Amadeu Recasens (66) és un dels majors experts en matèria de seguretat de tot l’Estat. Es mostra crític amb les formacions polítiques d’esquerres quan aborden els debats i problemes en matèria de seguretat, els quals considera que “quan els hi toca governar, prefereixen externalitzar la seguretat per no assumir els debats interns”. L’any 2015 va acceptar l’encàrrec d’Ada Colau per ser el Comissionat de Seguretat de l’Ajuntament de Barcelona durant la primera legislatura. Explica que la professió policial, tal i com està avui en dia “està acabada” i que és necessari un canvi en el model dels cossos. Preguntat sobre si Barcelona és o no una ciutat segura, respon amb claredat: “Barcelona és una ciutat segura, molt segura”.
És diplomat en criminologia, doctor en dret, fou Comissionat pel Centre d’Estudis de Seguretat, director de l’Escola de Policia, expert del Consell d’Europa en matèria de seguretat, membre del Comitè d’Ètica de l’Organització Internacional de Policia Criminal – INTERPOL i Comissionat de l’Ajuntament de Barcelona sota durant el primer mandat d’Ada Colau. No se m’acut doncs una millor persona a qui preguntar-li: què és la seguretat?
La seguretat és un concepte força indeterminat. De fet, seguretat ho acaba representant tot. Parlem de seguretat urbana, seguretat pública, alimentària, ecològica, militar…A nivell polític o de mitjans, a vegades pensem que sabem de què estem parlant quan parlem de seguretat, però cal aprofundir en el concepte per comprendre’l.
Aprofundim, doncs.
Podem entendre la seguretat des de dues perspectives, una de més estructural i l’altra més conjuntural.
Anem per la primera.
Des del punt de vista primer, cada moment social té la seva seguretat, i cada seguretat té els seus llindars. Un exemple: quan jo era petit i vivia a Roses, la gent no tancava les portes de les cases. Tothom es coneixia, i no calia fer-ho. És més, tancar la porta era senyal que alguna cosa no acabava d’anar del tot bé. Ara, a Roses, tothom tanca la porta, posa reixes i alarmes. De seguretat, a Roses, n’hi havia abans i n’hi ha ara, però ha canviat el concepte de seguretat. Els llindars de tolerància de la seguretat han canviat. O un altre exemple: un mort per ganivetada a la ciutat de Barcelona genera un escàndol, mentre que a la ciutat de Chicago són necessaris diversos assassinats per a generar-lo.
D’acord, la seguretat entesa com a percepció subjectiva. I la segona?
La segona concepció seria la instrumental. Per exemple: si hi ha més turisme a Barcelona, hi hauran més furts i més robatoris. Si arriben milions de turistes a la ciutat, vindran hi hauran centenars de carteristes nous. Dic carteristes, que no assassins: és important no confondre delinqüència amb criminalitat.
És a dir, que no hi ha relació, segons el que m’explica, entre l’evidència empírica i la sensació de seguretat.
Exactament. En absolut.
Llavors, si la seguretat o la inseguretat és una percepció, quins elements la conformen?
D’una banda hi ha interessos polítics, que jo crec que són il·legítims perquè no ajuden a la governança. És un problema recurrent, no és res nou. Després hi ha un tema molt més profund, que és la capacitat d’expressar contrarietat per part de la ciutadania. Per exemple, si agafem les dades d’abans i de després de la crisi econòmica veiem que no havia canviat radicalment la criminalitat. Però abans de la crisi la inseguretat era el principal problema de la ciutadania, mentre que després baixava fins la sisena o setena posició. Què vol dir, això? Doncs que quan hi ha un problema real la gent l’identifica i el descriu en les enquestes. Quan no hi és, a falta d’altra cosa, la inseguretat és una mena de substitutiu.
Parlava del concepte de seguretat com un concepte força indeterminat o polisèmic, però m’agradaria preguntar-li per la seguretat amb relació a la policia, que potser és la identificació més directa.
La seguretat tal com la coneixem a dia d’avui, aquest concepte indeterminat que li comentava, s’ha de desconstruir. No serveix per res. O si serveix, és per fer una cosa absolutament retrògrada que és fer més del mateix amb una formula que s’ha demostrat que no funciona ni han funcionat mai: repressió, policia, presons. La policia en determinades construccions socials és necessària, jo d’això no en tinc cap dubte. El que no és necessari és que sigui aquesta policia. Si volem realment que la gent es corresponsabilitzi de la seguretat, que se la senti seva, hi ha d’haver co-producció de polítiques de seguretat, i perquè aquestes hi siguin cal corresponsabilitat. I precisament el que hem fet és des-responsabilitzar la seguretat.
I la relació entre l’esquerra i els cossos policials? Vostè que n’ha tingut tracte: existeix dins dels cossos policials un recel cap al pensament que anomenem vagament com d’esquerres?
Sens dubte que existeix. Es veu clarament perquè, quan governa la dreta, aquesta problemàtica no existeix. En part això es deu a que quan governa la dreta no hi ha altaveus atacant-te, ja que els mitjans de comunicació estan tots pràcticament gestionats pels partits de dretes. Però això no treu que, per altra banda, la relació entre l’esquerra i la policia és una relació lamentable.
Perquè?
D’entrada perquè la policia és conservadora per naturalesa i per definició. És, com diria Walter Benjamin, violència conservadora de dret. La policia l’han format i preparat per fer complir la normativa que hi ha. No és culpa de la policia, és que es tracta d’un instrument de conservació de dret. Per altra banda, l’esquerra que no està acostumada a fer normes i encara menys a governar, entén la policia com l’element de sospita, quan en realitat el que està reflectint és un mal govern. Per tant: posa’t a governar i transforma la policia, perquè la policia per si sola no està predisposada a canvis radicals.
Però això es podria pensar gairebé de totes els institucions, en el sentit que la resistència al canvi sembla ser un denominador comú.
Efectivament, efectivament.
Pel que em diu, però, interpreto que sí que ha constatat que, més enllà del canvi, sí que hi ha un component ideològic més marcat associat al conservadorisme de dretes.
Sí, i tant. Forma part de la cultura policial, i això s’ha de tenir en compte perquè aquest és un canvi en el que s’ha de treballar. Per dir-ho d’una altra manera: el corporativisme policial. Sempre que ha governat la dreta el discurs ha estat “faci el que vulgui mentre em resolgui problemes i no em doni problemes”. Aquest és un missatge clar pels cossos policials, que reforça el corporativisme negatiu d’amagar els problemes sota la catifa, etc. Si es vol una policia adequada a les teves polítiques, transforma-la. Però això no es fa amb una legislatura.
La dreta, en canvi, — i penso també en termes d’urbanisme —, és capaç de vehicular un discurs híbrid del concepte de seguretat on s’atorga tota la potestat a la policia, però alhora després en termes d’urbanisme potencia un model més de frontera que de membrana, que diria Richard Sennet, en el sentit d’estructures físiques que poden propiciar escenaris potencialment més insegurs. Però ho fa externalitzant la tota seguretat a la policia com a força capaç de resoldre els problemes d’ordre públic. I aquest relat funciona.
Funciona, efectivament, fabricant allò que en diem gated communities (comunitats tancades) en el sentit que qui se les pot pagar se les paga, i qui no queda a l’albor del que li pugui passar.
Similar amb el tema de les okupacions i les alarmes per exemple.
I amb els carrers de determinats països i ciutats on els rics tenen tancat el barri sencer i els pobres, com deien, oblidats per l’administració. És un model en el qual tu saps que et dirigeixes als teus votants, que són els que tenen els diners per tancar-se. Però això no és un model de corresponsabilització de la ciutadania.
El negoci de la seguretat…
Sí. Hi ha una part economicista important. És a dir: si tu vols seguretat, te la pagues. Llavors ja participes de la seguretat posant-te reixes i tancant la casa, però no determinant es polítiques públiques, que això ja ho farà l’Estat. Aquest és el model que volem des de l’esquerra? Si no volem aquest model i volem corresponsabilitat i coproducció, cal pensar quin model volem.
Tornant el tema de la relació entre la policia i l’esquerra: entén, però, que generi rebuig en certa gent quan, per exemple, els policies rebutgen identificar-se o s’oposen a ser gravats?
Sí, és clar. No tenen la cultura de la transparència. Si la tinguessin tots hi guanyaríem, inclosos els policies. Perquè en el fons, els policies que volen l’opacitat perquè no es vegi el que fan són els que sobren. La immensa majoria de policies que jo conec el que volen és que la gent els apreciï, no que la gent els odiï.
Va notar canvis en aquest sentit durant el seu període com a Comissionari de l’Ajuntament de Barcelona?
Vam intentar fer canvis. Vam intentar canviar la cultura policial a través d’un nou Pla Director que modificava les iniciatives i les prioritats. I es va fer amb la policia, perquè no ho pots fer sense ells. És necessari un canvi professional, perquè sinó la policia està acabada. També es van dissenyar unes polítiques públiques clares i orientades cap a uns objectius, com per exemple la co-producció de polítiques de seguretat i la policia de proximitat, entenen aquesta com un referent de barri per detectar problemes. Un dels referents, no l’únic, perquè han de treballar conjuntament amb serveis socials, neteja, etc.
Hi ha una relació entre seguretat i neteja…
Sí, al final acaben essent el mateix problema, perquè la gent ho identifica com a tal. Quan hi ha brutícia o rates, la resposta acostuma a ser que la gent no se sent segura.
Expliqui’m perquè la policia està acabada.
Jo en la policia hi crec, però amb una nova professionalitat. Avui dia és una professió que ja no es necessita en aquest model de societat. Tenim societats molt obertes i globals, transversals i horitzontals. I tenim policies tancades, verticals i encapsulades en un Estat i unes fronteres. Això és un model del segle XIX. Si volem una policia del segle XXI, ha de tenir les característiques socials del segle XXI.
Per exemple?
La policia al carrer ha de prendre decisions en el moment immediat; s’han de refer de nou els protocols d’actuació. El policia ha de ser una persona molt polivalent i amb autoritat. Ha de saber donar els primers auxilis en cas d’un accident, ha de poder fer una primera mediació en un conflicte. És un estabilitzador de conflictes, perquè no es pot demanar al policia que resolgui tota mena de conflictes en el context de les societats globals complexes. I la policia, de global i complexa, no ho és. Per tant cal buscar i incorporar d’altres actors i oferir altres capacitats de resolució, tenir molta més autonomia i, alhora, estar més controlada.
Quines són les principals amenaces que té Barcelona en termes de seguretat?
Barcelona és una ciutat segura, molt segura. Jo he viatjat bastant com per saber-ho. Té principalment els problemes derivats de la percepció d’inseguretat que tenen a veure amb neteja, il·luminació, on hi ha mancances importants que s’haurien d’arreglar. I, després, una altra sèrie de problemes associats al fet que Barcelona és una de les capitals turístiques mundials, i això propicia casi inevitablement un percentatge de casos de furts, robatoris, etc.
Per últim: aquesta incapacitat de l’esquerra d’articular un discurs sobre seguretat fa que aquesta sigui més susceptible a comprar el marc ideològic de la dreta?
Sí. Jo crec que sí. És més, l’esquerra no té discurs en matèria de seguretat. Quan governa, acostuma a externalitza la seguretat a jutges i persones independents, etc. Sovint no volen assumir els debats interns que els hi suposa. I això és un problema.
Catalunya Plural, 2024 
