Hi ha noms invisibles a la realitat; tot i així, sobrevolen les nostres passes de forma sorprenent. Seguim al carrer Muntanya, on s’imposa una espècie d’anonimat col·lectiu del seu patrimoni, tan sols salvat fa ben poc per la col·locació al seu número 113 d’una placa per a recordar que, en aquest domicili, es fundà el Martinenc pels volts de 1909, club emblemàtic d’aquests barris, en plural, doncs l’equip ara també forma part de la Història sentimental del Guinardó des del camp del carrer Telègraf.
Aquesta carambola podria donar-me, ho fa, per a reflexionar sobre la connexió d’aquestes dues muntanyes. No fa gaire, a una xerrada a un centre cultural del Camp de l’Arpa, vaig mencionar com Muntanya hauria de tenir com a enllaç natural la rambla Volart, l’ascens envers els cims de Sant Martí abans de les agregacions. El binomi no es produeix perquè Volart es troba més allunyada, però la funció d’ambdós carrers és similar en aquest sentit d’escalar i anar cap amunt. Les meves anàlisis de mapes em fan intuir com Muntanya, amb l’excepció del trosset corresponent a L’Eterna Memòria de vidu de Micaela de Borràs Peguera, s’inicià avall, al tram inferior entre el Clot i la Meridiana, més a les rodalies del Rec Comtal.
Aquí només podem intuir i deduir a partir de les referències del passat. A la Meridiana sobreviu aquella particular illa, el pas de Muntanya entre la casa Antoni Pont i el bloc anòmal, una referència perquè és únic i mostra unes tipologies extintes, sempre amenaçades per la conversió de l’avinguda en regne del trànsit rodat. Els edificis semblants deurien desaparèixer de mica en mica per a ratificar tanta pol·lució de quatre i dues rodes.
A la cruïlla de Muntanya amb Clot tampoc podem apreciar gaire res per l’apertura als anys setanta del carrer Aragó, una altra picada d’ull de l’expansionisme de l’Eixample, amb la tragèdia de desfigurar la morfologia d’aquest interstici.
Si tornem a caminar cap el Camp de l’Arpa, és com fascinant elucubrar sobre l’actual parc amb vistes a la Meridiana, on anirem d’aquí poques setmanes per a explicar com era no fa tant, exemplar com a urbanització peculiar creada durant el darrer terç del segle XIX. Les seves casetes del carrer Trinxant semblen tenir les hores contades des del PGM de 1976.
A la cruïlla de Meridiana amb Muntanya hem d’ubicar a Can Vintró, una de tantes masies d’un dels majors latifundistes martinencs. Així s’ingressava al fragment de Muntanya del Camp de l’Arpa, eixorc tant el 1871 com l’any 1882, quan ja s’havia alineat com a l’actualitat.
Aleshores, l’amo d’aquesta línia recta amb oscil·lacions al seu paviment gairebé era Antoni Pont, amb les seves operacions à la Far West a base d’invertir en totxo per, amb tota probabilitat, preocupar-se poc per la longevitat d’allò construït per donar tota la importància del món a guanyar més i més capital, però això només són hipòtesis, mentre la vista actual ofereix registres d’un període cap a 1900, la cronologia majoritària dels edificis de Muntanya.
Entre els seus creadors sobresurt, com a nom recorrent, Ramón Ribera Rodríguez, un mestre d’obra amb molta feina en tot aquest perímetre, eficaç i variat. Els ulls s’enfoquen cap a la confluència de Muntanya amb Besalú, on una finca cantonera desplega una triple façana i recta sinuositat per la seva condició trinitària, a més de curiosa molt atraient, de cert hipnotisme si repeteixes la visita amb relativa freqüència.
Algun barceloní redundarà en allò d’anar envers aquest punt de la ciutat pel restaurant dels seus baixos, una marisqueria ben valorada, no sé si com altres bars propers amb esmorzar de forquilla.
A tots ens agrada menjar i pocs miren vers el cel, per això la casa Aragall Tuset podria passar desapercebuda, quelcom al·lucinant donada la sòbria originalitat dels seus pisos superiors, suggeridors, i aquí algú podria exclamar amb raó la suposada normalitat d l’immoble. Tindria raó, com la tinc al ponderar-lo no més des d’una vessant estètica, sino per ser de una de les fites al panorama del carrer Muntanya, sobretot quan el descendeixes fixant-me més a la seva esquerra.
Poc sabem dels Aragall Tuset més enllà d’elucubracions i alguna dada sense continuïtat. Narcís Aragall Tuset nasqué el 1864 al poble de Sant Martí de Provençals i mori el 1946. Perdé a la seva dona, Teresa Borràs Sabadell, quinze anys abans, el gener de 1931. La seva residencia era Villa Teresa, al número 3 del carrer de Montserrat de Casanovas. El seu veí més immediat degué ser per algun temps Salvador Vaqué, amant d’Enriqueta Martí, famós durant un sospir per un registre el 1912, a la cerca de proves inexistents per a incriminar-lo.
Ara això també s’esfumà mitjançant l’enderrocament d’aquelles torres mesclades amb el simbolisme de trobar-se al cim, dins d’un barri amb vocació inaugural de ciutat jardí a l’anglesa, una de les joies menys reconegudes pels barcelonins, quan Font d’en Fargues gairebé mostra la distància d’una punta a l’altra, doncs, si enlloc de la seva bella denominació es digués Sant Gervasi, tindria un altre prestigi, físic i mental.
Potser Villa Teresa, com tantes amb dedicatòria a la dona, fos obra de Lluís de Miquel i Roca, mestre d’obra rubricant de la casa Aragall Tuset del carrer de la Muntanya. La seva trajectòria m’ha sorprès i condueix al primer paràgraf d’aquestes Barcelones. Sempre hi és i gairebé mail el percebem. Expandí la seva firma per tota la capital catalana. Al meu cas concret em fascina, sense menysprear certa tendència arabitzant quan es donava aires d’artista, com tres de les seves construccions segueixen aquesta ruta d’avui sempre cap amunt, com si Muntanya volgués abduir-nos amb múltiples sendes.
La primera d’elles és la de Clot 191, pertanyent als germans Vilagut. El seus balcons miren a la torre del Fang, des d’aquest gust de Roca per no limitar-se a una sola façana si l’angle li concedia la possibilitat.
La segona seria la d’Aragall Tuset a Muntanya, mentre la tercera remata tant d’esforç envers les alçades a un dels carrers menys transitats de la Font d’en Fargues pels seus endimoniats desnivells. Es tracta del carrer de Maurici Vilomara, preludi al merendero a recuperar junt a la font que bateja a tot el barri.
Als seus números 51-53, cimentades com si es disposessin a volar Lluís de Miquel i Roca degué divertir-se tot ideant vivendes bessones, amb coronació de fantasia, per a José Cartoixà Roig, qui la seva feina quotidiana a una papereria li brindà l’oportunitat d’aquest luxe immobiliari, una de les seves afinitats amb la casa Aragall Tuset, així com la discreció d’ambdues, no per manca de coqueteria, sino per ser perifèriques, a l’atesa de ser descobertes sense alterar la seva omnipresent tranquil·litat.
Catalunya Plural, 2024 
