fer-ho sense avals. L’empresa anava bé, els números sortien i el banc, la desapareguda Catalunya Caixa, content. La història com la primera vegada, boniques paraules en l’oficina, un munt de fulles a signar i un notari que no dona explicacions del que signatures, però diu ”està tot bé”. Ens fiàvem d’ells, fins que tot va esclatar.

Mentre el Govern de Zapatero amagava la realitat sota el cèlebre Espanya va bé!, al carrer ja comencem a veure que això no era així i tocava estrènyer-se el cinturó. Algunes llars l’estrenyem fins a quedar-nos sense.

En el meu cas, el gran crack va arribar a l’estiu del 2008. La meva empresa no era gran, bàsicament era un autònom amb prou volum de treball per a haver arribat a contractar fins a cinc companys (si companys a sou, però sempre vaig ser un cap nefast), per a poder assumir tots els encàrrecs que rebia pràcticament del mateix client. Una empresa promotora que em contractava tant per a obres noves com per a reformes d’edificis i pisos, sobretot en el barri del Raval.

Va ser el mes d’agost, mentre acabava una obra nova en la plaça de les Palmeres de Sant Andreu, quan se’m notifica que no cobraré les factures acumulades i Evidalmat entra en concurs de creditors. Van volar 40.000 euros que no cobraré en la vida i haig de prendre una decisió. Després de pagar sous i quitances, materials, rescindir el contracte del local i desfer-me de la furgoneta, haig de tancar. La situació és insostenible i anava a ser pitjor.

Me’n vaig a l’atur sense cobrar res per ser autònom. Amb el sou de la meva parella no cobrim, o paguem la hipoteca o mengem i paguem subministraments. Venien anys durs embolicats en un cercle viciós que afecta tot: relacions personals, salut física i mental, greus pèrdues de pes i depressió profunda no reconeguda. La vida es va convertir en un entrar i sortir de diferents feines, cada vegada de menys durada.

Em va costar gairebé dos anys sumar prou temps treballat per tenir sis mesos d’atur. Al banc, aquell que deia ser el teu amic, li era igual, que no cobres fins al quinze i la hipoteca la passem el dia un?, et fotis. Està automatitzat, no es pot canviar i paga interessos de demora cada mes. Els mesos amb ingressos zero, s’acumulava la lletra, a la tercera començava l’assetjament telefònic i les amenaces, ”o pagues demà o et cobrem el deute sencer”. Angoixa, por sense viure, un telèfon desconnectat (trucada que no reps, cor que no sent). Per sort, a les feines que vaig poder accedir tenia l’opció de matar-me a hores i poder esquivar el tema hipotecari. Treballant 14 hores en tres mesos em podia posar al dia amb la hipoteca. Això sí, treballava per al banc, ja que rarament quedava un cèntim que no fos per a ells. I si mai tenia la sort que sobrés alguna cosa, per a Hisenda a compte d’aquells IVAS que no vaig cobrar mai però que avui segueixo pagant. ”Ningú et va posar una pistola al cap per hipotecar-te”, et deien.

Paral·lelament a això,l’euríbor creixia i creixia, fins gairebé doblar la quota de la hipoteca. El banc m’ofereix una carència a 5 anys, rebaixa la quota a 700€ durant aquest temps. Cap malament dura eternament et diuen i et dius a tu mateix. Caus al parany. El tracte consisteix a cobrar-se només els interessos durant un lustre per facilitar-te el pagament mensual i evitar una execució hipotecària. El truc que no t’expliquen o t’expliquen a mitges, que en no rebaixar capital, acabada la carència tornes a la quota anterior a la carència sumant els interessos del capital no reduït. Una bogeria, però cal pagar i salvar casa teva com sigui, el temps dirà.

I el temps va dir, perquè el temps passa, arribes als quaranta, cada cop costa més que algú et contracti i els sous cada vegada són més precaris. A finals del 2011, la cosa ja no hi ha qui la sostingui.

La vida que escollim

Arribat a un punt de no tornada, quan la vida se t’escapa i ho has perdut tot, només pots fer una cosa, aixecar el cap, afrontar la situació i buscar una sortida. No és fàcil però es pot.

Estava en una situació on ja acumulava prou deute per activar l’execució hipotecària. ”Paga el que puguis en senyal de bona voluntat”, era el nou mantra. Però ni així, que més volien quan tots els diners que entraven al compte eren per a ells. Em van arribar a proposar un refinançament posant l’habitatge pagat dels meus pares com a aval. Em vaig negar.

Vaig demanar consell al meu cosí, que en aquella època treballava a la banca, i em va enviar a la PAH. Gràcies eternes per això. Puc dir sense pudor que la PAH va ser la meva salvavides. Encara recordo la primera assemblea de la PAH a què vaig assistir, amb més pors que esperances. Les paraules ”Benvingudes a la PAH ja no esteu soles”, van ser un veritable punt d’inflexió. Encara que no van ser només paraules el que em vaig trobar, trobaràs un local on no hi cabia una agulla. Unes 200 persones en situacions tan complexes que el meu pare semblava no tenir importància. Històries tan aterridores que si no les vius o veus, no te les creus.

Tot amb dos culpables clars i comuns, l’estafa hipotecària i unes lleis absolutament criminals pensades per protegir en exclusiva el sistema financer sense importar el cost humà. En aquests moments i des del 2007, prop de 400.000 famílies ja havien perdut casa seva via execució hipotecària. I jo sense saber-ho, tampoc no se’n parlava tant d’això i dels desnonaments a la premsa fins a l’eclosió del 15M.

Començava una experiència vital.Primer passar de sentir-me culpable per la meva situació (és el que et feien i segueixen fent creure) a veure que era una víctima més. Segon aprenentatge. Conèixer les clàusules abusives amagades amagades a la hipoteca, sentenciades com a il·legals pel tribunal europeu, però que alimentaven la impossibilitat a pagar. Que es podia barallar per aconseguir una dació en pagament que no et condemnarà a un deute inassumible que t’impedís una segona oportunitat per refer la teva vida.

Que existia la possibilitat d’aconseguir un lloguer social, encara que massa vegades tampoc no poguessis pagar. En el meu cas, Catalunya Caixa em va arribar a oferir un lloguer social de 5 anys, abans que el govern de Rajoy els reduís a 3, de 375 euros en un moment en què els meus ingressos eren de 700€. Però vaig aprendre a negociar, a defensar-me, a dir que no i lluitar pel meu. Com m’agrada dir, passar d’afectat a activista agafant consciència d’una situació global totalment injusta que consumeix la classe treballadora.

Vaig aprendre que era un fons voltor quan Catalunya Caixa va fer fallida. De sobte em vaig trobar sent client del BBVA, amb una manca de transparència tal com no saber ni quina era la meva nova oficina. També em vaig trobar que en aquell procés de desaparició de CX, havien venut el que per a ells eren hipoteques tòxiques a Blackstone, entre elles la meva. I ara què? BBVA, tot i ser qui mana les notificacions judicials i els rebuts de la hipoteca, es renta les mans a l’hora de negociar la meva solució perquè el pis no és seu. Anticipa, la filial de Blackstone a Espanya per gestionar aquests casos, es limita a trucades d’amenaça. Una nova batalla acaba de començar. Per sort no l’afrontaria sol, a la PAH no només vaig trobar la força, el coneixement i el suport col·lectiu per revertir la meva situació, també vaig retrobar l’amor i la possibilitat de formar una família nova. Ainhoa, encara que va aconseguir salvar la casa dels seus pares que eren avals de la seva hipoteca, ja havia perdut la seva quan vam iniciar el nostre camí conjunt feia un nou futur.

Les campanyes i accions de la PAH contra el BBVA obren una via de negociació amb Anticipa. Tot i així tot queda mai presencialitat i fer tot per telèfon, whatsapp o mail. Pel camí,guanyem la llei 24/2015, que obliga bancs i fons a oferir-te un lloguer social en funció d’ingressos per acabar amb bona part dels desnonaments. Fàcil, alegria absoluta, després de tant de patiment i feina, hi ha una llei que em posa en safata el final. Tot i així, el que havia d’haver estat una solució immediata, encara trigaria set anys a arribar. Set anys d’anades i vingudes, de negociacions, d’accions, de lliurar una vegada i una altra documentació, de perdre part de la llei, de tornar-la a guanyar, d’aconseguir una ampliació i millora, de perdre-la, de tornar-la a guanyar… Victòries ciutadanes truncades pel bon fer de gent com el PP, C’s i VOX, juntament amb un sistema de justícia al vostre servei.

El setembre del 2018, per fi signava un bon acord amb Anticipa. Una subhasta pactada, després de la qual passaven a ser els propietaris del que havia estat el meu pis des de feia 20 anys. Un cop realitzada la subhasta, signaria lliure de deutes un lloguer social en les condicions que marqués la llei vigent en el moment de la signatura. Aquest darrer punt va caldre pelar-lo ja que estàvem a un parell de setmanes de recuperar els articles suspesos el 2016 de la llei 24/2015 i òbviament em beneficiava fer-ho així.

Suposadament passaria un termini màxim de 6 mesos, segons ells, per acabar de formalitzar-ho tot. No va ser així. La subhasta no va tenir lloc fins a l’estiu del 2020 i encara va haver de passar un any i mig per formalitzar el lloguer. Pel camí reclamacions de deute mes rere mes, judici i moltes trucades i correus creuats. No va ser fins al juny del 2021 quan vaig rebre l’acceptació del lloguer social, això sí, no al meu habitatge. Un nou marc que mai no s’havia contemplat. Feia ja molt de temps que tenia assumit i superat el fet de perdre casa meva, un cop que es feia més suportable sabent que hi podria continuar com a inquilí, almenys 7 anys més. Tocava triar, perdre l’oportunitat de tancar tot aquest procés que ja durava més d’una dècada i evitar l’inevitable desnonament que arribaria més aviat que tard, o continuar aferrant-me a aquest somni,

Després de parlar-ho amb la meva parella, pensar i reflexionar, vam decidir acceptar la proposta i quedar a l’espera que ens diguessin quina seria la nostra nova llar. Vam començar a posar la nostra vida en caixes ia explicar als nens que ens mudaríem. Poc esperàvem el que encara estava per passar, no ens posarien les coses fàcils. Faltava el darrer pols.

Perquè s’entengui, quan t’envien l’oferta definitiva de lloguer social amb quantitat a pagar, durada de contracte i on viuràs, alhora que t’ho notifiquen a tu, els bancs i voltors també informen l’Ajuntament i la Generalitat. Si no accepteu l’oferta, llevat que sigui per motius de molt pes i demostrables, l’administració us sanciona dos anys sense poder sol·licitar un pis d’emergència en cas de ser desnonat.

El que em vaig trobar amb la meva experiència personal, em sembla molt greu i denunciable. Les oficines d’habitatge, ja siguin les municipals o la pròpia Generalitat, no veuen en cap cas l’estat dels pisos que t’ofereixen en cas de reallotjament. Un error que haurien de solucionar fent inspeccions per comprovar l’estat dels habitatges que els fons ofereixen a les famílies. Per què ho dic?

El primer pis que em van oferir va ser a Buen Pastor, al costat de les cases barates i de totes les noves construccions del seu entorn. No m’importava el canvi de barri, seguia estant a prop de l’escola. Em van passar el carrer i el número, no el pis no fos cas que tinguéssim intenció d’ocupar-lo. Després d’un passeig per veure el bloc, el seu entorn i una breu investigació, vam descobrir que estava afectat d’aluminosi i dins un pla urbanístic que en marca l’enderroc. Gran jugada la d’Anticipa per treure’s de sobre un habitatge que no pot vendre i és il·legal posar de lloguer. No va colar.

En el següent intent ens tornen a oferir un pis que podríem catalogar d’infrahabitatge, les humitats del qual competeixen amb qualsevol cataracta coneguda, amb unes parets negres degut a això del terra al sostre i amb només dues habitacions. Segons ells, les cataractes se solucionen pintant. Apel·lem a la salut, a la llei de protecció de la infància i als convenis de separació amb les nostres parelles anteriors per exigir un pis de tres habitacions com el que deixaríem enrere. Van cedir. Us proposem que posats a marxar no tenim cap inconvenient a canviar de població, exactament Mollet on ja militem a la PAH local des del 2019, tenim part de la nostra feina i mirades de matricular la nena a l’escola d’educació especial Can Vila. Ens diuen que si trenquen l’arrelament estan incomplint la llei.

Ens envien un enllaç de la seva web holapisos, perquè fem una visita virtual al pis que ens volen oferir a Mollet del Vallès. Un altre infrahabitatge de dues habitacions i un traster d’un metre per tres, sense més ventilació que la porta d’accés a una petita galeria on hi ha la caldera, que ens volen colar com la tercera habitació. Aquí la cosa es posa tensa ja que malgrat les discussions ens fan l’oferta formal i la pugen a l’administració. Tenim un mes per acceptar-la o rebutjar-la, recordeu-ne les conseqüències si rebutgem. Apel·len que les fotos enganyen i que ho vegem, concertem una visita que ells mateixos anul·len una hora abans “perquè no té cèdula d’habitabilitat”. Amb un parell!

Retireu l’oferta i després d’alguns intents més, formalitzem una altra visita que no podem fer ja que un cop al pis, ens trobem que està habitat des de fa dos anys. Vam armar la de déu, no ens creiem que no ho sabessin. Passen algunes setmanes i, el 20 de desembre, rebem un correu tan curt com gratificant, alhora que dóna molt per pensar: ”Arribat a aquest punt, on no tenim habitatge disponible, habitable i que reuneixi els requisits, rebreu oferta a la mateix habitatge on esteu residint. Gràcies, una salutació”

Tretze dies després, el 3 de gener de 2022, vam signar el lloguer social per 7 anys, amb possibilitat de renovació, al pis que vaig comprar, em van arrabassar i segueix sent la meva llar. Una llar que ha vist passar tres vides. Una llar que ara a les quatre parets torna a veure un projecte d’oportunitat, una nova il·lusió i la consolidació de la vida que vaig triar portar després de la qual em van empènyer a viure. La vida d’agafar les regnes, d’arribar al final d’aquell túnel fosc que sí que tenia una llum.

Recordo una vinyeta que evocava el quadre de Goya L’execució dels Defensors del 3r de maig de 1808, per representar una execució hipotecària. Canviava el mur per la porta d’una casa i al gran grup d’afusellament per una comitiva judicial. Simplement brillant, perquè si bé és cert que fa 24 anys ningú em va posar una pistola al cap per obligar-me a ser propietari, també ho és que me la van posar al pit per emportar-me al límit.