La cultura de la cancel·lació no existeix. És aquest suposat drama, inexistent en realitat, el que trasllueix la fotografia que en certa ocasió tuitegés la periodista conservadora britànica Katie Hopkins, acompanyant el comentari: «Així és com se sent una quan és una dona conservadora blanca». La foto: Hopkins, rostre seriós, espantat, i, al front, un adhesiu circular amb la diana de l’espiell d’una arma. Li contestava una altra tuitera: «De fet, m’encanta aquesta metàfora, perquè és una diana falsa, i te l’has posat tu mateixa».
Al voltant d’aquest assumpte de la falsa cancel·lació , és famós també un divertit esquetx protagonitzat per Lisa Kudrow: una influencer de dretes que denuncia incansablement que les veus conservadores estan sent silenciades a Internet i els mitjans, i ho fa des del seu canal de YouTube, els podcasts de Joe Rogan i Jordan Peterson, el programa de televisió de Tucker Carlson a la Fox (dues vegades) o un llibre best-seller titulat Conservative voices are being silenced.
Fa uns mesos, es publicava al diari ABC un article titulat Quan portar la contrària a l’esquerra té càstig , centrat en dues dones i quatre homes per als quals la presumpta cultura de la cancel·lació hauria significat veure la seva carrera arruïnada. Tots eren rostres conegudíssims, amb les més privilegiades tribunes mediàtiques i editorials del país a la seva disposició. Cultura de la cancel·lació és el nom que assignen a una nova esfera plebea sorgida amb Internet, que ha democratitzat considerablement la discussió i la crítica, els qui enyoren o desitjarien un debat públic jerarquitzat, en el qual un grapat de gurus —moltes vegades de nivell intel·lectual manifestament mediocre, enfilats per altres motius— parli, un poble mut escolti i tota la contestació que un puga rebre siga una carta al director que puga, o no, publicar-se. És la por, l’odi, a la democràcia ; a les àgores àtiques; que puguin alçar la veu el mateix el duc que el menestral; i el desig d’aquell a qui la vida somriu i mima de sentir-se rebel contra alguna cosa, per algú amenaçat, d’alguna causa màrtir.
No hi ha la cultura de la cancel·lació; no com la caracteritzen els snowflakes ploraners que la denuncien. Però no tot allò que no existeix no existeix en absolut. Tan cert és que la cultura de la cancel·lació no existeix com que no es diu una mentida quan es diu que, en els darrers temps, ha anat prosperant al si de l’esquerra una pulsió inquisitorial i ultramoralista , que no despentina els seus enemics, però sí que l’afecta a ella mateixa; a la seva eficàcia creixentment perduda en el pou del postureig ètic i la vigilància mútua. Mark Fisher s’hi va referir en un article cèlebre sobre «el castell del vampir»: un enrarit ambient de «propagació de la culpa» , impulsat per «un desig de sacerdotd?excomunicar i condemnar, un desig acadèmic pedant de ser el primer a ser vist descobrint un error, i un desig d?hipster de pertànyer al grup». Fisher començava per evocar
«diferents polèmiques a Twitter, en les quals determinades figures que s’identifiquen a si mateixes com d’esquerres van ser assenyalades i condemnades. El que havien dit aquestes figures era de vegades qüestionable, però la manera com van ser personalment vilipendiats i perseguits deixa un residu horrible: la pudor de la mala consciència i el moralisme de la cacera de bruixes. La raó per la qual no m’he pronunciat sobre qualsevol d’aquests incidents —em fa vergonya dir-ho— és la por. Els matons eren a l’altre racó del pati d’esbarjo. No volia atreure la seva atenció».
Hi ha qui diu que, fa un segle, les conteses internes que han travessat el camp progressista els darrers anys haurien acabat amb una muntanya de morts. És possible. Avui aquestes querelles fonamentalment digitals no acaben amb ningú: ni amb la vida, ni amb la carrera . A ningú el cancel·len. Però sí que generen un hàbit paralitzant de por i autorepressió; caminar amb peus de plom en temps que demanen les gambades de set llegües. No les dóna ja una esquerra que, més enllà d’alguna espurna ocasional de vitalitat (que, de totes maneres, sol declinar la gramàtica, no de la victòria, sinó de la resistència: no guanya Boric, es derrota Kast; no guanya Lula , es derrota a Bolsonaro), veu declinar el seu estel per tot arreu.
Hi ha països com Itàlia on, directament, ha desaparegut, convertida en allò que no és impossible, si prospera la tendència actual, que acabi convertint-se també a Espanya: un campi qui pugui de mitjans, editorials, podcasts, llibreries, centres socials, marques personals, diversos saraus; desarborada xarxa de projectes, no polítics ja, sinó mercantils, comensals abstrets d’un pastís minvant davant la minva del qual vagin refent baralles a dentelladesque esgrimen el postureig ètic com una més de les seves armes; contesa caníbal d’anabaptismes rivals en què succeeixi —ocorre ja— que s’organitzi un esdeveniment feminista, ecologista, antifeixista, i corrin a boicotejar-lo, no els masclistes, no els negacionistes, no els feixistes, sinó altres antifeixistes; potser mentre enalteixin la importància de les cures, vocable fetitxe, tan dit i tan poc fet, d’aquest cicle. Tot s’hi val a les guerres comercials .
És urgent sortir, que surti l’esquerra, del castell del vampir. «Hem d’aprendre, o tornar a aprendre, com construir camaraderia i solidaritat en comptes de fer la feina del capital condemnant-nos i insultant-nos els uns als altres. Això no vol dir, per descomptat, que hàgim d’estar sempre d’acord: al contrari, hem de crear les condicions on es pugui donar la manca d’acord sense por a l’exclusió ia l’excomunió», també deia Fisher en aquell article. Graveu-vos en marbre.
Catalunya Plural, 2024 
