No sóc gaire aficionat a la ciència ficció per dur els peus sempre enganxats a la realitat, però això no exclou tenir una voluntat humana molt favorable a la fantasia. Si per mi fos, escolliria el teletransporte i viatjar a la màquina del temps, vehicle ideal per a millorar aquestes investigacions tot contemplant els seus objectes d’estudi.
Com això no és possible, em conformo amb imaginar aquestes hipòtesis mentre camino per la part baixa del Camp de l’Arpa i gairebé accedeixo a una de les seves conclusions després de passejar tot el carrer de Vidiella, enllaç invisible entre Muntanya i Nació, on ara em trobo capficat en una reflexió sobre el seu nomenclàtor.
He comentat més d’una vegada com fins 1942 es denominà Internacional o de la Internacional. El seu nou bateig fou un gir copernicà destinat a mostrar, sobretot després de la derrota a la Guerra Civil, la puixança dels guanyadors i el seu credo basat en un conservadorisme a ultrança, aplicat fins a la fi dels cinquanta mitjançant una autarquia gens amant d’ampliar fronteres, quelcom només esmenat quan a Franco li digueren que, algun dia, les inclemències meteorològiques podrien fotre tota la collita de taronges valencianes.
L’anècdota gira la truita, i així fou com intervingué el FMI a la vida espanyola. El lector convindrà en com Nació és l’antípoda de l’anterior. Des d’aquí reivindiquem per enèsima vegada una campanya per a recuperar Internacional, a poder ser amb el seu article femení, doncs exhibeix millor el tarannà del barri, composat per classe treballadora quan consolidà el seu creixement urbanístic, successora de l’univers rural d’antuvi.
No deixa de resultar sorprenent com aquest Ajuntament tan progressista i coneixedor de la seva ciutat no s’ha plantejat la meva proposta per a guanyar més vots a la barriada, potser perquè són uns ignorants de la perifèria, a la que creuen poder satisfer amb quatre bajanades, quan hauria de ser el seu principal focus d’atenció, inexistent per la seva preferència a perpetuar la cultura de postal i marginar tots els llocs en desacord, sense importar si és parcial, amb els seus postulats, gravíssim error, doncs als marges envers el Besós molts els hi donarien suport, fins i tot sense merèixer-lo.
Aquest tram de Nació dóna una sensació de deixadesa entre el minvar de la verda exuberància de tot el carrer i unes obres amb vistes al parc de Can Oliva o del Camp de l’Arpa, on anirem dintre de poc per a analitzar la desaparició d’un petit barri colindant al Rec Comtal, característica en comú amb una filera de cases a la Meridiana, a partir del 155, distintes a la resta de la gran avinguda per ser anteriors a la seva alineació i pertànyer a la línia original del carrer dels Bofarull, la continuació del camí dels Enamorats, a vessar de molins per aprofitar tanta abundància fluvial, com encara pot veure’s al carrer de l’Arc de Sant Sever, una fantasmagoria supervivent al carrer València.
Potser les finques de la Meridiana feren de pantalla al Mas Vintró, propietat de l’homònima família, pagesos a Sant Martí de Provençals des de, com a mínim 1727, quan Ramon de Falguera, noble terratinent, otorgà l’establiment perpetu en aquest indret a Pere Vintró.
D’aquesta manera, el seu casalot rural s’ubicà entre els futurs carrers de Vidiella, Nació i Muntanya, erigint-se com un dels símbols de poder d’aquest clan, amb una altra possessió semblant a la carretera d’Horta, junt al torrent de la Guineu per a redundar en aquesta saviesa amb les aigües, imprescindibles de totes totes, com d’altra banda també assumí el nostre següent protagonista.
Es tracta de Josep Oliva Calvet, qui el 19 de setembre de 1858 aconseguí la permuta de una mujada i mitja després d’acordar-ho amb Pere Vintró, feliç amb la operació per guanyar més terres a Sant Andreu, mentre Oliva exultava per haver donat, a la fi, amb unes hectàrees ideals per a construir una bòbila, preludi d’un petit barri per disposar de suficient espai com per a edificar vivendes pels seus treballadors.
La realització d’Oliva guanya pes amb el temps, fins a constituir un veritable laberint unit a una altra iniciativa similar de Francesc Trinxant, propietari més o menys durant el mateix període de les parcel·les adjacents, urbanitzant-les després de comprar-les al Marqués de Castellbell. Així fou com brollaren Trinxant, el passatge de les torres d’en Trinxant o el duet cristològic d’Amargor i Sospir, amb aquesta enllaçant-se fins a la carretera de Granollers, ficant-se de ple al rovell de l’ou del rajoler.
Ambdós casos s’adeqüen a tot el procés d’expansió del Camp de l’Arpa, de nord a sud en direcció al Clot mitjançant la conversió d’allò rural en habitatges per així rendibilitzar tanta adquisició, en consonància amb la marea fabril tan paradigmàtica del Vuit-Cents, quan Sant Martí esdevingué la filial industrial de Barcelona, amb la conseqüència d’alterar la seva fesomia i patir un gradual ascens demogràfic, encara més notori després de les Reals Agregacions de 1897.
I aquí amb teniu, a la cruïlla de Nació amb Degà Bahí, immers a les meves cavil·lacions, abans de centrar-me al parc on fins no fa gaire es conservà Can Oliva i el seu entorn. Aquesta cantonada té quelcom d’origen per a tota aquesta sèrie dedicada al Camp de l’Arpa, sobretot per la meva obsessió amb aquest trosset de Degà Bahí, inaugurat amb un forn gairebé sempre tancat, un mur llarguíssim amb dues xemeneies de totxo, corresponents a l’obrador, i un seguit de parets mig arruïnades com avantsala a d’altres enderrocaments a mitges, alguns d’ells rient-se de la lentitud municipal per ostentar sense ínfules de cap tipus les seves vells formes i fins i tot interruptors clàssics, exigua relíquia en aquesta abundància d’estímuls.
La causa del meu capficament era, no es sorprenguin gaire, una corba just on mor Degà Bahí i Trinxant s’acomiada envers la Meridiana. Vaig creure, abans d’abocar-me als mapes, donar amb un torrent il·localitzable, error més tard resolt, però aquesta és la màgia de l’estudi, admirar-se per obrir més els ulls, agitar el cervell i propiciar una memòria massa amnèsica per a les autoritats, favorables a homologar per així evitar la nosa de la pluralitat, massa feixuga des d’un progressisme poc avantguardista, més aviat adepte a metodologies capitalistes denunciades per Pasolini, tan sols útil per a commemoracions, alçar banderes i tapiar la porta quan el calendari tombi les seves fulles.
Catalunya Plural, 2024 
