Cal menjar-se els rics?

És en els temps en què la precarietat es fa més evident i l’alè real de l’escassetat se sent sobre el clatell, davant de la caixa del supermercat, en la perspectiva de passar fred a l’hivern, o en no arribar a cobrir les necessitats dels teus, llavors és quan s’activa amb més lucidesa aquest desassossec intern. Succeeix cada vegada que veus algú amb molts diners i poca vergonya demanant que es cuidi a les rendes més altes, qüestionant els impostos, dient tonteries a milers d’anys llum de les preocupacions del proïsme. En aquest marc, quan els malbarataments dels altres es tornen insuportables, i ja no hi ha qui toleri les seves pretensions de sortir indemnes de l’escassetat que afecta tantes.

Aquest cabreig proletari, el l’enuig dels de baix, és la benzina necessària perquè es mogui el motor de la història cap a un repartiment del què és més just, més humà. És la poció màgica d’Astèrix, que hem d’ingerir per ser més forts que la merda neoliberal que s’ha estès pels discursos i subjectivitats per instal·lar-nos la cantarella que hi ha per a qui es mereix, i qui no en té és que no s’ho guanya, que hem d’aspirar a acumular, aïllats dels altres, impreocupats per la misèria que ens envolta.

És palès que hi ha ganes de riure’s dels rics, personalitzar la venjança en una cara que apareix repetitivament a les pantalles, en forma d’it girl aristocràtica, de caietana desmesurada, o de pijo militant. Hi ha molt riure, molta broma amb la gent d’un caricaturesc ric. És gratis i reconfortant, com a activitat col·lectiva, aferrissar-se amb qualsevol mindundi intoxicat amb la seva abundància fins al punt de viure totalment desconnectat d’aquest món. A estones no aconseguim transcendir els cruels assenyalaments personals, quan el problema transcendeix la cosa personal, és estructural i no hi ha meme que ho desactivi.

No serveix de res menjar-se els rics, però sí assumir que es té dret a menjar-se una part del que és seu, que cal menjar-se allò dels rics quan hi ha gent amb gana, que cal obligar-los a ser menys rics. Odiem els rics? El que odiem és haver d’escoltar com justifiquen els seus privilegis amb els arguments més mandrosos, que si apugen els impostos arribarà l’atur i l’avern, que cal cuidar els empresaris perquè llavors qui aixecarà el país. No és només legítim, sinó del sentit comú, odiar qui fa apologia de l’egoisme com si això fos lucidesa, odiar els qui es beneficien de l’empobriment aliè. Com no ens donaran ganes de menjar-nos els rics?

Potser podríem aprofitar la mala llet política que ens assalta per invalidar la broma aquesta d’haver d’aguantar que ens pontifiqui gent pudent de riquesa mentre al voltant, al carrer, a tot arreu, veiem tants nàufrags. Que les nostres ganes de menjar rics no siguin capritxoses i conjunturals, sinó que serveixin per alimentar canvis estructurals que es basen a fer-los decréixer perquè ens allunyem tots de la intempèrie.

És ara, quan treuen el cap les costures d’un entramat massa fràgil per a tanta gent, i la ultrariquesa esdevé ofensiva davant les nostres urgències econòmiques, quan un compromís polític i de justícia social com és garantir el mínim a totes i tots, cobra particularment sentit. Tenir el que és bàsic per poder pensar en com organitzem l’escassetat. Disposar de prou, i que altres no en tinguin gaire. Garantir un mínim imprescindible perquè no ens veiem arrossegats a competir per engrunes. Rebaixar, en definitiva, l’odi cap als rics, no fent un exercici d’autocontenció i bon rotllo, sinó traient-nos raons per odiar-los. Perquè ningú no vol menjar-se als rics, el que volem és saber amb seguretat que tindrem el que és necessari.

Potser, amb una renda bàsica universal, se’ns traurien una mica les ganes de menjar-nos als rics. No només perquè tindríem assegurada la nostra existència, cosa que quieta força tensió. Si no també perquè repartint la riquesa entre tots, erradicant la pobresa i retallant la desigualtat, seria molt més difícil ser fastigosament ric, cosa que és una bona notícia per a tothom.