L’acord de pressupostos per a 2023 entre els socis de govern central, Unides Podem i PSOE, augmenta la partida de moltes ajudes socials i subsidis. No obstant això, una d’aquestes mesures ha generat molt de debat: la revaloració de les pensions a la inflació (entorn d’un 8.5%). Aquesta mesura, d’acord amb l’última reforma de la llei aprovada l’any passat, ha ressuscitat l’etern debat sobre la sostenibilitat del sistema de pensions.
Els intel·lectuals liberals solen cridar a retallar les pensions públiques i promocionar sistemes privats que solen generen desigualtat i pobresa en la vellesa. Això no és nou. Tanmateix, algunes veus han empès una narrativa de conflicte intergeneracional que pot portar a la mateixa agenda de retallades. Teòricament, la despesa en pensions estaria menjant-se el pressupost que hauria d’anar cap a una joventut que sofreix desocupació i pobresa.
És necessari desmuntar aquesta narrativa i proposar una alternativa. És cert que els pensionistes han mantingut el seu poder adquisitiu durant les últimes dècades, mentre els joves i adults reben salaris decadents, desocupació i elevades taxes de pobresa. El gràfic mostra com els salaris mitjans s’han estancat durant gairebé una dècada enfront de les pensions. No obstant això, no per retallar les pensions millorarem la situació de la resta dels grups d’edat. Al contrari: la recepta per a fer el sistema de pensions sostenibles passa per augmentar l’ocupació, millorar els salaris i reformar el sistema fiscal. No es tracta de llevar als vells per a donar-li als joves. Es tracta de garantir bones condicions de vida a la població al llarg de la seva vida i d’augmentar la col·laboració de qui més té.
Per a entendre la sostenibilitat del sistema de pensions s’ha de mirar tant a l’estructura de finançament com a la partida de despesa. Pel que fa a la despesa, aquest depèn del nombre de pensionistes i de la quantia de les pensions. Davant la creixent pressió demogràfica, molts criden a augmentar l’edat de jubilació i a acabar amb la jubilació anticipada. En aquest cas, cal tenir en compte que moltes jubilacions anticipades són involuntàries: jubilacions forçades, acomiadaments encoberts, i situacions a les quals es deriven a aturats de llarga durada. Per tant, per a augmentar l’edat de jubilació real també són necessàries polítiques d’ocupació per a les persones de més de 55 anys.
D’altra banda, la quantia de les pensions ha anat creixent en general a un ritme per sobre de la inflació (com mostra el gràfic). Això tampoc converteix als pensionistes en rics. El 60% de les pensions són menors als 1000€, i fins i tot un 25% de les dones i un 10% dels homes cobren pensions per sota dels 500€ (dades de la Seguretat Social). Aquestes solen ser pensions assistencials o de viduïtat, a les quals queden limitades moltes dones per no tenir historial laboral suficient a causa del treball de cures de nens i majors.
A més, el nostre Estat no gasta més del normal en pensions. La despesa de la Seguretat Social ha estat entorn de 4 punts del PIB per sota de la mitjana de la UE durant els últims 10 anys. És important veure que els països europeus que més gasten en pensions també són els que més gasten en polítiques per a la joventut i l’ocupació (no només els escandinaus, sinó també França i Alemanya). Això indica que no existeix un intercanvi d’una mena de despesa per l’altre, sinó tot el contrari.
Aquesta suma positiva s’explica mirant el finançament de les pensions. Aquestes es paguen principalment amb les cotitzacions dels treballadors, encara que també amb transferències de l’Estat (és a dir, amb impostos) i amb deute públic. Això vol dir que el nombre de persones treballant, el seu salari i la seva cotització són crucials per a poder pagar les pensions. No obstant, Espanya té un problema estructural d’ocupació i de salaris. Malgrat que les dades són una mica més baixes per a Catalunya, a nivell estatal doblem avui dia la mitjana Europea en ocupació masculina (11% enfront del 6%), femenina (15% enfront del 7%) i juvenil (30% enfront del 15%). I aquests són dades històricament baixes, ja que amb cada crisi l’atur el dispara.
L’estratègia de desregulació del mercat de treball i erosió de la negociació col·lectiva de les últimes dècades teòricament ha perseguit l’objectiu de crear ocupació. Ens intenten convèncer alguns economistes que per a que els empresaris puguin contractar més persones, els han de pagar menys o tenir facilitats a l’acomiadament. No obstant això, l’evidència empírica demostra que el resultat d’aquesta estratègia ha estat una caiguda de la demanda interna, l’empitjorament de la qualitat de l’ocupació, i uns salaris que actualment cauen en picat enfront de la inflació.
Davant aquest fracàs proposem política industrial, pujades de salaris i impostos als rics. Com comenta Espai08 en l’informe de política industrial, la intervenció en el mercat per a fomentar el creixement de sectors estratègics és essencial per a crear ocupacions de qualitat i d’alt valor afegit. D’altra banda, és urgent interrompre la major caiguda salarial de l’última dècada causada per la deterioració de la negociació col·lectiva. Continuar amb l’estratègia de pujar el salari mínim és positiu, però insuficient. En aquest estudi, Adrián Todolí revisa altres estratègies per a recuperar el poder adquisitiu dels salaris, com la participació en beneficis o les normes dispositives a nivell sectorial.
Finalment, la sostenibilitat del sistema també depèn del sistema tributari. La recaptació de l’estat és més baixa que la mitjana Europea. Això es deu en part al fet que qui més té paga menys, i això inclou també als jubilats. Com mostren aquests informes, Espanya és el país ric amb major desigualtat de tota la UE, i aquesta desigualtat està creixent a ritme accelerat. Per tant, és interessant valorar reformes impositives dins i fora del sistema de cotització. Dins del sistema, els topalls a la cotització són molt baixos a nivell comparat. Actualment, el salari ingressat per sobre de 4.139,4€ al mes no està subjecte a cotització, la qual cosa posa límits a la redistribució salarial.
Fora del sistema de cotització, com comenta l’economista Olga Cantó, és el moment per a augmentar la recaptació, particularment d’impostos redistributius com el de patrimoni, successions o donacions. Davant el dúmping fiscal practicat per les autonomies com Madrid o Andalusia, és necessari imposar impostos a nivell estatal per a poder finançar tant les polítiques per a la joventut i l’ocupació com les pensions. No oblidem que aquestes últimes també inclouen prestacions no contributives. El cas del patrimoni i de l’habitatge és crucial per a aconseguir una justícia intergeneracional, ja que molts pensionistes tenen propietats llogades mentre que els joves sofreixen greus problemes d’accés.
En conclusió, redistribuir la despesa pública de vells a joves implicaria dinamitar l’única peça de l’estat de benestar que ha sobreviscut a dècades de retallades. A més, les pensions compleixen un important paper redistributiu que desapareixeria si, davant unes pensions deficients, els treballadors comencen a moure’s a plans privats. Existeix una via alternativa. Millorar la ocupació de joves i adults, i redistribuir de qui més té a qui menys. Aquesta és l’estratègia per a millorar les condicions de tots al llarg de la vida.
Catalunya Plural, 2024 
