Fa poques hores que el President Aragonès ha encarregat les responsabilitats de Govern que fins ahir corresponien a Junts a set nous consellers. Alguns dels perfils, provinents d’altres espais polítics, ompliran moltes línies i minuts de tertúlia els propers dies, però pocs d’aquests espais es dedicaran a parlar del contingut de les àrees que se’ls han encomanat i dels reptes que tenen per davant.
A Carles Campuzano, el més progressista dels conservadors i viceversa, home de diàleg i bregat en les interioritats de les administracions, se li ha encarregat la direcció de la Conselleria de Drets Socials. Fins fa unes hores, Campuzano liderava DINCAT, la Federació que defensa els drets de les persones amb discapacitat intel·lectual a Catalunya, agrupant prop de 300 entitats i desenes de milers de famílies.
Podem entendre, doncs, que el nou Conseller és un expert en la matèria i coneix fil per randa les necessitats del sector de la discapacitat i els reiterats incompliments i promeses oblidades dels darrers anys. De fet, fa tot just tres setmanes, el propi Campuzano presentava un informe en que denunciava la “invisibilització” dels discapacitats intel·lectuals a Catalunya, les inacceptables llistes d’espera per a residències i que menys d’un 10% dels adults joves amb discapacitat aconsegueixen emancipar-se.
79.000 famílies amb 79.000 històries, sovint silencioses i majoritàriament viscudes en solitud, amb pocs recursos i amb la frustració de no trobar empara ni suport, si no és el suport solidari entre famílies que s’autoorganitzen. La constant batalla contra la burocràcia i contra l’oblit pressupostari dels qui han de lluitar per a tenir garantit allò que la resta disposa amb naturalitat.
L’1% dels catalans i catalanes pateix una discapacitat intel·lectual reconeguda (un altre dia parlarem dels milers de no reconeixements que queden sense abordatge i fora del sistema), i mentre la Generalitat destina un 8% del seu pressupost a Drets Socials, les mancances en places d’atenció residencial segueixen incrementant-se, amb llistes d’espera que arriben ja als dos anys. Els CDIAPs, encarregats de l’atenció precoç, ja van fer un crit d’alerta, desesperats pel col·lapse i la saturació del servei i la impossibilitat de prestar una atenció de qualitat en les condicions actuals. Els programes d’integració laboral fan aigües amb uns índexs de desocupació del 80% i els Centres Ocupacionals i Centres Especials de Treball segueixen sense veure millores en el seu finançament que els facin viables. Les polítiques de suport a l’autonomia personal i a l’emancipació són, de fet, pràcticament inexistents.
I així es podrien escriure pàgines i més pàgines sobre els drets conculcats, sobre els compromisos aigualits, sobre les frustracions afegides, sobre les vides robades als usuaris i a les seves famílies, cuidadores encara més invisibles.
El nou Conseller coneix el patiment i les necessitats crítiques de la discapacitat catalana. Ara que es parla dels governs del 52%, del 80%, del 21%… seria el moment que, per una vegada a la vida, algú es recordi d’aquest 1% de la població, vulnerable, empobrit i menystingut. Tant de bo Campuzano governi també per a ells, més enllà de la retòrica, amb pressupostos i recursos. Aquí seguirem, mentrestant, esperant solucions per tenir vides dignes.La discapacitat no pot esperar més.
Catalunya Plural, 2024 
