Des que vaig arribar a aquest país el 1974 sempre vaig contemplar amb enveja la manera com els catalans resolien els seus problemes polítics. Amb el pas dels anys la inevitable comparació amb la sagnia etarra, que encara no havia aconseguit el seu zenit, m’obligava una vegada i una altra a repassar les característiques de les dues societats: la història, els conflictes, l’idioma, la gent…per a intentar entendre per què Terra Lliure tenia tan poc arrelament social i popular comparat amb ETA.
I això que el pitjor encara no havia arribat i jo ni tan sols ho veia venir.
Havent viscut la meva infància i adolescència a Navarra ia Euskadi, que en aquella època encara es deia País Basc, em sentia molt afectada personalment per tot el que passava al meu voltant. Encara que no procedia d’una família independentista, al meu entorn de parents i amics sí que n’hi havia i era impossible no sentir-se involucrat pel curs dels esdeveniments. A més, als anys 60 vaig estar exposada a les idees d’un renaixement cultural i polític, amb classes d’euskera incloses, que com vam saber més tard tenien un origen, si més no, dubtós. Però ni Pamplona ni Bilbao m’oferien opcions satisfactòries com a periodista, així que després de fer-me una volta pel món i sospesar les possibilitats professionals que tenia aterrat a Barcelona, amb un títol gairebé sense estrenar i un parell d´idiomes que al final em van obrir les portes de les seccions d´Internacional.
Ja instal·lada a Barcelona, se’m van fer més patents les diferències entre un model de lluita i un altre, i sobretot, el suport popular que rebien de les seves societats respectives.
Terra Lliure va ser un grup terrorista d’ideologia independentista catalana, amb connotacions més o menys socialistes, fundat el 1978 i dissolt el 1991. Va cometre més de 200 atemptats però les víctimes mortals que va causar van ser cinc, quatre membres de la mateixa organització. També hi va haver diverses desenes de ferits i durant la seva existència, les Forces de Seguretat de l’Estat van practicar només 300 detencions. Per la seva banda ETA, fundada el juliol del 1959 va estar activa fins al 2011, però va ser a partir del 1968 quan va iniciar la seva època de terror. En total va matar 853 persones, 22 d’ells nens, en va ferir greument 2.632 més i en va fer 3.500 atemptats. El més greu va ser el d’Hipercor, a Barcelona, el 19 de juny del 1987, amb 21 víctimes mortals i 45 ferits.
Abandonada la lluita armada a Catalunya, alguns exdirigents i militants de Terra Lliure es van afiliar a Esquerra Republicana, que com a condició per a aquest ingrés els va exigir la renúncia explícita al terrorisme. Però tinc la sensació que més enllà de les sigles va quedar enquistada en certs grupuscles una mena d’insatisfacció violenta. La història de l’aventura terrorista va quedar enterrada en l’oblit, com si mai no hagués existit, però d’alguna manera va deixar la seva empremta. Al mateix temps estava clar i meridià que els sobiranistes catalans desitjaven conquerir la independència per camins pacífics i cap allà es van encaminar. Però, amb el pas dels anys, el procés es va anar enfangant, amb l’ajuda, naturalment, dels governs espanyols i sobretot dels jutges, incapaços d’entendre quina era la part positiva del procés. I va ser com si aquella violència de Terra Lliure que no va arribar a esclatar del tot s’escapés per les costures del nou cos social constituït.
No entraré en el relat del que va passar a partir del referèndum d’autonomia del 2006 perquè és prou conegut, excepte assenyalar que el drama va evolucionar fatal, va aconseguir representar-se en el pitjor dels escenaris imaginables i va tenir conseqüències desastroses. Els hereus de Convergència van portar malament la pèrdua del poder i encara pitjor la seva necessària avinència amb els altres grups independentistes. L’experiment de l’1-O va donar com a resultat una societat dividida, processos, condemnes, presó, exilis i resultats econòmics indesitjables, i avui les lectures de l’actual situació són molt pessimistes. Però no puc deixar de pensar que, en conjunt, la canalització de les antigues pulsions violentes “indepes” no ha estat, ni de lluny, el pitjor que es podria haver produït. El seny que sempre s’ha atribuït als catalans va ser i és per mi una de les raons fonamentals d’aquest èxit.
La crisi continua oberta i ha culminat amb la retirada de Junts per Catalunya del Govern que presideix Pere Aragonés. La ruptura, llargament anunciada, deixa a l’aire la resta de la legislatura, però alhora té aspecte de gran estabilitat perquè ni el PSC ni els Comuns semblen disposats a enderrocar-lo, i és més que probable que el protegeixin dels embits dels seus antics socis.
A l’espera del que passi els propers dies i mesos, és clar que governar amb 33 diputats no és viable si el que es pretén és fer alguna cosa més que resistir i deixar passar el temps fins a les properes eleccions. Però si considerem que en aquest llarg procés no hi va haver bany de sang, i que va ser el seny dels catalans el que va saber evitar-ho, podem estar satisfets. Encara que fos a costa de donar a llum un enrevessat procés polític que encara no ha estat capaç de proporcionar la tranquil·litat i la concòrdia que aquesta societat necessita i mereix.
Catalunya Plural, 2024 
