Un centenar de joves universitaris, en perfecta sincronia, fan la seva performance anual dedicada a les noies veïnes. El líder desgrana la seva fantasia eròtica -segurament molt polida per la pornografia- que dóna forma a un discurs masclista profundament arrelat a la societat espanyola, malgrat tots els canvis -indubtables i innegables- de l’última dècada. El cor l’acompanya amb la tornada on deixen palès els que els uneix: la fàtria que es defensa agressiva i sàdicament del temor a la dona. Lacan assenyalava que l’home no sap ben bé què fer amb el cos d’una dona i que per això moltes vegades s’acaba cossificant i dominant-lo amb més o menys maltractament. Podem definir l’escena com un exemple típic de seguici ritual, amb parada fàl·lica, en la línia de les performances que alguns mascles animals practiquen amb les femelles.
Una de les claus de lectura d’aquesta violència masclista és la creixent influència que el consum de porno té avui en els joves (majoritàriament, ells) com a via d’iniciació sexual. Un porno gratuït que troben sense problemes (el 20% del que circula per Internet és porno) amb escenes dures que inclouen l’asfíxia (chocking), el coit anal i els càstigs físics, com si aquestes activitats fossin les que els agrada. . El porno es cola així entre els seus somnis per oferir-los, en aquestes escenes de crueltat sàdica, respostes al despertar sexual. Documentals sobre l’èxit del porno com Pleasure o Hot Girls Wanted ja ens havia acostat a les històries i desenganys d’aquests joves que el que descobreixen finalment -de la mateixa manera que alguns pacients que ens expliquen el seu ús del porno- que hi ha una bretxa important entre aquestes fantasies i la realitat del desig de les adolescents i del seu propi, un cop s’han atipat del consum repetitiu que ho deixa amb un profund sentiment de buit. I no només això, sinó que les disfuncions erèctils (ells) i els esquinços anals, inhabituals en adolescents, des de fa algun temps són motius creixents de consulta. El porno els serveix de protocol d’actuació, però el desig de les parelles és un altre i davant d’aquest fet queden confosos i vacil·lants, sense potència.
Una segona clau menys universal i més acotada és el context social dels joves. Procedents de classes acomodades perpetuen el discurs familiar, en què la desigualtat en els rols sexuals i la pitjor cara del gaudi abusador i violent del patriarcat s’hi ressalta i en altres actuacions de caràcter polític i cultural, afí a grups d’extrema dreta amb càntics feixista i simbologia nazi. Totes elles presents en aquest mateix Col·legi Major, on un notable exalumne com Pablo Casado va deixar alguna joia ‘literària’ i ideològica molt clarificadora. És un discurs hereu d’aquelles pràctiques ancestrals de la iniciació sexual que feien ús de la prostitució i/o l’abús de dones properes (criades, amigues i fins i tot familiars). Al costat de les virtuts públiques d’aquests futurs líders empresarials, polítics i judicials,
La tercera clau de lectura és l’ètica, entesa aquesta com la posició que un pren davant de la vida i davant de les dificultats que se li presenten, en aquest cas les pròpies del trànsit a la vida adulta, amb la sexualitat constrenyint. La dels actors ja l’hem explicat: una declaració a crits del seu fantasma de poder, que no passa de ser el somni pornogràfic més que el desig que suposen a les dones. Ens queda la posició ètica del públic femení (o almenys una part d’ell), aquelles “mòniques” que de seguida van sortir a disculpar-los -no se sentien ofeses- ia rebutjar l’enrenou mediàtic pel que consideren “un ritu tradicional sense més valor”. I en part tenen raó: ells seran els seus futurs marits (ja hi ha diverses parelles), futurs pares dels fills i sustentadors principals d’una llar confortable.
Aquest teatret seria patètic si no fos preocupant el destí que els espera aquesta elit en llocs clau d’aquest país.
Catalunya Plural, 2024 
