Jaume Fabre ha estudiat l’evolució del periodisme a Catalunya des de la postguerra civil. A “Periodistes, malgrat tot” va analitzar la professió entre els anys quaranta, cinquanta i la primera meitat dels seixanta. Ara, ha continuat aquest estudi entre els anys 1966 i 1983, amb la publicació de “Cròniques del fang. Quan els diaris van donar veu als barris”, editat per l’Ajuntament de Barcelona. Abans també havia escrit “Periodistes uniformats” i “Periodistes sota censura”. Llicenciat en Periodisme i Història Contemporània, Fabre ha col·laborat en molts diaris i revistes. Sovint va escriure articles i llibres juntament amb Josep Maria Huertas Clavería, un dels periodistes que més empremta ha deixat a la Barcelona que ens presenta “Cròniques del fang”.
El fang de què es parla en el llibre és més el que trepitja Josep Maria Huertas Clavería en un carrer sense asfaltar en la primera il·lustració del llibre o el de la corrupció de les administracions del període entre el 1966 i el 1983?
Les dues coses. El llibre té dos blocs. Un amb capítols llargs i l’altre són peces curtes, com de diari, amb petits requadrets, que és on normalment es parla de casos de corrupció. Alguns van ser molt sonats; el més important és el cas del regidor Espona i les escales del carrer Mercedes. Ara a la gent li sona a xino però en el seu moment que va passar va ser un gran escàndol. Van portar tios de l’ultra dreta italiana que acabaven de posar bombes a Itàlia, amb molts morts en una estació de tren. Van fer una roda de presa, van convocar periodistes. La policia no va intervenir per res. Només se’n va parlar a Destino, amb uns molt bons reportatges de l’Amparo Moreno però als diaris com a molt algun, quatre ratlletes. El governador civil va fer plegar el regidor per la pressió popular de la gent, que és un cas únic en la història del franquisme a l’Ajuntament de Barcelona. Aquest tio es va carregar unes escales que hi havia al carrer perquè li feien nosa per construir un edifici. Com aquest n’hi ha bastants. Un altre cas és la desaparició de l’arxiu de l’OIU, l’Oficina d’Informació Urbanística del Col·legi d’Arquitectes que van muntar uns arquitectes progres, que retallaven tot el que sortia als diaris de lluites populars. Però va arribar a la presidència Jordi Mir i s’ho va carregar tot. És una llàstima perquè era un arxiu extraordinari. A falta d’això vaig utilitzar molt l’arxiu del Huertas, que també retallava alguns coses, però no totes. De fet, l’únic que queda que sigui una antologia de les lluites populars són els set llibres que vam fer amb el Huertas dels barris de Barcelona. Més que una descripció dels barris era una descripció de les lluites que hi havia als barris en aquella època.
Com definiria “Cròniques del fang” en poques paraules?
És molt difícil perquè són moltes coses. La millor definició l’ha fet l’editor, l’Eugenio Madueño, a la contraportada (“Aquest llibre és moltes coses a la vegada. És, sobretot, un homenatge a Josep Maria Huertas i a tots els qui, com ell, van practicar el periodisme social els anys seixanta i setanta del segle passat (…). S’hi expliquen els canvis tècnics i empresarials de la indústria periodística en aquest període i la consolidació de les seccions d’informació local gràcies a l’entrada de notícies dels barris perifèrics generades per les entitats veïnals (…)”.
L’edició d’aquest llibre és una feinada
Sí. I també hi ha fet un treball extraordinari Gemma Martí, la documentalista. Tot i que hi ha material que estava a l’arxiu Huertas, jo sabia que havien existit d’altres materials però calia localitzar-los i era una feinada important. Sense ella algunes coses no s’haurien trobat. En alguns cassos va haver de buscar durant un any en un diari per trobar el que buscàvem. La Gemma Martí hi va dedicar moltes, moltes hores. L’arxiu del Huertas són setanta caixes que estan a la Biblioteca de Catalunya. A casa seva es va fer fer, en una paret del despatx, uns calaixos, on hi tenia carpetes i després les van posar en caixes que encara estan classificant. És un fons que està allà i que jo vaig mirar peça per peça durant molts dies en l’època del coronavirus. M’hi passava des de les 9 del matí fins que em feien fora i m’anaven portant caixes. Després hi ha el meu propi arxiu i l’ajut que han donat altres periodistes, altres ‘huertamaros’. Sabia que si tenia qualsevol dubte podia trucar un “huertamaro”. Són gent molt unida. Eugenio Madueño, l’editor, va fer un capítol sencer sobre els corresponsals locals. Hi ha deu col·laboradors al llibre i no tots són “huertamaros”.
Tot i que hi ha material que estava a l’arxiu Huertas, jo sabia que havien existit d’altres materials però calia localitzar-los i era una feinada important
Eren temps d’escriure entre línies
És clar. Era l’època en què s’escrivia entre línies, un art que s’ha perdut. És inclús perillós de fer perquè la gent no té l’hàbit de llegir entre línies s’estranya del que escrius.
Millor no haver d’escriure entre línies
No et creguis. Hi ha coses que encara s’han d’escriure entre línies si no et vols complicar molt la vida. Hi ha temes en què s’ha d’anar encara amb compte. Pots patir fins i tot agressions físiques, segons el que diguis. Hi ha pocs periodistes que escriguin entre línies perquè no els han ensenyat a fer-ho a la Facultat, ni s’han trobat amb la necessitat de fer-ho. Ara el que hi ha són periodistes valents que es compliquen la vida sense escriure entre línies. A vegades magnifiquem el periodisme d’aquella època. Ens ho passàvem molt bé. A la presentació de llibre, un dels que va intervenir va dir que ens ho passàvem molt bé perquè fèiem el que ens agradava fer. Mires les fotos del llibre i tothom riu. Això no vol dir que no hi hagués periodistes xorissos i corruptes fins la medul·la a la nostra època. La majoria de redactors de local de tots els diaris eren alhora funcionaris de l’ajuntament. Recordo un periodista esportiu que es venia per un pollastre que li regalava el Barça per Nadal. Ara segueix havent-hi corrupció. Al periodisme econòmic i esportiu podríem dir uns quants noms. O els que fan publicitat, una cosa que abans era molt vigilada i limitada. Ara, en canvi, hi ha barra lliure. Periodistes de gran prestigi fan publicitat al mateix temps que presenten el telediario o escriuen als diaris.
Perquè Josep Maria Huertas Clavería es va convertir en pràcticament un emblema d’aquella generació de periodistes?
Abans del Huertas, els diaris mai parlaven dels barris. Com a molt, la festa major de Gràcia o la dels palmons no sé on. Però mai de les reivindicacions dels barris. Fins el punt que una cosa tant bèstia com va ser la destrucció de la rambla de Sant Andreu, on d’un dia per l’altre, sense previ avís, van entrar les excavadores i s’ho van carregar tot per decisió de l’alcalde Porcioles, els diaris o en van parlar de passada o alguns dient que estava molt bé perquè s’afavoria el trànsit. De la resta no en sortia res fins que el Huertas va publicar a El Correo Catalán una sèrie de setze o disset reportatges, barri per barri. Va ser un cas insòlit. Per primera vegada els barris de la perifèria tenien presència als diaris. Quan Huertas fa això, comencen també a formar-se les associacions de barri. Es van anar unint i va canviar molt el panorama. Ell va establir contactes de seguida amb aquestes associacions i va intentar colar als diaris les lluites de barri. Igual que intentàvem colar lluites laborals. Quan treballaves i aconseguies colar a la nit quatre ratlles en un racó de pàgina al diari dient que els obrers de Laforsa havien fet una aturada d’uns minuts ho consideraves una victòria. Llavors la policia matava un obrer de la Seat i no sortia ni una ratlla. Coincideix això amb què comença a sortir gent de l’Escola de Periodisme, com la Maria Eugènia Ibáñez, la Maria Favà, disposada a comprometre’s i a lluitar i que, a més, prové de famílies no de l’Upper Diagonal sinó del Poblenou o altres barris. És gent de base popular.
Abans del Huertas, els diaris mai parlaven dels barris
Es va posar l’etiqueta de “huertamaros” a molts d’aquests periodistes. Al llibre explica que el terme se’l va inventar l’advocat Joan García Grau
Hi ha la fake news que s’ho va inventar Joan de Sagarra. Per més que jo vagi dient que no va ser ell, d’aquí a cent anys se seguirà dient que va ser en Sagarra, però va ser García Grau, a partir dels guerrillers “tupamaros” de l’Uruguai, país que coneixia bé. Huertas va fer un paper de mestratge. Va ajudar a que molts d’aquests nanos que sortien de la Facultat trobessin feina als diaris on ell estava o a d’altres. Es va estenent una xarxa. Els “huertamaros” parteixen sobretot d’un nucli central de dues revistes, que són el Quatre Cantons, del Poblenou, i el Grama, de Santa Coloma de Gramenet, a les quals Huertas estava molt vinculat, juntament amb alguna altra revista de barri. “Huertamaros” té un nucli central molt dels amics d’ell i després hi ha uns nuclis més amplis que fan periodisme social o de barris sense necessitat de seguir-lo i fins i tot criticant-lo. Hi ha periodistes, no diré noms, que han fet un molt bon periodisme de barri però són molt crítics amb ell. Per aquest motiu segurament no vam posar la fotografia del Huertas a la portada del llibre. Ho vam valorar molt, però el periodisme de barri no només el van fer els “huertamaros”. Per exemple, Jordi Bordas, de La Vanguardia. Huertas deia que Bordas feia la millor informació municipal. I, com ell, molts d’altres.
Hi ha “huertamaros”, avui?
N’hi ha alguns, gent que fa el periodisme de barri d’ara. Hi ha alguns cassos. Gent de mitjana edat, per exemple Néstor Bogajo, actual director de la revista Carrer, que fa la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona. És un “huertamaro d’uns trenta anys.
Les revistes de barri potser són digitals ara
I als pobles. La gent que hi treballa frueix molt fent aquesta informació però a la que volen fer el salt professional no poden i nosaltres sí que vam poder. Ho vam tenir molt fàcil perquè s’acabava la generació de la guerra i calia gent jove als diaris. Els empresaris veien que s’acostava un canvi i volien que els diaris canviessin una mica.
La gent que hi treballa frueix molt fent aquesta informació però a la que volen fer el salt professional no poden i nosaltres sí que vam poder
Es censuraven articles, es tancaven mitjans, però pocs periodistes van passar per la presó
El Huertas. A la post-guerra molts periodistes van fugir a l’exili i els que van agafar van ser condemnats a molts anys de presó. En l’època del franquisme hi ha alguns incidents, bronques del governador civil, empresonaments d’un parell de nits per espantar-los una mica, i, a vegades, més per anècdotes que per informacions gruixudes. En el tom anterior a aquest, que es diu “Periodistes, malgrat tot” i agafa el periodisme de postguerra, explico casos com el d’un periodista que va fer una crítica taurina que no va agradar al governador civil que era un gran aficionat als toros i el va enviar a la presó. Per exemple, a un que va fer una cosa sobre unes vivendes de tipus social que havia promogut el governador civil i va titular “Casitas de papel”, el governador civil el va cridar i li va clavar una bronca monumental. Però de l’època que parlo el llibre només va anar a la presó el Huertas: nou mesos i vuit dies.
Nou mesos i vuit dies que es deurien fer eterns i durs
A més, Franco es va morir quan ell estava empresonat i no sabíem si entraria gent d’ultradreta a la presó a liquidar qui volguessin. Van ser uns moments de pànic terrible.
Vostè col·laborava amb ell quan era a la presó
Fèiem els llibres dels barris. Ell estava dintre i jo fora. Dos dels toms els vam poder fer d’aquesta manera. Ell va descobrir que hi havia una biblioteca a La Model, un moble amb quatre lleixes que mai ningú l’havia usat. Hi quedaven llibres d’abans de la guerra i ell va trobar el tom de Carreras Candi sobre Barcelona, el millor llibre que s’ha fet de Barcelona, però, clar, és del 1911. Gràcies a això, podia fer el buidatge i ell em deia que anés a comprovar les dades. Jo posava les cames i ell posava la idea. Vam aconseguir que ens poguéssim cartejar. Només podia mantenir correspondència amb la seva dona i encara, però, a través del mestre de la presó, va aconseguir que autoritzessin que ens escrivíssim, passant censura naturalment. Aquestes cartes les guardo.
Va quedar molt tocat Huertas pel seu pas per la presó?
En sortir de la presó, no; va ser una alegria molt gran. Va quedar tocat, sobretot, els primers dies de ser a la presó. El va agafar per sorpresa. El convoquen a Capitania, se n’hi va tant feliç i el jutge militar, sense avisar ningú, l’agafa i directament l’envia a La Model i el té incomunicat allà tres o quatre dies.
Tot plegat per una frase on deia que la majoria dels bordells estaven regentats per vídues de militars
Amb ell van voler fer un càstig exemplar perquè molta gent li tenia jurada per la informació que feia dels barris i les qüestions de tipus social que tocava. Van utilitzar això com una excusa. Li van fer un consell de guerra, el van condemnar a dos anys de presó i en va complir només nou mesos perquè va coincidir amb la mort de Franco i la primera manifestació autoritzada que es va fer a Barcelona, que va ser precisament la dels periodistes per demanar la seva llibertat. Va quedar marcat, tot i que ell hi veia el costat positiu, haver conegut els presos, fer-se amic d’alguns d’ells com el Vaquilla. El Vaquilla té un llibre de memòries que va escriure el Huertas bàsicament a partir converses que van tenir. Jo feia d’intermediari perquè el Vaquilla tenia relació amb una xicota que vivia en un barri de vivendes socials, a prop de casa meva, a Girona. El Huertas em donava cartes a mi, jo li passava a aquesta noia que, després, li passava al Vaquilla als bis a bis que tenien. Així es comunicaven entre ells.
Amb Huertas van voler fer un càstig exemplar perquè molta gent li tenia jurada per la informació que feia dels barris
Hi havia molta complicitat entre periodistes compromesos i dirigents de les associacions de veïns que anaven naixent i consolidant-se
Les associacions de veïns eren diferents en moltes coses a com són ara. L’esperit de lluita que hi havia, els partits que s’hi movien, l’aparició d’uns líders indiscutibles, alguns dels quals, quan es munten els ajuntaments democràtics, busquen ràpidament la manera de col·locar-s’hi. L’esquerra i l’extrema esquerra tenien un pes a les associacions de veïns que ara no tenen. La immigració que arriba aquí el primer franquisme, majoritàriament i això s’ha dit poc, era gent que marxa de les seves comunitats no només perquè passaven gana sinó perquè eren víctimes de la repressió encara. Era gent que més o menys s’havia significat i havia de marxar d’allà i venir. Hi ha treballs com a les mines o la construcció de preses on donaven un nom fals inclús perquè no els identifiquessin. Maria Favà ha fet un llibre molt interessant sobre una explosió que hi va haver a una mina del Berguedà, on van morir quaranta o cinquanta treballadors. No se n’havia dit res fins ara i ha trobat que molt bona part de les víctimes eren gent inexistent, la qual cosa va facilitar que les poques indemnitzacions que hi va haver se les embutxaqués gent del règim.
És un llibre fet per encàrrec de l’Ajuntament o és una iniciativa seva?
Aquest llibre té un antecedent, que és ‘Periodistes, malgrat tot’, editat per l’ajuntament de Barcelona, que agafa la immediata postguerra, l’època de repressió més dura, amb els periodistes que es van quedar i els que van marxar a l’exili. Un cop fet aquell llibre, vam fer a l’ajuntament la proposta de fer aquest, amb el mateix format, i va tenir bona acollida. A més, coincideix amb el cinquantè aniversari de la creació de la Federació d’associacions de veïns. I va tirar endavant.
Quant temps ha trigat a fer-lo?
La recerca comença just abans de la pandèmia. El treball de fer el llibre pròpiament ha durat dos anys. Jo ja tenia les meves memòries i la biografia del Huertas. Hi havia un bagatge previ.
Vostè és protagonista d’aquella etapa però surt poc al llibre i, quan ho fa, és de forma molt discreta
Però no perquè no em vulgui comprometre sinó perquè és una norma que he tingut sempre de no personalitzar. No trobaràs mai un article meu en què parli en primera persona. Potser ara que m’he fet vell i quan et fas vell aquestes coses et passen, però he sigut sempre contrari a personalitzar i no vaig voler que quedés com unes memòries meves. Evito personalitzar-ho excepte en aquells casos, precisament, en que m’he de comprometre.
El fet de viure en persona molts dels episodis que es citen al llibre ha estat un avantatge o un problema per parlar-ne?
No sóc dels periodistes d’informació local més significats. A l’època en què passa el llibre, vaig tenir una vena obrerista. Si hagués sigut capellà hauria estat capellà obrer. Em vaig fer periodista obrer i vaig demanar a El Correo de treballar al taller enlloc de la redacció. M’ho passava molt bé. Vaig fer els llibres dels barris amb el Huertas. Per tant, faig informació de barris a un nivell llibresc, no de la feina quotidiana del diari.
A l’època en què passa el llibre, vaig tenir una vena obrerista
Una dificultat en la reconstrucció d’aquella etapa és que cada periodista, segons explica vostè, cada testimoni en té un record diferent
Estic preparant un llibre sobre això. Vaig fer la prova en una roda de premsa que va fer Santiago Royuela sobre el cas Espona. Vaig demanar els set periodistes que hi van assistir que la descrivissin i no només donen versions diferents sinó que algunes són contradictòries absolutament. Casos d’aquests en podria explicar més d’un. La memòria és una cosa terrorífica. Hi he perdut tota la fe.
Només ens podem fiar de les fotos, dels documents escrits…
No et pensis! Tampoc et pots fiar del tot dels documents oficials, els de les herències, les escriptures o comunicats dels partits. Has de contrastar la memòria amb els documents, que sovint es contradiuen.
S’ha fet algun enemic amb aquest llibre?
Pensava que en faria molts però, de moment, no. Potser hi són i no m’ho han comunicat. No ho crec. Tinc el vici de desmentir coses. El Huertas també el tenia. El que explico no deixa de ser un llibre de memòria. Em puc equivocar.
S’ha callat alguna informació per no ferir algú?
No acostumo a fer-ho. El meu problema a la vida ha sigut sempre que no he sabut callar-me coses que m’hauria de callar. Li foto pel broc gros i confio que els amics que em fan entrevistes després tindran seny i quan vegin que em perjudico a mi mateix seran prudents com no ho he estat jo.
Dona la impressió que era més apassionant ser periodisme en aquella època que ara
Crec que sí. Treballar en les condicions que treballen els nanos d’ara és fotut. No hi ha la trempera de poder publicar coses com fèiem a El Mundo Diario, El Correo Catalán, el Diari de Barcelona de l’època de’n Pernau. Hi havia una lluita permanent, la informació dels barris, les vagues, les manifestacions… és el moment de la transició on tothom disfrutava, no només els periodistes. En tenim un record segurament més bonic del que era en realitat perquè van passar coses molt bèsties en sentit negatiu. Les redaccions no són el que eren. Aleshores eren obertes, a les taules podies beure tant alcohol com volies, hi havia tertúlies, entrava gent de fora amb tota llibertat… Ara has d’entrar amb targeta, permís, cita prèvia. Hi ha un silenci total. Abans hi havia soroll, crits…
Les redaccions no són el que eren. Aleshores eren obertes, a les taules podies beure tant alcohol com volies, hi havia tertúlies, entrava gent de fora amb tota llibertat
La seva trilogia acaba el 83. No hi haurà un quart llibre?
És el meu últim llibre. Potser faci llibres de manies meves, d’aquests que no es publiquen i es queden al calaix. Els errors de la memòria és un tema que m’apassiona molt però si el faig el faré per mi. El tema del periodisme l’acabo aquí. Si un altre vol fer del 83 endavant seria molt interessant.
A qui se li pot encarregar?
Li insisteixo molt a la Maria Favà perquè el faci. La tinc quasi convençuda. De moment, fa un article de set folis.
Catalunya Plural, 2024 
