Barcelona va plena de fronteres internes. Algunes són limbes, màgics perquè camines i sense voler notes el canvi d’endinsar-te a un territori amb identitat pròpia. Altres són més evidents, per tots conegudes. La Diagonal o la Meridiana són cèlebres, però avui ens submergirem a una de les més desagradables, la travessera de Dalt, part integrant de les rondes i per això mateix bestial en relació a la circulació motoritzada.
Quan posaren en marxa el seu actual format destrossaren tot un univers de pau i viletes. Qui vulgui recordar-lo des de la literatura pot anar a La oscura historia de la prima Montse, novel·la de Juan Marsé on es recull l’ambient de la zona a finals dels anys seixanta, amb aquelles famílies aposentades, ben favorables al Franquisme mentre es preparaven pel futur convergent.
Moltes vivien a casetes del barri de la Salut, amb un nom claríssim dels beneficis d’aquest entorn a les alçàries, a vessar d’escarpades pendents entre la plaça Sanllehy i la de Lesseps, o si prefereixen entre la travessera de Dalt, del mal segons l’Enrique Vila-Matas, i el Park Güell, glòria i calvari dels seus habitants, com comprovarem en aquestes breus pàgines.
Abans d’introduir-me a les seves essències passejo des del Guinardó per a calibrar el grau de turistes un dia qualsevol. Transito pel solitari carrer de Budapest fins arribar a Can Baró, des d’on gaudeixo d’unes vistes estupendes gràcies al mirador de les escales del carrer de Tenerife, úniques per mostrar-me sense embuts les diferències socials de Barcelona. Els ulls escruten un immens horitzó, arruïnat als seus inicis pels blocs de la cooperativa gracienca, impossibles tant per la seva ubicació junt a la Font Castellana com per sortejar les cotes de l’antiga cantera, de la que només roman un rocós testimoni, idoni per a esperar als amics o fotre’s mà amb la parella.
Al fons veig la ronda del Guinardó, i més enllà tot el centre amb les seves verticalitats, més dissimulades dins de la catastròfica densitat de població de la capital catalana, omnipresent a cadascun dels seus racons. Per això tenim sensació, quelcom agreujat per l’efecte pandèmic, de creure tenir més turistes dels que en realitat són.
A Can Baró, amb el record d’una tarda de primavera on vaig esbroncar a un per anar sense samarreta, no es perceben aquest moros a la costa. Tampoc es senten quan, a la fi, ingresso a la Salut, barri de peculiar Història i quilòmetre zero a la seva petita església, inaugurada el 1864 de la mà d’Antoni M. Morera, artífex dècades després d’un parc als terrenys de Can Xipreret, a posteriori ocupats pel club de tennis de la barriada.
Recorro la Salut des de fa moltes primaveres, mai masses. El temple molesta a la Barcelona oficial del segle XXI per ser una bombonera ficada amb calçador entre ciment. El darrer l’encongeix encara més per a demostrar la irrellevància del passat a la nostra contemporaneïtat, si bé també podríem trobar-nos davant l’etern menyspreu de l’Ajuntament amb aquests veïns, hereus d’aquells indignats de 1874, en protesta per no rebre cap resposta a les seves peticions, aleshores frustrats pel seu aïllament, resoltes el 1877 mitjançant el naixement del carrer de l’Escorial, unió amb Gràcia.
Ara les queixes van per altres viaranys, i potser concordin amb un factor poc mencionat a la premsa, el corresponent a la renta per càpita dels afectats. En aquest, la Salut, quelcom arquetípic del seu ADN, no figura entre els barris pobres, complint-se així la màxima invisible de donar amb classes solvents a paisatges privilegiats.
Això mateix remarcaven Fabre i Huertas als anys setanta, sense mencionar com dos dels seus veïns, el Carmel i Can Baró, no comparteixen aquesta condició social. La causa és com es formaren aquests distints nuclis, doncs la Salut, malgrat tot, encara pot tenir la centralitat urbana a una distància relativament curta, mentre els aneguets lletjos dels alentorns patiren durant decennis una marginació brutal pel que fa a les infraestructures, generant-se concentracions de barraques fins als primers noranta.
Això no exclou el dret legítim a demanar millores, a més d’impedir despropòsits, com prosseguir amb allò previst al Pla General Metropolità de 1976 o un polèmic camí per a bicicletes i vianants entre el carrer de la Salut i Maignon, amb suficient potència com per a perjudicar al centre de menors de Sant Josep de la Muntanya, desposseït amb la mesura d’una via privada, molt més segura.
Des del Consistori han cercat d’apaivagar els ànims. Deu mil firmes avalen als habitants, molt més satisfets si es procurés solucionar el problema orogràfic de la Salit, un clàssic en tot aquest perímetre barceloní, doncs com solen dir els residents “quan vaig comprar la casa això no pujava tant com ara”.
El mètode més expeditiu, experimentat amb èxit al Carmel i a certs Tourmalets del Guinardó, fóra instal·lar escales mecànics, però més enllà d’això hi ha més laments a l’agenda.
El primer glosa el seu el seu malestar contra el turisme, capaç de destrossar els voltants del Park Güell, amb els seus habituals negocis de souvenirs amb al·lusions a Gaudí. Potser s’hauria d’informar sobre com aquesta meca de guiris sorgí des de la possibilitat d’una fracassada ciutat jardí, transformada amb el pas del temps en un manà econòmic, fins i tot després de la oblidada victòria d’evitar la construcció d’un hotel de luxe, emparat per Joan Gaspart.
Els estrangers afronten la pujada amb certa alegria. Al cap i a la fi, són autòmats encarregats de complir amb el monocultiu del binomi Messi-Gaudí. Poc els hi importa ser una màquina de fer diners, doncs aquí tenen carta blanca, quelcom més prepotent després de la crisi sanitària, per a exhibir una actitud gairebé colonial, gens respectuosa amb els aborígens.
Aquests agrairien posar de relleu la Història de la Salut, silenciada des del desconeixement, com passa amb la torre de la rambla Mercedes, imponent i amb poques dades, o la curiosa Casa de Ferro de l’avinguda del Coll de Portell, dominadora del panorama, omnímoda des dels jardins de Menéndez Pelayo, asèptics al seu disseny, ben útil a nivell funcional, adjacent a Can Tusquets, on s’ubica el centre de menors de la discòrdia.
Des de les xarxes poden observar-se mecanismes de queixa. Molts d’ells maleeixen fins al moll de l’os de la travessera de Dalt i cerquen comparacions amb reformes a altres urbs del Vell Món, carregant-se de raons tot penjant imatges de la campanya de sostenibilitat de Barcelona en Comú, venuda a Internet des d’un insà triomfalisme, més perniciós per ometre com el concepte súper illa pot ser un element gentrificador per a continuar amb l’expulsió dels veïns dels seus barris.
Què fer des d’aquesta perspectiva amb la Salut? Sobretot preservar el seu patrimoni, equilibrar l’ecosistema turístic i lluitar des dels despatxos, que poc trepitgen el carrer, per a acontentar a totes aquelles víctimes de tantes variades pol·lucions. El repte és complicat, i per a començar-lo no estaria pas de més abandonar la petulància d’excloure de les grans fites totes aquelles zones fora del focus mediàtic per a fer i desfer a voluntat, quelcom ben sabut al Camp de la Creu, un petit sector de Les Corts desmantellat per a coronar un gran parc sense memòria i enamorat d’amnèsies.
Les fronteres són transcendentals des d’aquests vectors. Pi i Margall és en obres per a propiciar un eix verd amb l’aspiració de connectar-se amb el Park Güell tot fent cames. Les seves característiques brindaran més bellesa i encariment, res anòmal perquè transita pel Baix Guinardó, un barri desnonat durant tota aquesta legislatura, marcat per la inacció municipal, partidari de podrir-lo sense alarmar-se gaire per les conseqüències electorals de la seva negligència.
Al costat de Pi i Margall es pot ascendir vers la travessera de Dalt pel carrer Escorial. Ningú reflexiona sobre l’opció de metamorfosejar-lo a tot aquest esplendor ecològic? Potser sí, però no és la via Laietana, molt més vendible de cara a la galeria malgrat tots els inconvenients de trànsit del projecte, producte d’una ciutat pensada durant dècades per a la supremacia durant dècades de cotxes i derivats.
A la travessera de Dalt passaria el mateix per culpa de l’autopista urbà, moderat els darrers temps a General Mitre, encara escandalós per la seva virulència vora el Putxet.
La Salut no esmena per caprici, sinó per pura necessitat i la legítima aspiració d’execir la seva ciutadania per a aconseguir un canvi real, el mateix inexistent a la seva rutina des de 2015, quan Barcelona en Comú guanyà les eleccions des d’aquesta esperança, congelada fins a nou avís.
Catalunya Plural, 2024 
