El paisatge és un element més de la biodiversitat d’un ecosistema. Però té un problema: és difícil poder assignar-li un valor objectiu. En canvi, es pot fer una analítica i es determina de manera objectiva si l’aigua o el sòl estan contaminats; i es pot mesurar de manera també objectiva quina és la diversitat de plantes o animals a força d’identificar espècies diferents i comptar quants exemplars hi ha de cadascuna. I el nivell precís de contaminació acústica es pot mesurar amb un sonòmetre. En canvi, el paisatge té una forta component subjectiva (el que agrada a uns pot desagradar a altres) i a més no hi ha cap mena d’aparell que prement un botó ens doni el valor del paisatge a una zona determinada.
Des de l’origen de la Terra (fa uns 4.500 milions d’anys) el paisatge s’ha alterat contínuament. Els principals factors de transformació han estat naturals: forces orogèniques que aixecaven les grans cadenes muntanyoses, tectòniques que separaven o ajuntaven grans masses continentals, volcans i terratrèmols, incendis provocats per llamps, l’erosió deguda pel vent i l’aigua, etc… I finalment va aparèixer l’home (posem que fa uns 300.000 anys, una petita espurna temporal) que primer va ser caçador i recol·lector, però aviat s’adonà que si conreava la terra o criava animals, era molt més fàcil accedir a l’aliment que era la principal, si no única preocupació al principi dels temps. I en el moment que l’home va decidir fer-se ramader i agricultor, es va convertir també en un minúscul transformador del paisatge.
Pensem una mica quin va ser el procés: l’accés més fàcil a l’aliment va fer augmentar la població que vivia al costat de les terres de cultiu, obtinguda a copia d’eliminar la vegetació natural. A la vegada van descobrir el foc que és un altre element transformador per desforestar terres. Van començar a sorgir petits poblats, després pobles i finalment ciutats amb molts miliars d’habitats, ciutats que va necessitar potents muralles de defensa. A més es va construir camins i vies de comunicació per a poder moure mercaderies i guerrers d’un punt a l’altre. Van aprendre a aprofitar el vent per navegar i cada cop es van ocupar i transformar terres més llunyanes.
Tot això va comportar una transformació del paisatge, d’origen totalment antropocèntric, que es va afegir a les forces naturals. Amb una gran diferència: les forces orogèniques o tectòniques són potents però molt lentes i requereixen centenars de miliars d’anys per poder veure’n l’efecte. En canvi, les transformacions del paisatge provocades per l’home, són intenses i es manifesten en un curt espai temporal (entre dècades i un segle).
Un altre element decisiu va ser l’accés a l’ús massiu dels combustibles fòssils, encara no fa dos segles. La capacitat energètica de la humanitat es va multiplicar per molt i el resultat és el que coneixem: grans conurbacions (urbanes i industrials) que ocupen una part significativa del territori, tota mena d’infraestructures linears de comunicació, grans espais agrícoles, potents instal·lacions (ports i aeroports), centres de producció d’energia, pedreres i mines a cel obert, cables que creuen tot el territori per portar l’energia d’un punt a l’altre, etc. El territori està amb una contínua transformació (compareu imatges actuals del delta del Llobregat i de fa 60 anys) lenta i inexorable.
Ara estem davant d’un nou repte d’una transformació brutal del paisatge. En efecte, el desplegament de les energies renovables, necessàries per a una transició energètica que ben segur que no és ajornable, requereix sòl per enquibir-hi les plaques fotovoltaiques o els aerogeneradors (moderns molinets). Si viatgeu per Espanya veureu un paisatge nou farcit d’aerogeneradors, que cada cop són més i més alts. Surten com a bolets, a terra i aviat al mar.
Hi ha qui diu que hem d’acceptar sense més aquesta nova transformació, fins i tot insignes ecologistes que fa dècades es van reconèixer com tossuts defensors del medi. L’argument que fan servir és que el paisatge sempre s’ha transformat i que no ve d’aquí que pitjor és el canvi climàtic. Bé, la llei del Talió o l’esclavatge sempre havien format part de la humanitat fins que alguns van dir prou. Per tant, no és argument vàlid. Ni tampoc la disjuntiva “o ho fem malbé tot o hi haurà emergència climàtica”.
Penso que hem de mesurar molt bé on situem aquestes noves infraestructures absolutament necessàries, i no n’hi ha prou amb criteris que respectin els espais naturals o les espècies protegides. S’ha de respectar també els espais d’alt valor paisatgístic (com pot ser el cas de l’Empordà a casa nostra). El paisatge és un element d’alt valor, malgrat que sempre ha anat reculant. Potser ha arribat l’hora d’aturar aquesta pèrdua, almenys en espais molt sensibles
Catalunya Plural, 2024 
