Mentre que a Espanya alguns mitjans de desinformació acarnissen falses controvèrsies sobre la conveniència o no de pujar alguns graus l’aire condicionat o apagar a la nit els aparadors, en llocs com Kayés, a la frontera maliana amb el Senegal i Mauritània, un nadó de quatre mesos expira envoltat d’una legió de mares i infermeres que s’afanyen per salvar una quinzena de criatures de la malnutrició.
En aquesta sala infecta d’un hospital de condicions miserables, com en bona part de la regió del Sahel –més de tres milions de quilòmetres quadrats que travessen l’Àfrica de l’Atlàntic al Mar Roig–, ningú no gosaria dubtar en veu alta de les conseqüències del canvi climàtic. Aquest fenomen destructiu que ha estat provocat pels mateixos països que van colonitzar i espoliar els països que la integren i que segueixen definint l’abast de les seves penúries i, fins i tot, el curs de les seves guerres.
En aquesta zona del planeta fa anys que veuen tan clarament els seus efectes com ara ho poden fer a Madrid, Londres o París fins als qui posaven tot el seu afany a ignorar-los. Però a països com Burkina Faso, Níger o, aquí, a Mali, a més, pateixen les seves conseqüències en forma de massacres, gana i la pitjor de les pandèmies, la malnutrició de les nenes i els nens.
“Mira, aquest color ros és un símptoma de malnutrició. No té prou nutrients per pintar els seus cabells. Veieu com està d’inflamat? No són només els peus, és tot el cos. És clar, les mares els veuen així, arrodonits, i no s’adonen que estan desnodrits”, explica Aminata Coulilsaly, coordinadora de l’equip d’infermeres de l’àrea de malnutrició infantil de l’hospital de Kayés. Al seu costat, Aissata Denbele, d’ Acció contra la Fam , l’ONG que recolza aquest programa, dóna ànims a la mare del nadó: “Ja no té problemes respiratoris, només cal aconseguir que segueixi prenent la pasta i l’aigua fins que recuperi el gana”.
La pasta és el famós Pumply Nut, paquets de crema de cacauets, llet, vitamines i sucre que des de la seva invenció el 1996 porten salvant de la mort provocada per la malnutrició severa milions de nens i nenes. L’aigua és, senzillament, aigua potable que les esforçades infermeres els lliuren en llaunes reciclades de llet en pols infantil. Perquè molts d’aquests pacients minúsculs arriben deshidratats per l’altra gran depredadora mundial d’infants: la diarrea.
Desenvolupament humà a la baixa
Res de nou: el món contemporani ha assumit les fams com un fenomen natural que es repeteix de manera periòdica entre aquelles poblacions les morts de les quals han de superar les tres xifres per ser notícia. Després de la primera dècada dels 2000, en què Àfrica va viure el miratge d’un creixement econòmic que no va reduir la desigualtat, el Sahel ha anat tornant als pitjors indicatius de desenvolupament humà des de la guerra líbia del 2011 i la conseqüent regionalització del conflicte.
El món és cada vegada més complex i la guerra de Mali és un paradigma excel·lent per entendre que la major part dels grans esdeveniments que defineixen la nostra era només es poden analitzar si atenem les seves múltiples causes, actors i factors. Però també que ja només els necis o els psicòpates poden oposar-se a un canvi radical de la nostra manera de vida per alentir i mitigar els efectes de la crisi climàtica a nivell global i dotar les regions més afectades dels recursos necessaris per adaptar-s’hi .
Nacions Unides ha documentat com el Sahel és una de les zones més degradades ambientalment, una regió on la temperatura pujarà 1,5 graus de mitjana més que a la resta del planeta i on les inundacions i les sequeres són cada vegada més freqüents. Les mares d’aquests nadons anèmics han experimentat, i així ho expliquen, com, després de la caiguda del règim de Gaddafi a Líbia, la guerra es va estendre al seu país, primer amb la rebel·lió de part dels tuaregs, després amb la incorporació dels grups gihadistes; com, alhora, els enfrontaments per l’accés a la terra entre comunitats ètniques dedicades, respectivament, a l’agricultura, el pasturatge ia la caça, es van tornar cada vegada més brutals i les collites, més escasses; com la recol·lecta arriba cada any més tard i com les reserves cada cop s’acaben abans; com una altra guerra, aquesta vegada la d’Ucraïna ha provocat un encariment del preu del blat, de l’arròs, de tot; i com, en conseqüència, cada vegada més veïnes tenen criatures amb els cabells descolorits, que no creixen, que se’ls enganxen del pit buscant consol a un plor cada vegada més panteixant, més quedo, més esgotat.
I darrere de tot això, una pugna pels recursos naturals en què també participen les excolònies i altres potències mundials, un cel cada cop més imprevisible, una terra cada vegada més erma, violenta i ensangonada. La crisi climàtica exacerba els conflictes actius i genera altres de nous, augmenta el percentatge de persones que no mengen prou -la crida, inseguretat alimentària-, encoratja els grups fonamentalistes, que es nodreixen de la gana d’oportunitats i d’esperança, i contribueix així a fer del nostre món un lloc encara més despietat, injust, violent i insegur.
No recolzar a hores d’ara un canvi polític radical per tallar la crisi climàtica és tan injustificable i inacceptable com definir-se avui com a racista, masclista o classista. Perquè més enllà de les severes conseqüències que l’escalfament global té ja a Europa o als Estats Units, seguir amb el nostre actual model productiu i de consum suposa defensar, de facto, que les poblacions més pobres del planeta han de morir, cada cop més , enmig de guerres per la supervivència. I, sobretot, que les seves vides han de ser un infern mentre estiguin vives.
Totes les capes de la guerra
Inferns com els que viuen les persones desplaçades per la guerra de Mali. Poblats barraquistes construïts fins i tot sobre escombriaires i femers en què desenes de milers de nens descalços i semidespullats xipollegen en aigües residuals embolicats en un núvol de mosques. Molts acabaran sepultats per la diarrea, pel tifus, per la malària, per la malnutrició. I, llavors, les seves mares miraran al cel, no només per clamar-lo que els aculli en la seva eternitat, sinó també perquè saben que a l’origen de la desgràcia, que sota totes les capes d’aquesta guerra que governs, analistes i diplomàtics anomenen ‘ crisi multicausal’, hi ha la manca de terra, de pluja i d’un Estat i d’una comunitat internacional que generin oportunitats per fer possible la pau.
Una conclusió que no té res de nou. Però sí que després d’aquest estiu del 2022 ningú no hauria de continuar tenint el valor de qüestionar mai l’escalfament global i que els estats del Nord haurien d’aprovar, pel seu propi interès en termes de seguretatperò, sobretot, per danys, perjudicis, justícia i dignitat, pressupostos perquè els països més afectats desenvolupin estratègies d’adaptació al nou context climàtic. I evitar així que les nostres emissions agudiquin allò que va sembrar la colonització i manté l’ordre geoestratègic internacional, això que governs, analistes i diplomàtics anomenen altes taxes de mortalitat infantil. Això que aquí són, cada vegada més, tombes amb nadons inflamats i que a Espanya es tradueix que hi hagi líders polítics que titllen d’autoritarisme mesures sobre els aparadors o l’aire condicionat. Això que ja té un nom, ecofeixisme, i que en un context de col·lapse global demostra que si alguna cosa no té límits és l’estupidesa humana.
Aquí, on les mares de nens desmaiats, amb la seva dignitat silent, et fan oblidar l’asfixiant calor saheliana, no es pot sentir més vergonya: és el que es produeix quan la lògica i l’ètica cremen i s’esfumen davant dels nostres ulls. Res de nou el que recull aquest text. Només un humil intent que la infàmia, almenys, ens segueixi consternant.
Aquesta anàlisi forma part d’ una cobertura a Mali realitzada per Patricia Simón i Ricardo García Vilanova en el marc d’ un projecte de l ‟Institut de Drets Humans de Catalunya , amb la col·laboració de l ‘Escola de Cultura de Pau, finançat per l’ Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament.
Catalunya Plural, 2024 
