Quan al final de l’article anterior un servidor ironitzava sobre el lloc on es podria estar coent l’actual esperit d’innovació en comunicació potser la ironia no fos tanta: que la llebre salti per un matoll diferent del que s’espera. Perquè cal canviar d’arrel el plantejament de l’objecte que es persegueix perquè una veritable innovació es produeixi, no s’ha d’esperar res de qui no aspira a trastocar les coses. Res de nou, sempre ha estat així i no hi haurà canvi radical sense regar una arrel nova i diferent.
Va haver d’aparèixer un Elvis Presley perquè es desbordessin els marges de la cultura juvenil en lloc d’esperar noves creacions de Tony Bennett; van haver de foguejar-se uns Beatles als cuchitrils d’Hamburg perquè esclatés el que havia d’esclatar, mentre els Shadows passaven les vacances a Sitges arraulant els seus compatriotes de Manchester; van haver de ser rebutjats els Rolling Stones per l’EMI per caure als braços de la Decca i convertir-se en satàniques majestats. La regla d’or sembla ruptura o pífia.
Quan es va produir l’extensió d’internet a tot el planeta i se’n va universalitzar l’accés es va produir un indici d’un canvi de paradigma en la comunicació, la culminació de la qual encara estem esperant. Va treure la poteta l’anomenada web 2.0, la xarxa social com a aspiració al compliment final de la promesa il·lustrada: informació per a tothom, educació universal, democràcia radical. La Wikipedia representa aquell somni, però l’obra de Jimmy Wales és realitat i ben tangible: la web 2.0 en els termes genuïns era factible.
Molts ens alcem com a militants d’aquella promesa: havia arribat la nostra hora, la de tornar als ciutadans el patrimoni que els pertany, que és el dret a la informació. La reacció va ser tremenda i els resultats estan a la vista: una pseudocomunicació digital dirigida i canalitzada mitjançant apps, una informació partida en dues, la de qualitat per als que la poden pagar per una banda i l’entreteniment quasi informatiu per l’altra. Aquest és el marc econòmic real del negoci i no un altre que solucionarà un mur de pagament.
La gran digitalització i la recomercialització de la xarxa van acabar amb la son d’una informació lliure i compartida. Però la cosa no tenia perquè acabar així. L’error ha estat, com s’ha dit a les jornades d’institucions periodístiques celebrades amb la participació de la Fundació Periodisme Plural, abandonar el negoci de la informació als negociants. Ja hem vist que la innovació no vindrà per part de les empreses informatives que operen a la xarxa: els seus productes no són res més que versions digitals de la mateixa premsa impresa que publiquen en paral·lel. Observi’s un detall: aquests diaris clàssics presentats en pantalla presenten ara com a gran innovació… el podcast! Un format antic de l’era dels blocs de fa 20 anys que, llavors sí, va aparèixer a les albors de la web 2.
Com introduiran elements de canvi en la informació els resistents a la innovació? Uns models d’empreses i empresaris que, davant d’una crisi descomunal del model de negoci, només han sabut respondre amb murs de pagament, és a dir, mantenir a ratlla i foragitar clients en lloc d’atreure’ls i integrar-los (cosa d’altra banda impossible amb uns models i productes obsolets). Ningú no ha tingut el coratge d’alliberar les forces existents entre els lectors –començant per mostrar-los confiança, com va fer Antonio Asensio i els seus col·legues fa 40 anys– ni d’anar més enllà de formes de participació tímides i canilles. Només ho han fet mitjans nadius de la xarxa com Eldiario.es, La Marea o aquests mateixos diaris de la Fundació Periodisme Plural juntament amb altres de semblants. On són avui teoritzacions com la del “citizen journalism” o periodisme de base de Dan Gillmor, característica de la web 2.0? Al seu lloc rebem les patètiques “cartes del director” per part dels directors de diaris, que es nota que estan escrites amb apressament i desgana. La newsletter com a resposta a la necessitat de mobilitzar els lectors! Tractar el lector com a destinatari d’un producte exclusiu, com la cosmètica o la joieria, en lloc de mostrar-li l’interès real per fer-lo participar en el medi amb els seus coneixements i interessos reals. És a dir, la pífia d’aplicar mesures de màrqueting a problemes tan genuïnament periodístics com és la relació viva amb el lector mitjançant la informació. 0? Al seu lloc rebem les patètiques “cartes del director” per part dels directors de diaris, que es nota que estan escrites amb apressament i desgana. La newsletter com a resposta a la necessitat de mobilitzar els lectors! Tractar el lector com a destinatari d’un producte exclusiu, com la cosmètica o la joieria, en lloc de mostrar-li l’interès real per fer-lo participar en el medi amb els seus coneixements i interessos reals. És a dir, la pífia d’aplicar mesures de màrqueting a problemes tan genuïnament periodístics com és la relació viva amb el lector mitjançant la informació. 0? Al seu lloc rebem les patètiques “cartes del director” per part dels directors de diaris, que es nota que estan escrites amb apressament i desgana. La newsletter com a resposta a la necessitat de mobilitzar els lectors! Tractar el lector com a destinatari d’un producte exclusiu, com la cosmètica o la joieria, en lloc de mostrar-li l’interès real per fer-lo participar en el medi amb els seus coneixements i interessos reals. És a dir, la pífia d’aplicar mesures de màrqueting a problemes tan genuïnament periodístics com és la relació viva amb el lector mitjançant la informació. en lloc de mostrar-vos l’interès real per fer-vos participar en el medi amb els vostres coneixements i interessos reals. És a dir, la pífia d’aplicar mesures de màrqueting a problemes tan genuïnament periodístics com és la relació viva amb el lector mitjançant la informació. en lloc de mostrar-vos l’interès real per fer-vos participar en el medi amb els vostres coneixements i interessos reals. És a dir, la pífia d’aplicar mesures de màrqueting a problemes tan genuïnament periodístics com és la relació viva amb el lector mitjançant la informació.
La necessitat de ruptura torna a ser palesa i la frustració de la web 2.0 per part dels seus enemics no n’hi ha hagut prou. Perquè les pífies són cada cop més evidents i seran cada vegada més freqüents. El negoci de la premsa impresa ja està enfonsat. L’error persisteix i és el clàssic de la cultura de masses: difondre baratetes culturals que no entrin en conflicte amb els prejudicis imperants i siguin barats i fàcils de produir. També es carregaran aquest pseudonegoci digital. I nosaltres tornarem: després de la pífia la ruptura.
Catalunya Plural, 2024 
