Els Pulitzer del 1995 van premiar les fotografies de l’equip d’Associated Press que va retratar la violència i la crisi humanitària posterior al genocidi comès a Rwanda, l’agost de l’any anterior. Aquest equip el formaven Jean Marc Bouju, Karsten Thielker, Jacqueline Arzt i Javier Bauluz. Bauluz, nascut a Oviedo el 1960, va ser el primer fotoperiodista espanyol a obtenir aquest guardó. Un bon grapat de prestigiosos premis ha reconegut la seva tasca com a fotògraf, periodista i documentalista retratant i informant de conflictes i crisis a Àfrica, Orient Mitjà, els Balcans, Centreamèrica i altres parts del món. Les seves imatges han aparegut als principals diaris, revistes i mitjans de comunicació de molts països. És el que podríem anomenar una eminència en el fotoperiodisme internacional. Fa uns dies el presentaven encertadament en un acte a l’Aula Magna de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona com a “llegenda” del fotoperiodisme.
Fotoperiodisme és una bona manera de definir el que fa?
Per mi, sí. Jo el que em sento és fotoperiodista, periodista que explica històries i les fotografia. Sense una de les dues coses, no és el que faig jo. No sóc fotògraf. En el meu treball és fonamental la forma, la part fotogràfica, i el contingut, que és la història que explico com a periodista amb les fotografies. El que intento és que les dues coses quedin balancejades. Unes vegades, la fotografia està millor i altres vegades, el contingut periodístic és millor.
Jo el que em sento és fotoperiodista, periodista que explica històries i les fotografia
Li van donar un Pulitzer de fotografia però la seva escola va ser el carrer, fer fotos, començant a Londres on treballava rentant plats i en altres feines que no tenien a veure res amb el periodisme
Les que jo considero les meves primeres fotos les vaig fer a Hyde Park, a Londres, quan era immigrant il·legal. En el seu moment, vaig venir a Barcelona a fer un curs de fotografia però de sobte vaig descobrir que el curs era massa primari per a mi perquè jo ja havia estat investigant i provant coses. I m’anava a la Rambla a fer fotos.
Recomana als joves amb vocació de fotògrafs que facin com vostè o millor que tinguin una bona formació acadèmica abans de llançar-se a fer fotos professionalment
La tècnica és necessària. Cal saber conduir per portar un cotxe, però el més important és la mirada i la història que vols explicar o resumir en una foto.
El premi Pulitzer de Fotografia el va rebre juntament amb els seus companys d’Associated Press el 1995. Va ser el primer espanyol que rebia aquest premi. Hi ha un abans i després molt clars en la seva carrera amb aquest premi?
A partir d’aquell moment, jo era més alt, més ros, amb els ulls més blaus i les meves fotos en blanc i negre eren en color, directament. L’única diferència que vaig notar és que em feien entrevistes i que tenia veu pública per anar més enllà de les fotos i poder explicar què passava als llocs i el que penso del periodisme o del món mundial. L’única cosa que em va donar és més veu.
El Pulitzer l’únic que em va donar és més veu
No sembla que doni gaire importància a aquest premi
Quan em presento als llocs dic: “¡Hola, sóc Javier!”. No dic: “¡Hola, sóc Javier Bauluz i he guanyat un Pulitzer”. Em continua posant nerviós quan ho diuen. Em considero un senyor d’Astúries que fa fotos.
És difícil pensar en una experiència personal i professional pitjor que la que va viure a Rwanda. Centenars de milers de morts en pocs dies. És el més dur que ha viscut com a fotoperiodista?
En un llibre de Metges sense Fronteres sobre el genocidi de Rwanda que es va titular “Amor en temps de còlera” vaig escriure un text en què deia que allà es van concentrar els quatre genets de l’apocalipsi: la guerra, la fam, la pesta i la mort . Era fantasmagòric, al·lucinant. No hi havia cap acció. No hi havia adrenalina. No hi havia trets. Hi havia un milió i mig de persones tirades davant teu que s’estaven morint de còlera. Es morien en 12 hores. Va ser després del genocidi quan els hutus fugen de Rwanda perquè la guerrilla tutsi els persegueix i temen que facin el mateix que ells van fer: matar 800.000 persones a cops de matxet en cent dies. Anaves caminant per aquest oceà gegantí i eres conscient que moltes d’aquelles persones que fugien eren assassins, que havien matat a cop de matxet els seus veïns, nens, dones… Em sobrepassava. Recordo que estava fent una foto d’una senyora que estava fent de mamar una nena, asseguda a terra amb el cap del seu marit entre les cames, a un metre i mig de mi, o una cosa així. Vaig sentir la ranera del marit que es va morir i la dona, en adonar-se’n, va apartar el cap del marit i va continuar donant de mamar la nena.
Hi havia un milió i mig de persones tirades davant teu que s’estaven morint de còlera
Quina és la seva opinió al debat sobre si s’han de publicar fotos de les cares de les persones que pateixen?
Si no ensenyéssim les cares de la gent no sabríem què és la humanitat. Les emocions universals que intento traslladar són a la cara. La cara és el mirall de l’ànima, del cor, de tot. Si no pots fotografiar la cara no pots saber si aquesta persona està rient, si plora…
I als atemptats? Quan hi ha cossos escampats i mutilats per terra, què cal ensenyar?
Això és una altra pel·lícula. Hi ha moltes maneres d’explicar les coses. Jo faig fotografies que vagin al cor o al cap, no a l’estómac. Cal mostrar la mort, però hi ha moltes maneres de fer-ho. El 90% dels morts o trossos de morts que veiem els fotoperiodistes no surten publicats. Has de buscar una manera d’explicar que han mort unes persones però que no provoqui repugnància o morbositat sinó que et faci pensar o sentir.
Calia ensenyar la foto d’Aylan Kurdi, el nen ofegat a la platja turca que va commocionar el món?
Sí. La de tots els Aylans Kurdis. Es veia que era un nen. En aquell cas no tenia cara. Com mostrem els nens que moriran poc després de fer la foto? Faig la pregunta contrària, en pla gallec com la meva mare: Imagina que amb un clic ens esborressin totes les imatges que hem vist personalment, en fotos, vídeos… La Humanitat tindria el coneixement que té? Una altra cosa és respectar la dignitat de les persones, buscar que la història informi sense caure en la morbositat. No hi pots posar unes normes absolutes. Ho has de fer dins d’uns paràmetres que depenen del professional que fa les fotos.
Ha deixat de vegades la càmera de banda per ajudar les persones que estava fotografiant?
Sí, és clar. I altres cops he fet les fotos i després he intentat ajudar. Depèn de les circumstàncies. Abans que periodista sóc persona. La meva primera obligació és com a ésser humà i la segona, com a periodista. Si en un accident de cotxe sóc l’únic que pot treure les persones abans que es cremin, evidentment ho faré. Si hi ha els bombers o no cal la meva intervenció perquè hi ha una altra gent que ho està fent, faig les fotos.
La meva primera obligació és com a ésser humà i la segona, com a periodista
Ha plorat o vomitat després de fer unes fotos o mentre les feia?
Sí.
Recorda alguna d’aquestes situacions en especial?
Massa. Vaig fer unes fotos de soldats israelians volant el cap literalment a un xaval d’uns 15 anys perquè els estava llençant pedretes, a trenta metres. Aquesta foto i les de l’esglai de la gent al voltant, altres joves, cridant d’horror, les tinc molt presents.
¿S’ha de dotar d’una cuirassa per evitar que els sentiments perjudiquin la seva salut o la feina de fotoperiodista?
Diguem que l’únic que pots fer és que la càmera et serveixi de protecció temporal davant del que estàs veient i poder concentrar-te en el treball de fotografiar-ho tan bé com sigui possible. Els sentiments hi són i, en general, molts queden dins per sempre. Un excés de dolor aliè se’t queda dins i abans o després el treus. Em creia que ho portava més o menys bé i coses que vaig creure que ja no m’afectarien m’estan afectant ara.
L’únic que pots fer és que la càmera et serveixi de protecció temporal davant del que estàs veient
Això té tractament o s’ha de conformar un amb això?
Amb tractament es millora, amb psicologia i totes aquestes coses.
També hi ha moments bons. Quina és l’experiència més gratificant que ha tingut al llarg de la seva carrera professional?
Quan més content em quedo és quan hi ha fotos que veig que expressen el que passava en fer-les.
Més fotos que premis?
Sí. A mi, els premis em semblen molt bé però a la feina diària no serveixen per a res els que hagis tingut. En aquest ofici sempre s’ha dit que vals el que val la teva darrera foto.
Hi ha alguna foto que sigui la seva preferida?
Una que representa moltes coses per a mi és la d’un jove palestí disparant amb un tirador a un helicòpter militar israelià. Va ser la portada d’un llibre de l’any 1992 que es deia “Ombres en combat”.
Són eficaces les fotografies per lluitar contra la violència, les injustícies, els abusos, les vulneracions dels drets humans?
El fotoperiodisme hauria d’estar explicant ara molt més totes les violacions de drets humans que estem fent a Europa i a les seves fronteres. Fa uns 25 anys que cobreixo migracions. Vaig llegir en un diari que es parlava d’impermeabilització de la frontera a Ceuta i em vaig preguntar què volia dir això. Estàvem començant a construir la tanca de Ceuta, el 1996. En aquell moment no es moria ningú, entraven caminant. No calia travessar els catorze quilòmetres de l’Estret o els mil que separen el Marroc de les Canàries. Cada vegada que tanquem una frontera només es produeix més dolor i més mort. Sembla que ja ens hem acostumat a les morts al mar o a les fronteres. La majoria dels mitjans de comunicació no és que inverteixin gaire en fotoperiodisme en general però en aquest tema tampoc. Ara mateix hi ha un munt de fronteres a Europa on s’estan violant els drets humans: pallisses, deportacions, ofegaments causats per la manca d’auxili sabent que s’estan morint, etcètera, etcètera. I l’últim cas ha estat la massacra més gran de la història de les fronteres espanyoles a Melilla i fascinantment, després de dos o tres dies de notícies absolutament falses difoses per les autoritats espanyoles i marroquines, ja s’ha oblidat. Mentides, impunitat absoluta del nostre ministre de l’Interior negant al Congrés coses que jo he estat documentant i el 90% dels ciutadans espanyols es van quedar amb la idea que venien milers de negres violents amb armes per assaltar Espanya. Deien que van matar 45 policies marroquins i ni de broma. No en va morir cap. Vaig passar unes setmanes al Marroc i vaig parlar amb els nois supervivents. Estaven abandonats de la mà de Déu, caps trencats, braços trencats, ni una pastilla de paracetamol per al dolor… El govern del Marroc va dir que hi va haver vint morts, les ONG ja anaven per quaranta i aquests nois em parlaven de cent.
Es podria deduir que el fotoperiodisme fracassa a l’hora de denunciar aquestes vulneracions dels drets humans perquè continuen produint-se
No, no. No és un fracàs del fotoperiodisme. És un fracàs que els mitjans no publiquen bones històries sobre això o que els polítics es passen per l’arc de triomf totes les lleis i ningú no protesta. És la nostra societat la que podria ser d’una altra manera. És fascinant que el govern actual davant la matança de Melilla fes un discurs exactament igual que el d’Abascal. Que el senyor president del govern sortís dient que les forces marroquines havien fet una bona feina, que havien resolt bé la situació, amb un munt de morts…
És la nostra societat la que podria ser d’una altra manera
Després va dir que li havia mancat informació
Doncs calles una mica, no dius tantes ximpleries i espera una mica a veure què passa, que ets el president del govern.
Vostè ha dit que les imatges “poden ser utilitzades per mentir, enganyar, fer por” i que “ens estan portant a nous feixismes”. Qui fa aquest ús de les imatges i amb quina finalitat?
Per exemple, en el cas del Brexit, una de les coses fonamentals va ser la por induïda i mentidera de l’extrema dreta i la dreta utilitzant imatges a tanques publicitàries d’un grup gran d’immigrants fosc i amenaçador. Només faltava posar l’eslògan: “Ens estan envaint”. Ara, per cert, no tenen prou gent per treballar després de tancar les portes als immigrants. En l’èxode de refugiats del 2015 cap a Europa –jo vaig fer vuit països caminant amb ells, de Grècia a Alemanya- a Anglaterra, segons xifres oficials, aquell any en van arribar 35.000. 35.000 en comparació amb un milió i mig que van entrar a Europa. El 90% era de les seves colònies antigues, no eren sirians o altres països. 35.000 no justifica separar-se d’Europa. El verí que va fer això, i que venim denunciant-ne alguns des de fa molts anys, és el nou feixisme que està menjant cors, vots i ànimes a una velocitat de vertigen. El perill no és només que els grups d’extrema dreta estiguin creixent sinó que els partits de dreta tradicionals assumeixen aquestes polítiques i quan arribin al poder les aplicaran. Ho vam veure a les Canàries. Em vaig passar set mesos documentant les il·legalitats i violacions de drets humans de milers de persones que feia el nostre govern progressista. Això va donar ales a l’extrema dreta i, per primera vegada a la meva vida, vaig veure manifestacions d’espanyols pobres volent llençar al mar una gent que acaba d’arribar en pastera i que estava tancada al moll d’Arguineguín. Eren 2.700 persones tancades en un camp de concentració de migrants, que no pas d’extermini, de 3.000 metres quadrats. Quan vaig fotografiar aquesta manifestació vaig trucar a una amiga i li vaig dir: “Acabo de fotografiar el monstre”. Després, als barris més pobres de Las Palmas es van muntar concentracions antiimmigració i caceres amb cotxes i barres de ferro i cadenes buscant xavalets que anaven pel carrer tranquil·lament sense haver matat ningú.
S’ha jugat el tipus moltes vegades. A les Canàries el van sacsar, però mai no ha patit incidents greus malgrat que ha treballat en situacions molt perilloses. Sort o prudència?
Una mica de tot. Una de les coses que aprens en aquest ofici és a valorar el nivell de perillositat de cada situació. Què passa si faig un pas endavant, què em pot passar? Que em diguin que me’n vagi? Res. Que em donin un cop de porra? Bé. Que em donin una pallissa al carrer? D’acord. Que em donin una pallissa al carrer, em fiquin en un cotxe, em donin una altra pallissa i a comissaria em donin una altra pallissa? Bé. Que una vegada a comissaria no es conformin amb això, sinó que em torturin? Que em tallin en trossets? Què em matin? Has de valorar si val la pena la suposada fotografia o la informació fotogràfica que vols aconseguir davant d’aquests riscos. De moment, estic viu.
Una de les coses que aprens en aquest ofici és a valorar el nivell de perillositat de cada situació
Després de tot el que ha vist i viscut, ¿ha arribat a alguna conclusió sobre si el món avança o recula, si és més just avui que ahir i si ho serà més demà?
Des del 2015 tinc la sensació que cada dia que passa estem més a prop dels anys trenta. A Europa. Itàlia és on és. La senyora Lepen no ha guanyat pels pèls. I no existia Vox quan vaig començar a dir això. Quan va treure 12 diputats a Andalusia la gent es va sorprendre i jo els deia que es veia venir. Per sort, Susana Díaz va convocar les eleccions andaluses abans de les generals. Si no arriben a avançar les andaluses, la sorpresa hauria estat a les eleccions al Congrés. Molta gent va anar a votar a les eleccions generals en veure el resultat de Vox a les andaluses per mirar de frenar-lo. Si no haguessin anat a votar, molt possiblement ja hi hauria hagut un govern PP i Vox.
Les enquestes avisen d’un probable govern PP-Vox a Espanya
Bé, però s’ha allargat uns quants anys… Si un govern progressista no respecta els drets humans dels migrants, dels refugiats, fa la mateixa política que la dreta.
Estan com estem, recomana als joves que es volen dedicar al fotoperiodisme que ho facin?
Si estan bojos, sí. Cal estar una mica boig, en el bon sentit. T’ha d’agradar el que fas, saber perquè ho fas. Va ser la millor idea de la meva vida. No me’n penediré mai. Jo segueixo feliç amb la meva feina.
Catalunya Plural, 2024 
